No quadren els números de Can Barça: els resultats positius, calculats segons l’ínclit economista Xavier Sala-i-Martín, han mudat en pèrdues sobtades. Pel que sembla, es van afegir uns beneficis futurs al compte de pèrdues i guanys de l’exercici actual. Aquesta manera de procedir va en contra de l’anomenat “Principi de prudència”, que apareix a les primeres pàgines del Pla general comptable i a qualsevol facultat on es cursin estudis d’economia. Malgrat tot, és una bona notícia perquè ens despulla el personatge d’americanes impossibles i ens acosta la persona, ens relativitza l’economista, aquest tòtem tan sovint sobrevalorat. A cops de Kryptonita comptable, el nostre superheroi dels números ha esdevingut un malabarista de les finances d’allò més humà. Una mica com aquell pobre sergent de l’exèrcit que, quan no li quadraven les excessives despeses del seu regiment, afegia com a apunt comptable: “Mulas muertas, 5”. I qui dia passa, balanç empeny.
De tothom és ben sabut que als pobles, en una època de poca lletra i on Internet quedava encara molt lluny, es coneixia a la gent per un sobrenom o motiu. Aquí al poble en tenim uns quants. De motius n'hi havia (i n'hi ha) per a tots els gustos. Els que jo recordo d'haver-los sentit per casa són alguns com: Cal Nas ratat (pronunciat tot junt: "Narratat"), perquè a l'home en qüestió, a la guerra, un tros de metralla se li havia endut mig nas, talment com si li haguessin rosegat les rates. Cal Cuirets, que era un boscater al qual cada cop que al bosc es feia un set a la camisa, la seva dona li cosia un tros de cuir, de manera que va acabar per dur la camisa plena de "cuirets" i jo mateix sóc de Cal Barnoles. Però n'hi ha molts més, alguns de més afortunats (Ca l'Hermosura-andando, Cal Llampant, Cal "noi maco"...), alguns de no tant (Cal Borni, Cal Lleig, Cal Guerxo...), per oficis (Cal Ton Cotxero, Cal Sidro Drapaire...). I és que dels motius o sobrenoms, ningú se n'escapava. Conten que a un funcionari, només arribar al poble on l'havien destinat, algú li va dir: "Vigili, que aquí posen molts sobrenoms", i ell va contestar: "Sí, ja m'han previngut!". A partir d'aquell dia va ser el "Noi de Cal Previngut". 
Quadres que ens criden des del fons dels museus. Oil on canvas, ens reconeixem en cada pinzellada de l’autor. Pintura empastada, clivelles, grumolls o un breu retoc, tant se val. El quadre ens reclama enmig del brogit de la resta de visitants i els guies. Ara mateix ens hi podríem capbussar i emergir-ne amarats de llum, segles i espais nous. Noves geografies, noves geometries: la tela ens crida, és ja a tocar…fins que algú ens adverteix que hem creuat el cordó de seguretat i ens desvetlla del nostre somni privat. 
La noia amb el vestit de notes de xilòfon es desdibuixa entre colors primaris: verd, blau, groc. S’hauria de poder incloure la paraula “adéu” a les caixetes de música. Una lletra cada dues voltes: A-D-E-U i descobrir intervals per a cada semitò, un espai prou ample per fer-hi créixer dos-cents rellotges de pèndol que funcionessin a contratemps i així no haver de desfullar ja més margarides-m’estima-no m’estima. Pots viatjar a l’altra banda del món i descobrir que, malgrat tot, encara ets al centre de tu mateix. Algun dia trobaràs el Nord. I fins i tot la brúixola. 
Safata d’entrada. Finestra al món. E-mails en forma de palíndrom d’anada i de tornada. Escriu-me una carta digital, una festa discreta plena de 0 i 1 enmig de l’oficina. Un spam en forma de cita per anar a dinar, un recordatori, un cronòmetre que descompti les hores, que em digui quant falta per tancar la porta i tornar-te a trobar.
