Al súper

Ahir vaig anar al súper i em va agafar vertigen.

Al meu súper, el collage de colors llampants i horteres dels paquets em semblen grisos i a quadres, encara que s’esgargamellin per cridar-me l’atenció, encara que s’etiquetin amb preus acabats en mentiders números  9 per destacar en aquest museu de les oportunitats.  El meu súper és un magatzem d’envasos plens de matèries que mai es correspondran amb el que esperaré trobar-m’hi dins. Al meu súper les caixes i llaunes i plàstics s’amunteguen els uns sobre els altres esperant que els adquireixi, els dipositi al meu carro i els empenyi passadís enllà buscant el següent de la llista. Sempre les mateixes marques, sempre els mateixos racons del supermercat, sempre la mateixa caixera que quan li dono la targeta de crèdit s’exclama i es sorprèn encantada de la vida perquè es diu igual que jo. Taaaan previsible.

Hi circulo anestesiada. Res em sorprèn. I ahir, mirant-me'l des de dalt, des de l’arrogància, em va agafar vertigen i em vaig fotre una hòstia.

Havien fet canvis.

Hi havia fruita nova, cerveses d’importació, plats preparats amb bon aspecte, marques d’embotits i patés que semblaven de més qualitat. I de sobte, la meva vida als supermercats em va passar per davant.

Em vaig recordar de cada viatge que he fet a l’estranger, en què els supermercats resulten una visita obligada per mi. Una curiositat irrefrenable per saber com viuen alimentàriament en el país de torn, i una gana voraç, sempre em precipiten dins l’establiment . Em van venir imatges del súper del KDW de Berlín, on un univers de cerveses d’importació s’obrien al meu abast, i entre les quals podia trobar la meva estimada Agustiner. Imatges del Franprix de Paris, on les muffins de marca blanca feien les nostres delícies quan necessitàvem alguna cosa dolça... Les bossetes de peixets secs amb ametlles o cacauets amb wasabi dels països asiàtics... L’univers de galetes dels supermercats americans...

També vaig recordar amb especial afecte les tardes de fa quasi 20 anys amb el meu pare a l’Esclat de Sant Feliu de Guíxols mentre esperàvem que ma mare es fes uns tractaments, donant incansables voltes entre passadissos i sortint carregats amb totes les coses que mai ella ens hauria deixat comprar, per cares, dolentes per la salut o simplement  inútils.

També em va venir a la memòria les excursions al Makro amb la meva excompanya de feina,  on ens passàvem hores observant la varietat de còctels de fruits secs o les bosses d’amanida preparada, passejant-nos sense rumb entre passadissos plens de packs d’oferta de conserves i sorprenent-nos amb  nous sabors de patates xips que no havíem vist mai. Ara tinc la targeta de sòcia jo i tot i que sóc conscient que li he de retornar, retardaré aquest moment tant com pugui, només per l’esperança de trepitjar el Makro de nou.

I ahir, jo estava allà, al meu súper, observant les novetats, sorprenent-me amb això, comprant allò, decidint si valia la pena adquirir allò altre, deixant-me endur per impulsos consumistes... Havia perdut la meva immunitat i el màrketing em seduïa com a una compradora més, ja no me’l mirava des de dalt, ara estava arran de terra i les prestatgeries eren més altes i més plenes de possibilitats que mai.

Tenia vertigen, però del revés. I per superar-lo només se m’ha acudit una cosa: freqüentar-lo molt més fins a desenvolupar les defenses pertinents, fins a tornar a veure’l gris i a quadres, fins a limitar la compra al que hi ha escrit a la llista.

Però mentre, seré una feliç (i malaltissa) consumista de supermercats.

Per la finestra

Quan volo en avió m’agrada posar-me a la finestra, entre d’altres coses perquè és el cantó que em resulta més còmode per dormir perquè hi puc recolzar el cap, però la meva elecció també respon a un motiu més romàntic. Sobretot quan es tracta de viatges llargs i passem per països on no he estat mai, m’encanta apropar-me al vidre i mirar el paisatge i imaginar-me què està passant en aquells rius, boscos o deserts, deixats de la mà de Déu.

Mentre escric això, torno de Tokio i observo un bosc verd, frondós, sense rastre del pas de l’home, excepte per una línia recta de color més clar que travessa el paisatge sense fi. Potser és una carretera de quilòmetres i quilòmetres, la monotonia de la qual només serà trencada per alguna estació de servei mig oblidada pel camí. O potser són les vies del tren del Transiberià, no sé ben bé què sobrevolem. Ara el paisatge es torna més sec i més gris i em recorda al que vaig veure fa dos o tres anys quan anava cap a Hong Kong. Llavors el monitor de l’avió indicava que estàvem a Mongòlia i sota els nostres peus s’estenia un paisatge erm, amb uns dibuixos estriats fets per l’erosió del vent o de l’aigua que semblaven més d’un altre planeta que del nostre.

