Creix l'herba a la universitat

 

Creix l'herba a la universitat de la "nova normalitat", que ha resultat ser com la vella en molts aspectes, però amb mascaretes higièniques i retallades pressupostàries a l'horitzó. Malgrat tot, si hem pogut repensar el treball, segurament també caldrà fer-ho amb els estudis universitaris: la classe magistral, si no hi ha voluntat de reciprocitat amb l'alumnat, si només és un formalisme, potser ja fa temps que ha quedat obsoleta. Mentrestant, creix l'herba al campus universitari. 

Félix Rodríguez de la Fuente

Aviat farà 40 anys de la mort de Félix Rodríguez de la Fuente. Metge de formació per desig del seu pare, sempre va exercir a temps parcial perquè la seva autèntica vocació va ser l'estudi dels animals. Va començar amb la falconeria i així va assistir en un programa de TVE en els seus inicis: amb un guant de cuir i un majestuós falcó a la mà. El seu saber estar, capacitat pedagògica i la seva imponent oratòria van cridar l’atenció dels responsables del programa i de seguida va començar a aparèixer com a col·laborador en diversos espais, fins arribar al seu programa estrella: “El hombre y la tierra”. Crec que actualment no hi ha cap adult que, tancant els ulls, no pugui escoltar al cap la trepidant sintonia de la introducció. Acompanyats per la seva veu serena, vam aprendre a estimar la fauna ibèrica i d’arreu del món. Llops, àguiles, cabres, etc. filmats en el seu entorn natural. Allà vam entendre que la naturalesa és sàvia però també cruel, que en l’àmbit salvatge no hi ha mitges tintes i que per perpetuar l’espècie a vegades es prenen decisions extremes (la lloba que abandona la camada en sentir-se acorralada pels depredadors, per exemple). El naturalista va morir en estavellar-se la seva avioneta a les gelades terres d’Alaska, on l'equip havia anat a rodar un dels seus programes. Quatre dècades més tard encara el recordem.

"Zumbats"

Tothom va de bòlit amb el Coronavirus, i no és per menys. I encara que ho fos és igual perquè el bombardeig mediàtic a què estem sotmesos fa dies que dura i no fa cara d’afluixar. De totes les notícies que em trobo em sobta llegir-ne una relacionada amb una important cadena de gimnasos. L’empresa, per motius de seguretat, va començar a prendre la temperatura corporal als seus empleats mitjançant un termòmetre d’infrarojos. Una mesura de precaució que, vist la bona acceptació que va tenir, es va decidir que es faria extensiva a la clientela. Si l’esportista que vol accedir al recinte mostra una temperatura superior als 38 graus se’l convida a no entrar i se li donen un seguit de recomanacions sanitàries vinculades amb el virus i com evitar la seva propagació. La qüestió que em ve al cap és “però qui va al gimnàs amb 38 graus de febre? Quins motius fan que una persona prefereixi sotmetre’s a una sessió de zumba mig grogui abans que quedar-se a casa reposant, esperant que el cos es refaci? Qui no se’n pot estar d’anar a fer saltirons “1,2,3,4, vinga! 1,2,3,4, més!” Tot escampant el COVID19 a tort i a dret? “Que bé que ens ho em passat avui, oi? I demà, més!”.

NORTE

La diferència sempre es troba en els detalls. Com que la ciutat a vegades pot ser esquerpa sempre és bo saber trobar un racó un arrecerar-se. Els de Sandwichez, per exemple, ho han sabut veure i, més enllà del cafè, crec que el principal atractiu de la cadena rau en els seus edificis estratègicament col·locats en xamfrans lluminosos i una bona connexió d’Internet per a tothom. Sorprèn que només amb això puguin fer negoci però, pel que sembla, de moment els va bé. Però les cadenes clòniques d’establiments de restauració a la llarga m’acaben cansant, hi ha una impersonalitat que m'avorreix. Segur que a prop hi podem trobar una alternativa més original, com el petit restaurant Norte en el cas de Barcelona: la mateixa llum però amb un fil musical més ponderat, pa del Forn de Sant Josep amb una truita de patates amb tots els seus ingredients al punt (ni massa feta ni massa crua, amb les patates torrades però alhora tendres), en un equilibri que només es troba quan s'estima el que es fa. El cafè sempre s’acompanya amb un got d’aigua, un costum de molts llocs a Espanya i que aquí, malauradament, no hem sabut importar. En marxar la mestressa s’acomiada amb un “Agur!” –d’aquí ve el nom de l’establiment, són del nord és clar. Algun cop li he sentit algun enfilall de paraules en Euskera, aquesta llengua preromànica que és un miracle que encara es parli, després de tants anys. “Bon dia, kaixo, buenos días!” es reparteixen entre la clientela i el dia sembla que hagi de lliscar fàcilment i dòcil fins al vespre. Tot plegat no costa massa, només el preu d’un cafè.