Em dic Marc, tinc sis anys i avui he marxat de colònies. No massa lluny, però a mi m’ha semblat tota una aventura. I més perquè amb la loteria de l’asma no se sap mai fins a l’últim moment si podré anar a les activitats extraescolars. Està bé tenir asma perquè et quedes a casa i pots llegir. La iaia m’ha portat la “Història d’en Xumet” (amb il·lustracions de Mercè Llimona) però a mi el que de debò m’agrada és llegir Mortadelos. Finalment, però, he pogut sortir. Quan no, miro a través del vidre de la finestra com els nens juguen a fora. A vegades el baf hi deixa un tel i hi faig dibuixos. Quan en faig molts la mare em renya, però no massa. La casa és molt gran. Una masia. Mentre els professors s’organitzen nosaltres juguem a fora. Les nenes a pares i mares. Els nens a guerra. Jo, en un racó, jugo amb un ninot que he trobat a la butxaca de l’anorac. És un esquelet de plàstic que em va sortir en una bombolla després de ficar una moneda de 5 pts. en un dispensador del carrer. Fa una mica d’angúnia, l’esquelet, però és millor que jugar a pares i mares o a guerra. Dinem. Hi ha mandonguilles. Són una mica eixarreïdes. Ni de lluny com les que fa la mare. Dissimuladament les faig rodolar pel terra, bancada avall. Senyu ja estic. Havent dinat, una cançó: “Fort i valent amb la barba serrada i un vell escut tot d’or, el bon Guifré ha arribat a l’albada i ens don per bandera la sang del seu cor”. Angúnia, neguit. Dissimuladament me’n vaig a la darrera fila, la dels nens i nenes que fan veure que escolten. Inevitablement, penso en la Universitat.
En l’àmbit de les ciències socials sempre s’han volgut definir indicadors que ens permetessin aproximar-nos a la realitat d’un país o els seus habitants. En tenim de ben convencionals, com el PIB (producte interior brut) que en reflecteixen el grau de riquesa. D’altres són força més atípics, com el Happy Planet Index, és a dir, l’Índex de felicitat planetària, que mostra la percepció del benestar que es té. Podem dir que com més elevada és la riquesa d’un país més alt és el seu nivell de felicitat? Sembla que no, i països com els Estats Units apareixen en la posició 150 d’un total de 180 països. Però com es mesura la felicitat? Com definir aquest estat de la ment o sentiment caracteritzat per una barreja d’alegria, amor, satisfacció, plaer o joia? Al llarg de la història hi ha hagut aproximacions de tota mena: biològiques, psicològiques, religioses o filosòfiques. Els científics, per la seva banda, han identificat determinats atributs que es poden correlacionar amb la felicitat: la interacció social, l’extraversió, ser solter o casat, estar ocupat o a l’atur, la salut, el sexe, la llibertat, el grau d’optimisme, el compromís religiós o, fins i tot, el grau d’endorfines segregades mitjançant l’exercici físic o en menjar xocolata. Sigui com sigui, la qüestió ve de lluny i diversos filòsofs van assajar diferents maneres d’arribar-hi. Diògenes de Sinope, per exemple, va convertir l’austeritat i l’autocontrol en una virtut. Conten que vivia a Atenes en un tonell, lluny dels luxes i els honors, que menyspreava. Segons el filòsof, el savi ha de deslliurar-se dels seus desigs i reduir al màxim les seves necessitats. Diògenes sembla ser, doncs, l’origen d’aquell adagi que diu que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita. Un altre filòsof que parlà de la felicitat fou Epicur, que afirmava que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat. Epicur defensava la serenitat com a condició de vida feliç, i enaltia valors com l’amistat, que ens rescata de l’egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per sobreviure feliços. Pel que fa a les divinitats, afirmava que l’home és lliure i la felicitat és a les seves mans. En aquest darrer cas, si no reeixim en la nostra empresa personal, sempre ens podem apuntar al corrent de pensament estoic, i acceptar el destí tal i com ens és donat. Llargues cues a l’autopista, visites a deshores, sorolls de matinada, picadures de mosquit i la xafogor intensa d’aquest estiu és preferible resistir-los, doncs, “estoicament”. Sigueu bonament feliços. I bones vacances per a tothom.