I mentre miro aquest paisatge i recordo aquell altre, la mateixa sensació m’envaeix: que em tirin amb paracaigudes. Vull saber què es cou allà baix. No vull aterrar a l’aeroport de cap ciutat, vull caure exactament en aquest punt remot i completament escollit a l’atzar. Un lloc on segur que no hi ha ningú, on mai hi viatjarà ningú, un lloc que potser ni existeix perquè ningú mai l’ha vist, un lloc on hi pot passar el que a mi em doni la gana.

Leaving Barna, never easy

Una vegada vaig anar a una exposició que es deia Melancholie*, a Berlín. Vaig entrar-hi contenta i en vaig sortir absolutament tocada, però positivament: una dolça tristesa m’envaïa de la manera més agradable.

No sóc massa amant d’exposicions ni de museus perquè, generalment, quan he vist un parell de sales començo a avorrir-me. Però allà va ser diferent, sala rere sala, obra d’art rere obra d’art anava submergint-me en un estat de tristesa serena, controlada, dolça, com he dit. En contraposició amb algun dels quadres que vaig veure, si hagués de plasmar aquest sentiment damunt una tela, jo la pintaria de colors pastels, tènues i amb aplom. No em tremolaria la mà.

Avui no sé per què, o sí que ho sé, no n’estic segura (potser d’això es tracta la melancolia, de sentir, d’intuir, però de no acabar de treure’n l’entrellat), em sento tan melancòlica com quan vaig sortir d'aquella exposició. Me'n vaig de viatge i no puc evitar sentir una barreja de tristor i alegria a la vegada. O potser, en realitat, em sento nostàlgica en projecció al futur (si és que s’hi pot estar). Li ho he explicat a una amiga que és molt mística (i un crack) i m’ha dit que quan marxem de viatge mai tornem iguals i que potser com que en el fons ho sé, em sento així pensant en la tornada. Potser té raó perquè no és el primer cop que em passa abans de marxar tants dies i tan lluny.

M’agrada sentir-me així, però a vegades preferiria ser capaç d’estar emocionadíssima i contenta com la gent normal, abans de marxar de viatge. A vegades sembla que m’agradi viure en un tango o en una peli de la (odiada) Isabel Coixet, amb les emocions exagerades i dutes a l'extrem sense necessitat.

Crec que de gran seré com el meu avi Jaume, observaré la meva família al voltant de la taula i enlloc de somriure, em posaré a plorar.

Àudio: Leaving New York, R.E.M

* Monk by the sea, Caspar David Friedrich (el quadre que més em va agradar de l'exposició)

Torna, Núria Solé!!

Fa unes setmanes em vaig fixar que la presentadora del TN migdia de TV3, Núria Solé, no parava de fer errades en les locucions de les notícies. Fos allò que fos que llegia, ella havia de ficar-hi cullerada: inventar-se el dia de la setmana, innovar una paraula amb una dislèxia en l’ordre de les síl·labes, saltar-se una línia del teleprompter... Tan se val si deia Barcelona com Eyjafjallajökull, ella havia de cagar-la. Però no vaig voler escriure res contra ella perquè em cau molt bé i perquè, tot i aquests petits errors que tot presentador pot fer i que ella multiplicava per 340, m’agradava com ho feia.

Sí que vaig començar a comentar-ho amb amics i familiars i la gent em va donar la raó. Venien a dinar a casa, ens hi fixàvem i rèiem amb els seus errors. No ens rèiem d’ella, rèiem amb ella, perquè la paia se n’adonava i es tronxava. I el seu company, el Carles Prats, encara més entranyable que ella, se la mirava tot murri i també es tronxava. Més que un telenotícies allò semblava la paròdia versió Polònia. I amb tanta complicitat entre espectador i presentadors era divertidíssim mirar les desgràcies del món.

Em ve al cap el Salvador Alsius, aquell periodista de quan era petita que, errades no en feia, però no se'n podia estar de comentar-te la notícia com si fes el cafè assegut al sofà de casa teva. Era molt catxondo. Presentadors com aquests donen un valor afegit al TN de TV3 (no els pesats de El Temps, que sembla que s'escoltin a ells mateixos i masteguen les paraules i monopolitzen quasi mitja hora d'emissió).

