Sildàvia

Sildàvia només es troba al Google Maps de la nostra adolescència. El país on, segons la lletra de la cançó, “no hi havia deserts ni falsa passió”. Sildàvia és feta de records i només es pot veure els dies clars si ens enfilem nostàlgia amunt. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia que ni el sentíem: semblava cristal·litzat entre la llum ambarina de les tardes de dissabte mentre rèiem asseguts amb la resta de la colla en un banc despintat. Sildàvia va desaparèixer per tornar força anys més tard, quan ja havíem recorregut més d’un desert inhòspit, havent tastat ja l’aspror que deixa a la boca la falsa passió. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia i, malgrat tot, ja fa més de trenta anys de la cançó.

Benasque - Benás

Dissabte, 5 d’agost de 2017. Un rètol a la carretera ens informa que hem deixat Catalunya enrere i ara ja fem via per terres aragoneses. De totes maneres les fronteres, com totes les demarcacions territorials en general, no són més que un artifici, línies dibuixades damunt d’un mapa en funció dels interessos més diversos al llarg del temps. De fet, la vegetació és la mateixa i encara diuen “Bon dia” als pobles, però a mesura que avancem l’idioma es difumina en un parlar de transició. El procés es fa evident quan veiem els noms dels pobles amb la doble nomenclatura, la castellana i la que els seus habitants anomenen “patuès”. Benasque, per exemple, també és “Benás” i el que allí es parla és un aiguabarreig curiós d’diomes. Com si algú hagués agafat una partida d’Scrabble en castellà i una altra en català i les hagués posat al mateix sac. “Istos hospitals a peu de puerto ieren com uns refugios a on els caminantes s’hospedaban y els atendeben de lo duro que estaba el crussar els puertos de muntanya”, podem escoltar en un reportatge anomenat “Breve historia del Hospital de Benasque”. Ara bé, als carrers empedrats de Benás, que són plens d’Álvaros, Alejandros i Pablos que es criden entre ells amb l’accent xaró de les escoles de l’Opus, el que més s’escolta és el castellà de Madrid. Al “patués” li queden quatre dies mal comptats, un vestigi de temps passats, l’idioma d’un parell d’avis asseguts en un banc. És tard i pugem al cotxe per tornar. S'acosten uns núvols grisos amb el ventre carregat de pluja i pedregada, una tempesta que fins i tot en parlaran els diaris i que no ens enxampa de ple per pocs quilòmetres. I és que les tempestes tampoc entenen de fronteres.

Talarn

Diumenge 6 d’agost de 2017. Tot baixant del Pont de Suert ens aturem a dinar a Talarn. L’Anna hi havia parat feia trenta anys per anar al restaurant Ca la Lola i li venia de gust tornar-hi. Com ens va dir la cambrera un cop ja a taula: “Està bé, però heu de venir més sovint”. Talarn és un nom curiós, que ja es veu que s’allunya etimològicament de tots els topònims que hem vist aquest cap de setmana al Pirineu aragonès i català, la majoria d’origen bascoide, notes al peu de pàgina de la història que ens parlen d’un passat èuscar d’abans de la romanització: Bisaurri, Navarri, Sesué, Ramastué, etc. Talarn prové del celta “talos”, que vol dir “front”, al qual s’hi ha afegit el sufix –“arnos”, força comú en la creació de topònims al Pallars. Tot plegat vol dir “el lloc del front”, imatge que es fa força evident si venim del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera. El gentilici dels 689 habitants censats no és “Talarnencs” ni cap derivat per l’estil, sinó el de “Calces roies (roges)”; també tenen el malnom de “gavatxons”. Sembla que la història i les seves escaramusses militars els va batejar més enllà del nom celta original, però ves a saber. Segur que algun “calça roja” em sabria explicar el perquè. 

Entrem a Ca la Lola, cuina casolana, ambient de fonda de poble no apte per a lectors del Time Out i altres revistes culturals del Barcelonès. Fil musical entranyable que inclou des de ranxeres amb trompeta fins a grans èxits del anys vuitanta. Plats consistents i abundants. Embotits típics del Pallars: bona girella a la planxa, sobrassada casolana, cargols amb suc, gelat de ratafia i cafè. Tot ben cuinat i rematat amb un “passi-ho bé” en aixecar-nos de la senyora tot endiumenjada del costat que em sona a glòria al costat dels comiats de la capital. 

Volta ràpida a la Plaça major (“Va, no t’encantis, que tinc ganes d’arribar”, em diu la pilot). Edificis majestuosos de temps passats i una pedra que em crida l’atenció a la llinda principal d’una casa: “Perseguidos mas no vencidos”. Sembla que algú va voler deixar el seu orgull esgrafiat a la pedra per a la posteritat (més tard m’assabento que aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa, propietat del Baró d’Eroles, després de l'atac i saqueig que patí, amb incendi inclòs, l'any 1822). 

Talarn també és conegut per la seva acadèmia militar amb diverses instal·lacions castrenses com una piscina coberta de tres carrils amb el lema al fons “España servir hasta morir” (http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/11030/lider/joventuts/pp/lleida/entre/tancs) i no em puc estar de pensar que jo seria força mal patriota perquè a partir de les deu piscines ja començo a estar cansat d’anar amunt i avall. Què hi farem.