Ara que hi sóc, m’adono que Dalí sempre pintava des de la platja de Port Lligat. “El gran masturbador”, “La persistència de la memòria”, es van crear pensant en aquesta vista d’horitzó ample i, alhora, a l’abast de la mà. Un paisatge de pedres i persones tocades per la tramuntana que amb la seva fressa constant els donava formes estranyes i pensaments eixelebrats. Dalí, pintor de renom mundial, pintava –fos on fos- des d’aquest racó de platja. I sí, malgrat els viatges, les persones, els diversos costums, els idiomes...el meu món també és petit.
Al portal una parella jove parla amb les mans. Sempre m’ha encuriosit el llenguatge dels gests. Poder parlar sense paraules. Expressar-se amb les mans mitjançant signes en l’aire, amb una coreografia de cercles, dits i llavis, amunt i avall, amb un compàs difícil de seguir pels profans. La parella s’explica quelcom ocurrent, fan broma i jo, que me’ls miro de reüll, no entenc res: ara el sord sóc jo. Al final s’acomiaden amb un petó més apassionat que no pas formal, el signe potser més universal. I, per uns moments, em fa l’efecte d’haver copsat la seva conversa amb tot detall. 
Sóc dels que comencen a llegir el diari per la darrera pàgina. Sempre prefereixo trobar-me les notícies de cultura abans que les internacionals. Hi trobo un ordre més lògic: primer el propi món, el de les paraules amb un sentit més o menys estètic, els sentiments. Després se surt a l’exterior en un àmbit local i, finalment, s’arriba a la secció d’internacional. La inversa em sembla, de sempre, començar la casa per la teulada. Ho faig amb tots els diaris: La Vanguardia i “La contra”, El País i els articles del Millás, etc. Amb l’únic que faig una excepció és amb el diari Avui perquè esgota. Esperes Miles Davis i trobes la trompeta de fireta de plàstic, vols humor anglès i apareixen “els Morancos”, desitges Cortázar i et donen els “Cuadernos de verano Santillana”. Sempre la mateixa conyeta fàcil, l’acudit blanc i dolent. Vull dir que, com aquell estiu en què tocaven arreu Georgie Dann i King Africa, trobar-se junts l’Iu Forn i l’Empar Moliner a la darrera pàgina potser és massa.
De tant en tant, un baluard amable. Un tendal amb vocació de zebra excèntrica, blanc amb ratlles verdes, un vidre amb unes lletres gravades: Granja, Bar, Cafè. Un àmbit on, durant cinc minuts, tot encaixa i res es sobrer. El platet, la tassa. El sobre, el sucre. El dring suau de la cullereta com una lletania quotidiana. Un temps paral·lel, lluny del brogit i la pressa: una fulla que cau d’un arbre, una peça de dòmino, una cigarreta que crema sola dins d’un cendrer. Les taules de marbre, la conversa de la gent. Un penja-robes de fusta, un rellotge antic, potser. El baf dels vidres, la ceràmica blanca i freda, la infusió, tan negra i calenta. Un glop, la quitxalla es gronxa al parc. Dos glops, pensaments de balancí. Núvols de crema llisquen al fons, calidoscopis de gra torrat: Aràbica, Blue Mountain, Bucaramanga...aiguabarreig de sabors, traficants d’aromes, Colòmbia, República Dominicana, Brasil. Molinets de llauna, dèries mòltes, cinc minuts de pau. Al fons del local algú crida: “cambrer, un cafè, si us plau!”.
Tenir febre a l’estiu és una redundància tèrmica. No hauria de poder ser: és estar doblement abaltit, suar dues vegades. Paradoxalment, l’origen d’aquest ball de termòmetres és un cop d’aire gèlid: el raig al clatell quan som asseguts al tren? Aquell cinema que ens va tenir cent vint minuts amb la pell de gallina? El restaurant amb pocs comensals on ens van donar taula al mig d’un corrent massa fred? Costa d’entendre, aquest abús frigorífic. Sigui com sigui, arreu és ple d’aires condicionats-fera-ferotge que en la sabana de l’estiu ens sotgen, aguaiten per saltar damunt nostre, pobres gaseles sense jersei, i deixar-nos fora de joc una bona colla de dies. Nyac!
Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cowboy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar. La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries. 