Sí, n'hi hauria d'haver més com la Núria Solé. Però malauradament, ja fa més d'una setmana que no apareix pel TN i em fa por que no se l’hagin carregat pels seus errors sistemàtics. Espero que sigui per algun altre motiu. De fet, no li han posat cap altra companya nova al Carles Prats, així que imagino que deu ser cosa temporal. En tot cas, sort que no vaig publicar l’entrada fent notar aquests errors, perquè (tot i que conec les limitacions influentístiques que pot exercir el meu bloc) em sentiria una mica culpable.

Si voleu riure, mireu aquest pressing APM que he trobat pel youtube: http://www.youtube.com/watch?v=CRUbXXasrcg

El veí del 5è 2a

Odio el meu veí del 5è 2ª. L’odio amb totes les meves forces. És un mocós i no precisament per l’edat que té, perquè ja deu tocar la setantena.

Cada matí a les 07.30 puntualment es desperta, es dirigeix al lavabo i es moca. És fastigós. Sents sonar la trompeta i ja saps que a continuació obrirà l'aixeta, l’aigua correrà 3 segons i tornarà a tancar-la. Sempre és la mateixa seqüència: moc-moc-moc-aixeta, moc-moc-moc, aixeta. Crec que el tio es moca amb les mans i després s'esbandeix sota l'aigua. I ho fa diverses vegades durant el dia, cosa que em desespera. Sobretot si és un dissabte al matí, com avui, i decideix llevar-se com les gallines, perquè després em costa tornar a agafar el son.

El cas és que tot i fer-me de despertador britànic amb kikirikí inclòs, no he volgut ser mal educada amb ell i cada cop que me’l trobo a la porteria o al carrer li dirigeixo un ‘bon dia’ o un ‘bona tarda’ segons s’escaigui, que ell, MAI, però és que MAI, m’ha tornat. Un dia vaig pensar que era mut, però aviat el vaig sentir fotre crits per telèfon i vaig desestimar la idea (dic per telèfon perquè ningú li contestava, clar que potser, a més de mocós, és esquizofrènic).

Com que no li puc fer mobbing immobiliari i no sóc amiga de la violència contra els jubilats, he decidit que aviat compraré una ampolla de vi, una xeringa, hi introduiré una dissolució de fluimocil i resaré perquè els mocs desapareguin del seu nas i dels meus somnis.

Merda, ja es torna a mocar.

El Gata Mala

El Gata Mala és un bar que sempre està ple com un ou. I quan dic com un ou, vull dir-ho tan gràficament com l’expressió ho il·lustra. Si algun element contingut dins del bar es mou, rebenta.

El bar té forma de passadís i no té cap element decoratiu que el faci especialment bonic. Compta amb dues taules amb capacitat per 8 persones i amb uns tamborets per seure de cara a la barra o de cara a la paret per unes 15 persones. Tot i això, dins acostumen a haver-hi una mitjana de 325 clients.

Ahir vam arribar-hi a les 19.30h i ja no quedava cap de les dues taules lliures, però vam tenir la sort de poder-nos instal·lar de cara a la paret en un parell de tamborets. Vam demanar dues canyes i ens van regalar unes llesquetes de pa amb botifarra blanca. Una àmplia oferta de tapes i de vins a un preu força assequible ens van acabar de seduir.

Des del nostre racó observàvem com la gent anava entrant i s’hi quedava. Algú sostenia un platillo amb una mà i menjava amb l’altra, mentre un amic li aguantava la cervesa amb una mà i bevia la seva amb l’altra, mentre un tercer amic s’oferia aguantar el platillo del primer amic perquè aquest pogués alliberar una mà del segon amic perquè pogués fer un mos del platillo del primer amic que ara sostenia el tercer. Un autèntic puzzle de birra, menjar i cossos que a vegades semblava aquells trencaclosques de fitxes quadrades i enganxades a una base de plàstic on has de moure 14 fitxes per deixar pas a la que va a dalt de tot. I és que anar al lavabo era tota una excursió on s’havia de mobilitzar a mig bar i quan s’hi arribava, probablement t’hi trobaves un paio fent una cerveseta, que a la tassa almenys t’hi pots seure.

2 hores, 4 tapes i 6 canyes més tard, el balanç des dels nostres tamborets era positiu: si hi vas suficientment d’hora com per agafar lloc, val la pena. El menjar és bo, les cambreres, simpàtiques i els preus, competitius. Però el soroll era tan eixordador que vam decidir retirar-nos. Pujàvem pel carrer Rabassa en direcció cap a casa quan vam veure un bar, a penes a 20 metres del Gata Mala, que havia estat igual de cutre que aquest, però que van renovar fa mig any. