Grècia

Fa vint anys Grècia era acròpolis, cariàtide, Partenó (i tots els seus frisos espoliats que són al British Museum). Sol i sal. Regatejar pels mercats, cançons a la plaça Sintagma, mar blau i espurnes de llum, les illes d’Hydra, Poros i Aegina, banys al costat d’un vaixell, cases blanques. Plats típics que ara ja coneixem però que llavors eren tota una novetat: souvlaki, tsatsiki, moussaka. Descobrir que “manta” es pronuncia igual que “peseta” i que “vale” vol dir “més” per perplexitat nostra i del cambrer que seguia abocant-ne més en una tassa ja a punt de vessar. També era Porta d’Adrià, estadi olímpic, l’acústica perfecta del teatre d’Epidaure o canvis de guàrdia amb soldats de vestimenta peculiar. Fotografies, postals, adreces noves, “ja ens trucarem, fins aviat”. Ara és tot això encara però també Tsipras, “paquets d’austeritat”, “reformes”, “zona euro”, “cimeres urgents” i un jubilat que plora al costat d’un caixer automàtic perquè només pot treure’n seixanta euros després d’esperar tot un matí. Fa vint anys el món era més amable o jo era més ignorant? Sigui com sigui m’agraden més els records d’abans.

"La arruga es bella"

Diaris que escarneixen actors i actrius per no haver acceptat el pas del temps i haver-se fet cirurgies plàstiques que els han convertit en una caricatura d’ells mateixos, amb el rostre estrafet, desfigurat. Ens diuen “Mireu com era i observeu què li han fet a la sala d’operacions” i ho il·lustren amb una imatge de dues dècades anteriors, de quan triomfava a les sales de cinema de tot el món. Segurament si deixéssim envellir les persones no haurien de desfigurar-se la cara d’aquesta manera per semblar el que no són. Els acusen de no saber acceptar el pas dels anys i els primers que cauen en el mateix error són els diaris que els mostren. Ah, no hi donem més voltes... si fins i tot el robot Terminator s’ha fet gran i ens fa patir una mica quan deixa anar allò de “I’ll be back...”. Com va dir el sastre Adolfo Domínguez, “la arruga es bella” i, a força de remakes, sembla que també el rovell. Ànims!

"Viatjar està sobrevalorat"

De sobte algú diu: "Viatjar està sobrevalorat". En temps d'impostures i Instagrams globalitzats s'agraeix una afirmació tan honesta. I el cert és que tard o d'hora descobrim que, anem on anem, no podem fugir de nosaltres mateixos. Els nostres pensaments ens acompanyen arreu com les llaunes lligades als cotxes dels recent casats a les pel·lícules americanes. Together forever. Ens movem per fora però no per dins. Llavors, per què viatjar? És cert que està sobrevalorat? Fa deu anys jo mateix m'ho vaig preguntar i vaig escriure aquest text una mica massa líric i ensucrat:

De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i per poc que estiguem al cas sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps o les flors dels ametllers. Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures, però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola, però sempre tornem al ritme serè del Mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.

De "farol"

Un mestre Zen caminava en la foscor de la nit acompanyat del seu deixeble. Com que el mestre duia un fanal encès, el deixeble li va dir:

- Mestre, jo tenia entès que hi podies veure en l'obscuritat.

- I puc- va ratificar el mestre.

- Llavors, per què necessites la llum del fanal?

- Perquè aquells que no hi poden veure en la foscor no s'entrebanquin amb mi.

Zen o eixerit?