Setembre

El setembre -que és a punt de tombar la cantonada- té quelcom de “tornada a l’escola”. En contra del que se sol dir, l’autèntic mes dels bons propòsits és el novè i no el que fa dotze. Ganes d’estudiar alemany, curiositat per l’àrab i una urgència per fer classes de dibuix. Ah, sempre el mateix: tocar massa tecles, una pinzellada de tot i el pensament de “quién mucho abarca, poco aprieta”, que diuen en castellà. Estaria bé, això del dibuix. Imaginar punts de fuga, avingudes, fanals de llum irisada, un home amb les mans a les butxaques que es fon amb els ramals dels arbres sota un cel de cristall fet de pintura clivellada, ponents de vermell i groc i un collage amb fulls de diari, que al capdavall les paraules també són una bona manera de pintar. Bons propòsits, la il·lusió del full en blanc: setembre disfressat de nit de Cap d’any.

Paraules, paraules, paraules...

Encara no me’n sé avenir d’aquesta sequera de paraules. Deu ser que a l’estiu, definitivament, s’escriu d’una altra manera o que els mots també s’agafen vacances. Emigren cap a altres terres o, com bancs de peixos, neden cap a altres aigües tot aprofitant algun corrent estival. Hauria d’haver tingut més paciència, asseure’m a la riba de la sintaxi, a l’escullera de l’ortografia i llençar-hi la canya. Ara un nom amb escates, ara un adjectiu de sanefes platejades. Més tard, i feixugament, pescar un adverbi i, tu!, un parell de pronoms. Tornar a casa amb la cistella ben plena i abocar-la a la pica sense massa ordre ni concert. I redactar un text amb regust de mar, sal, sorra i escuma blanca. Escriure un paràgraf una mica llum, una mica far. Però ha estat un estiu de secà, què vols fer-hi. Potser m’hauria d’haver endinsat a la sabana dels accents, caçar sintagmes ferotges, preposicions d’ullals esmolats, sortir de safari a la reserva natural del full en blanc. Al final, res de res: vacances de paraules, alguns mots esparsos com engrunes al sofà, ni hams ni escopetes de cacera, un bolígraf a tot estirar. Teranyines en HTML, sols de palla trenada digital. I dues aranyes avorrides que, tot esperant el setembre, han començat a redactar.

Bones vacances!

Bufa vent. Atia flames, infla veles, vincla branques. Bufa vent, penells a les teulades, espirals de fulles seques, molins a les balconades. Bufa vent, avió, Praga, Viena. Bones vacances. Fins aviat!

Dylan, Bob

Ningú desafina tan bé com Bob Dylan.

Chiquito de la Calzada

Ben mirat, això d’aquest home va tenir molt de mèrit. Un fenomen digne d’estudi i, fins i tot, d’alguna tesi doctoral. Oh, i tant que sí! Vull dir que per una bona estona aquest personatge, baixet i engominat, va fer parlar mig país en “Chiquistaní”. Durant mesos i mesos tot van ser “pecadores de la pradera” i vinga “torpedos” amunt i avall. I el famós “candemoooorrrr...!”, que segons sembla prové de quan feia de “cantaor” pels “tablaos” del Japó (??!!) on, després d’hores i hores de fer palmes davant del públic nipó, els cridava esgotat i en un anglès macarrònic “I can’t any more!!”. Oh, you, fuckin’ fistros!! – deuria pensar el nostre home.

Papallones

Potser és només una impressió però fa l’efecte que cada cop es veuen menys papallones. Es perden els colors, el vol ingràvid, el tacte efímer de les ales. Les papallones emigren cap al nord i ja només suren lleugeres per l’aire dels records, entre el sol del migdia i sargantanes que s’escolen als racons de la memòria. Se’n van les papallones i el groc i el taronja i tu dius “espígol” o “atzavara” com a últim recurs. Però no, i l’aire queda una mica més orfe, tacat només de neons llampants: “Oferta”, “2x1”, “Rebajas- Rebaixes”, saldos... algun dia s’inclouran les papallones als balanços i sabrem com de cares les hem pagat.

I've got the power!

A vegades em pregunto fins a quin punt Tele 5 i la seva programació-escombraries acaba per marcar una pauta pel que fa a les relacions socials. En un escenari ple de galls i gallines amb tendència a l’escàndol, la bona educació deixa en fora de joc a més d’un la majoria de vegades. Si és que la potència en el raonament no és una qüestió de decibels, sinó de dir la paraula correcta en el moment adequat en la partitura del diàleg.

Món núvol

Tectònica de plaques, núvols lliscant pel cel com continents a la deriva. Països fets de vapor d’aigua, ciutats fetes de boira amb catedrals de cirrus a la troposfera, autopistes d’isòbares, cases anticicló. Pots imaginar tot un món fet de vent i gotes condensades que es desplaça ingràvid i sense pressa. Gairebé al mateix ritme de l’hamaca tan terrenal que ens acull al marge de la piscina al pic del migdia, un mirall de cel amb regust de clor.