Màsters

“Mai no se sap, millor tenir el màster”, em diu. Sí, és clar, més val que sobri currículum que no pas que falti. Encara que això no és del tot cert perquè la sobrequalificació també pot ser un entrebanc: l’entrevistador pot pensar que tenim unes expectatives massa altes per al que pot arribar a oferir. Ara bé, si ens agrada estudiar amb els anys els títols s'acumulen per força: llicenciatura, postgraus, especialitzacions, etc... van fent pila. Però tot plegat, de cara al mercat laboral, només funciona si es compleix una condició: ser jove. A partir dels quaranta-cinc anys ets una rara avis en l’àmbit universitari. Fas exàmens i proves de validació rodejat de gent gairebé sempre més jove que tu, què hi farem. Els quaranta-cinc és una edat on ja es comencen a fer plans especials de reinserció perquè “ja ets vell”, per tant és inevitable plantejar-se si valen la pena les hores d’esforç i els diners invertits en l’enèsim curs universitari. Sobretot si és un curs especialitzat i pensant precisament en termes de “mercat laboral”. En aquest aspecte potser comença a sortir més a compte deixar voleiar lliurement el nostre intel·lecte. Abans un curs de llatí que de comptabilitat, per exemple. La paraula “pràctic”, com els bons vins, assoleix matisos interessants amb el pas del temps.

La independència no viatja amb RENFE

Cada dia es dona gratis un exemplar de La Vanguardia a l'estació de RENFE ubicada al centre de Sabadell. Cada dia un bon nombre de passatgers comença la jornada mig adormit i llegint la premsa. La qüestió és que la línia editorial del diari barceloní està -en general- en contra del procés d'independència de Catalunya respecte de la resta d'Espanya. No sé fins a quin punt això, a llarg termini, crea opinió. En qualsevol cas, si la independència arriba mai, és clar que no ho farà en tren, sobretot si aquest és de la RENFE.

El temps que passa

El temps, segons ell, es divideix entre “una estona curta” i “una estona llarga”. Els dilluns no descarta la possibilitat que siguem realment dissabte. També els dimarts; i els dimecres. Quan, finalment, el dissabte es muda de dissabte, el festeja com el retorn d’un parent llargament esperat. Toca el piano, però només les tecles blanques: el negre va ser el seu color preferit fins dijous passat, però ara ja no. Ara ho són el taronja i el vermell, encara que no es descarten incorporacions futures: el groc es presenta com a bon candidat, tot i que el blau i el verd ja fa temps que l’encalcen. Ja no desperta ningú de matinada perquè té set. Ara només ho fa per dir que tenia set i que ell, tot sol, s’ha begut l’aigua de la tauleta de nit i que ja no en té. Resten per resoldre la pèrdua sobtada del peluix entre els llençols i, a vegades, la del propi amo del peluix. Però temps al temps. O, com dèiem, una estona llarga. 

Un escrit de fa onze anys, repescat ara que l'adolescent i protagonista del text aviat en farà quinze. Segueix tocant el piano i el peluix - una mica més tronat a força de rentadores- encara corre per alguna banda de la seva habitació. Com passa el temps, però.

Entre el poc i el massa

Anar amb el jo dislocat per culpa de la cafeïna. Passa sovint. Tenim el cafè com hàbit i no concebem sortir de casa sense haver-ne pres una tassa: americà, ristretto, suau o intens, de filtre, elaborat amb l’Oroley o la Nespresso, tant se val. Anem curts de cafè... fins que en prenem més del compte i passem de la son a la taquicàrdia, del badall al tic nerviós. I ja no hi ha marxa enrere. Diuen que el cor és un múscul traïdor però ho és més encara la cafeïna, sobretot quan volem dormir i notem tot un exèrcit de formigues torrefactades amunt i avall pel nostre corrent sanguini. Costa trobar el punt entre el poc i el massa, entre l’excés i el defecte. Basculem sense punt fix. I és amb aquest anar gronxant que anem passant. Quin remei.