Peak oil

 

A vegades em pregunto quant ens falta per tornar als pots de vidre de l’àvia i les seves conserves de tomàquet, per treure aquell tel lleuger de fongs verd pàl·lid que el temps i la humitat havien fet créixer al capdamunt, per dir “Té, és només un tel, si el treus ben bona que és!”. #peakoil #hardtimes #nonaprenem

Camins

Hi havia una vegada, once upon a time, érase una vez... vet aquí un gat, vet aquí un gos, fueron felices y comieron perdices, the end. Tots els principis i finals s’assemblen, pel que fa a la resta chaque homme doit inventer son chemin.

"¡Carajo!"

Recordo que quan van estrenar “WALL·E” al cinema, després d’una introducció al més pur estil del cinema mut, el robot va parlar. Només un parell de mots però que van ser suficients per fer saltar enfastiguejada la noia del davant (“¡Ah, està en catalán!”). Deixant de banda l’aberració del doblatge, val a dir que en pel·lícules com “El discurs del rei” o “Tintín” aquest és molt més acurat i ric a l’hora d’adaptar les expressions originals angleses en la versió catalana que no pas la castellana. De fet,  això de la preferència per un idioma o un altre és només una qüestió de costum: fent memòria, els primers dibuixos animats que s’emetien a TVE eren en castellà...de sud-amèrica! Encara ara, quan veig dibuixos animats doblats al castellà hi trobo a faltar alguna cosa: la típica canterella dolça del castellà parlat a Amèrica. Si mai hi ha una segona part de WALL·E crec que jo també exclamaré enmig del pati de butaques “¡Ah, está en español!” i, tot seguit, hi afegiré un sonor “¡Carajo!” importat directament de Tijuana.

Et caduquen

Un dels principals inconvenients de ser solter és que et caduquen. Sí: en compres una pila amb unes expectatives de consum altes. I de diferents, per allò d’anar variant: no tots són iguals i és veritat que uns es posen millor que altres. Com en tot, cal anar provant fins a trobar els que més agraden. La qüestió és que els tens allí i entre naps i cols no els gastes. Passen els dies i res: no aconsegueixes fer baixar la caixa. Ja se sap que, depèn com, el consum és força irregular i tot plegat comença a neguitejar. Escolta, perquè no véns a sopar avui i els gastem d’una vegada, que no hi ha  res que em molesti més que haver de llençar –una vegada més- una pila de iogurts caducats!

"What else?"

Sí, ja ho sé: no fa tanta patxoca. Vull dir que si els Reis -els de la cama bona i els camells- o el Pare Noel ens duguessin una cafetera de-les-de-tota-la-vida no sabríem quina cara fer. Francament, ningú no s’imagina en George Clooney traient una cafetera bullint dels fogons i, tot deixant-la a l’ule ple d’engrunes del dinar, dir allò de “What else?”. Ah, però tot arribarà, perquè ja fa temps que si-us-plau-per-força ens estem tornant ecològics i sostenibles. “Menos es más” ja comença a ser un eslògan, un motto que repeteixen suplements de diari i revistes cool per a moderns d’ulleres de pasta. De fet, aquests seran els primers que quan ens convidin a casa seva d’aquí a uns anys, després d’un bon àpat ens cantaran les virtuts de la vella cafetera: “Ai nena, i aquesta aroma de cafè que impregna tota la casa, res a veure amb l’asèpsia encapsulada de les Nespresso!”. Mentrestant algú engegarà el televisor i un George Clooney de cabell blanc, agafat a la nansa d’una Oroley, ens preguntarà amb posat picaresc una vegada més allò de “What else?”.

Paradeta musical

...i la guitarra? Fender Stratocaster American Special.

La flor romanial

...i altres "hits" de Xesco Boix (curs 78-79).

Perquè ja tenim una edat...

Doblatges

Ben mirat, això de les pel·lícules doblades és una mica surrealista. Algú s’imagina anar al teatre i escoltar la veu de l’actor o actriu però canviada? En Jordi Boixaderas amb veu d’espinguet, per exemple? És perquè et tornin la meitat dels diners de l’entrada! I més val no parlar dels noms dels títols, que sovint no tenen res a veure amb l’original. Llavors ens pregunten si ens agradaria veure “Some like it hot” i no sabem de quina pel·lícula es tracta. Però va, no ens hi posem pedres al fetge, al capdavall “Ningú no és perfecte”, oi?

Getting older

OLD MAN: Doctor, I can’t pee.

DOCTOR: Tell me, Mr. Moskowitz, how old are you?

OLD MAN: I’m 94.

DOCTOR: You’ve peed enough.

Al buit o en càpsules

Haurien de vendre aquesta llum de tardor a les farmàcies. Com un bàlsam de fotons envasat al buit o en potets de càpsules. I cada any treure’n una fórmula millorada: amb regust de fulla seca trepitjada als vorals o aroma de llar de foc encesa. Fer com aquells bombons que retiren quan ve el temps de la calor i oferir-la quan el clima s’enfila -o s’enfonsa- als extrems del termòmetre. Pastilles de llum envasades, Juanoles millorades amb un polsim de tardor. A poder sense recepta mèdica i a l’abast de tothom.

Un dia entens el vi

I un dia entens el vi amb un sol glop. Més enllà del raïm, tens la terra, les arrels, el sol, el núvols al paladar. Un territori vermell, rosat o blanc de ceps i llicorella a la copa on el temps passa a poc a poc al caliu d’una taula ben parada. Bona conversa, complicitats... un dia entens el vi i, d’un sol glop, tota la resta.

Quin rotllo!

Perquè a casa vostra sí que el canvieu quan s'acaba, oi? Per què quan en sou fora no? #tropa #somepeople

Cinema mut

 

Buster Keatons amb barrets de palla, cotxes que arrenquen amb manovella, somriures amples, mig gat d’Alícia al país de les meravelles, mig anunci de dentífric. Sabatots, bastons de canya. Bons i dolents i enmig el no-res. Bigotis engominats, clenxes marcades. Mànegues de bomber que ruixen soles, escales de fusta que són trampes de tisora, trucs d’escapisme. Sapastres, eixerits, Mariones i soldats valents, justícia en forma de tortell volador de nata, petó a la galta. Fosa en negre. The End.