De robots i traumes generacionals

Ahir va fer 42 anys de l’emissió del primer capítol de la sèrie japonesa Mazinger Z a Espanya. Llavors el concepte d’anime ens queia molt lluny i el de manga segurament ens hagués fet pensar en el que alguns feien a la botiga de llaminadures de la pobra senyora Rosa. Per a nosaltres només eren “els dibuixos del robot aquell”, fet de Japanium, un metall gairebé indestructible. Profundament masclista i amb conceptes tan antagònics com “lucha por la paz” a la seva sintonia de presentació, ens assèiem a veure-la embadalits cada diumenge a la tarda. Malauradament per a nosaltres, pobra canalla de 5 anys i escaig –me’n faig creus-, TVE només havia comprat uns quants capítols, no tota la sèrie i les aventures del robot nipó van canviar-se abruptament per les anades i vingudes a la sabana africana d’un tal Orzowei. Res a veure, xiulets a la sala, “que ens tornin els diners!”, primer trauma infantil abans de “els Reis són els pares”. “Puños fuera, planeador abajo”, gairebé fa cinquanta anys de la sèrie i a tots ens uneix un trauma generacional: no haver-ne vist mai el capítol final.

Un robatori tipografic

Uns lladres van robar rètol de la Granja Vendrell, que havia tancat per jubilació dels propietaris. En plena llum del dia, i a la vista de tothom, un parell d’homes vestits amb una granota d’operari van anar desmuntant, una per una, les lletres modernistes de l’establiment. Semblava el típic robatori de material per vendre a pes: coure, ferro, tot s’hi val. Quilos de metall que desapareixen sense rastre i endevina qui t’ha tocat. Però aquest cas, a diferència de la resta, va acabar rebotant per les xarxes socials. El lladre, un amant de la tipografia, segurament va decidir endur-se el rètol a casa pensant que –com molts d’altres a la Barcelona de l’especulació immobiliària- acabaria llençat a qualsevol racó. Però després de l’enrenou inesperat ha tornat les lletres als amos de la granja amb la condició que no es filtrés el seu nom a la premsa –sembla que és del barri- i que el robatori no fos denunciat. Un lladre sensible, home de lletres, amant de la tipografia, primer li va poder la bona fe patrimonial, l’estètica noucentista, i llavors la mala consciència de no haver fet les coses com cal. Tot plegat un incident propiciat per allò de “l’ocasió fa el lladre”, tant se val si és il·lustrat i es deleix per la tipografia modernista o –ja són ganes- és fan de la Comic Sans.

"Recorda aquest dia"

Hi ha aplicacions de telèfon mòbil, sobretot les vinculades a les xarxes socials, que ens agafen a contrapeu sovint. En fora de joc, desubicats: al tren, fent cua, parats en un estop. “Recorda aquest dia!”, “XXX, ja fa tres anys d’això!”. I fa goig trobar-se de nou amb aquella festa d’aniversari en què ens ho vam passar tan bé, o recordar aquell concert on els musics van tocar inspirats com mai. Però el “cop d’estat” visual també apareix per recordar aquell moment de convalescència en què aconseguir sortir del cotxe era un repte i arribar a caminar uns metres, una fita. La normalitat, els petits gests quotidians, es tornen un fet excepcional, un espai a reconquerir quan l'engranatge del nostre cos falla. Un punt de sol, una mica de mar, amb el record encara massa present de sales d'operacions, analítiques i calmants. Quan no et pots ni moure del llit poder caminar ja és fer el cim. Cal commemorar l'esdeveniment i algú fa una fotografia que es perd per Internet. Uns anys més tard alguna app, a la manera del “Memento...” dels emperadors romans, ens la mostrarà de nou. Forts però fràgils, “recorda aquest dia”, recorda-ho cada dia.