Llibre de paper 1 – CD/DVD 0

No hi ha com una mudança per prendre consciència de tot el que tenim. Ni que sigui a força de moure caixes. I sí, la pila de llibres ben ordenada als prestatges fa patxoca. Per contra, et mires les columnes de CD, els calaixos plens amb les caixes de plàstic dels DVD, i t’adones que ambdós suports han quedat del tot obsolets, que la tecnologia actual permet encabir tots aquests quilos de música, imatge i so en un llapis USB. Encara acabaré per muntar una paradeta als encants que hi ha els diumenges a prop de casa. Salvaré tota la col·lecció de Woody Allen, algun CD escollit, i encolomaré tota la resta a d’altres que com jo tenen síndrome de Diògenes cultural i –pobrets- encara no ho saben. Que "el saber no acupa lugar" està bé com a idea, però encabir tot aquest munt de caixes no ho resol ni el moble més enginyós de l'IKEA.

All that you have is your soul

Saps què, Tracy? Que tenies raó, que “all that you have is your soul”. Que en el fons no en fem gairebé res de tot plegat, que sovint són unes crosses per anar tirant, emocions que crèiem que podríem comprar en forma de targeta de crèdit, vestit nou o Ipad. All that you have is you soul, la peça que no encaixa al puzle del sistema que et demana que compris un altre aparell nou. Maletes lleugeres, el vent que passa entre els arbres, el sol a la cara, all that you have is your soul.

De campanes i batalls

Diu la llegenda que si una dona posa el cap sota la campana que hi ha en una capella de la Vall de Núria serà fèrtil. De fet, el procediment per a les parelles que volen tenir descendència és fer que ella introdueixi el cap que hi ha en el suport mentre fa sonar la campana. Un altre requisit que el text explicatiu que hi ha al costat no esmenta - segurament per pudor- és que els interessats hauran de posar fil a l’agulla i fer un parell de repunts en arribar a casa. Bé, sembla que en alguns casos on el fill és molt desitjat -almenys per part d'ella- el fil ni cal i ja n’hi ha prou amb una agulla...

Piles i piles (de llibres)

- Has vist què està llegint el teu germà? – diu la meva cunyada. Mira, sí: Història de la filosofia occidental de Bertrand Russell. No tot són Sombras de Grey i Códigos da Vinci, oi? I està bé el McDonald’s de tant en tant, però no cal oblidar que un foie i unes ostres a París també té el seu punt gourmand. Sigui com sigui, amb això del Kindle m’he aficionat, per oposició, als totxos de paper. El d'en Russell n’és un (que per altra banda és molt amè i assequible) però per a aquest estiu també m’esperen Historia y cronologia de la ciencia de l’Isaac Asimov, que el tinc a mitges, The Penguin History of the World (de la prehistòria al Cañete...coi, si no ens hem mogut, com és que és tan gruixut?!) i continuar amb el primer volum dels Assaigs de Montaigne, que de posar-li una boina i fer-li fumar picadura ens sortiria un Josep Pla francès. Fantàstic. Espero no enganxar-me a The Penguin Complete Sherlock Holmes de l’Anna perquè a casa l’ombra de l’autoregal sempre és força allargada i rebria acusacions vinculades amb el llautó o altres metalls i aquest va ser un llibre adquirit per fer un detall. Per anar bé ja no hauria de comprar més llibres però amb el paper em passa com amb els cafès, que és pensar que no en faré més durant la resta del dia i trobar-me assegut al cap de poques hores a la barra d’un bar amb un llibre recent comprat: “Cambrer, un cafè sol si us plau... sense sucre i ben carregat!”.

3x3

Creuant la frontera

Finalment hem arribat a aquella edat en què el metge diu la temuda frase “Als teus anys ja podria ser que això fos…”. Als 20 et menjaves el món i als 40 tens clar que, ineluctablement, el món se’t menjarà a tu. Mentrestant, gaudim.

Home sweet home

Un lloc on estar. Però, sobretot, on poder ser.

Jazz

“Que no s’equivoquin els músics de jazz, que el món és patxanga, patxanga integral”. Antònia Font

The ballad of Frankie Lee and Judas priest

No se n’ha fet massa ressò, potser és normal perquè els seus discs més genials els va fer va una colla d’anys, però veure Bob Dylan fent publicitat per a un banc fa que et remoguis incòmode al sofà. És igual, fa un temps ja vam pair veure’l de genolls davant del Papa i això ja no ens ve de nou. I és que ell és així, va a cops de vent, blowin’ in the wind, oi Bob? També al final de la dècada dels anys seixanta va haver de sentir crits de traïdor entre el públic per haver deixat de banda la guitarra acústica i la cançó protesta i haver-ho canviat tot pel rock lisèrgic i electrificat. "Judes!", algú va cridar en un dels seus concerts. "Toqueu fotudament alt", va dir ell tot girant-se als seus músics. En Dylan fa l’efecte de ser una d’aquelles persones que avancen pel món deixant cadàvers, que són més bons artistes que persones, però no passa res perquè amb els anys hem après que s’estima algú per totes les seves virtuts però sobretot perquè acceptem tots els seus defectes. Oi, Bob?

De lliures i petricons

A casa expliquen que la besàvia, que no dominava massa ni el sistema mètric decimal ni el castellà (coi d’immersió lingüística…), un dia va demanar en una parada del mercat que li posessin “mitja lliura de cigronos”. És normal: pan, pa, vino, vi... però els cigrons, tan clar que es veu que són cigrons que n’hi diguin... en fi. Pel que fa al sistema decimal, doncs també. Ella pensava en unces, lliures, petricons... què li havies de dir que si cent grams o dos decímetres? Una unça i un pam, i tira milles! Ah, parlant de milles, sembla que anglesos tenen el mateix problema que la besàvia, ancorats en el que ells anomenen “sistema imperial”. Aquest sistema encara empra milles, iardes, galons, graus Fahrenheit i pintes. Per sort la nostra generació sap més idiomes que els nostres avis i podem entrar a qualsevol pub anglès sense cap problema:

- Hello, may I have a beer? Half a pint, please...

-Half a pint???

- Emmm....yes...

- Oh, that’s sissi!!

Ups, i és hi ha coses que no s’ensenyen a les acadèmies d’idiomes.

Alpinistes, samurais

"…coses més rares mos han de passar", que cantaven els Antònia Font. I vet aquí un espècimen que no va arribar a creuar mai la calidoscòpica ment del genial Joan Miquel Oliver: el “Ciclista-guitarrista” o “Guitarrista-ciclista”, com es vulgui, perquè a efectes pràctics és el mateix i rima igual. I és que la Història és plena de gent amb el “corassón partío”*, que deia aquell, i hi ha científics que alhora escriuen novel·les, secretàries de direcció que fan poesia, funcionaris de telefònica que rodaven pel·lícules, treballadors de banca de 8:00 a 15:00 que toquen blues a les nits... però que, evidentment, no ho fan tot alhora. El científic no corregeix galerades al laboratori, ni l’empleat de banca apareix amb les botes i la xupa de pell a l’oficina. Aquest és, doncs, un cas estrany. El ciclista-guitarrista, espècie imaginària, Quimera, Ieti, Unicorn, Centaure i, malgrat tot, ben real. Aquí us en deixo una foto, que sempre hi ha algun descregut, oi?

*En sabeu més casos? Quins?