L’estiu del 1994 va fer una calor horrorosa, amb un sol sense misericòrdia que al pic del migdia et deixava baldat. Buscava refugi a l’ombra del pati, als aires condicionats dels bars. Per acabar-ho d’adobar, aquell any havia d’estudiar Dret Mercantil que, vist amb la perspectiva del temps, em fa coincidir amb Josep Pla: res més trist que tenir vint anys i haver-se d’empassar depèn quins totxos d’un avorriment colossal. Estudiar sense passió és empènyer un elefant escales amunt, fer córrer una locomotora sense encendre’n la caldera, raïls enllà. Un desastre. Aquell estiu de sol rabiós anava a fer el cafè, paradoxes de la vida, al Bar Hèlios –déu del sol a la mitologia grega- per l’aire condicionat i la contraportada d'El Periódico, on hi llegia els articles del Joan Barril. Vint-i-cinc anys més tard constato que encara ara és un dels hàbits que més m’agraden (a vegades les coses bones no costen tant). Va ser en un d’aquests cafès que de cop i volta em va arribar una llambregada sonora que provenia del televisor que hi havia en una banda. Una noia que cantava amb una veu peculiar, que cridava irada: “Zombie! Zombie! Zombie!”, una crítica furiosa a l’IRA irlandès i segurament a tots els nacionalismes exacerbats, que -em fa l’efecte- no duen res de bo. Aviat vaig saber que la cantant es deia Dolores O’Riordan i el seu grup, The Cranberries. El seus discs van passar a formar part de la meva banda sonora vital de manera instantània, com la majoria de músics –això sempre m’ha neguitejat una mica- que ens van deixar massa aviat. No sé com ha estat -algú ha trobat uns enregistraments perduts en un disc dur polsós?- però el passat abril es va posar a la venda un disc pòstum dels Cranberries, anomenat “In the end”. Una pura delícia que em fa sentir altre cop com si tingués vint anys però ara amb el dret aprovat i millor sou. També una mica zombie a vegades, però això no és culpa de cap grup radical armat, només del despertador.
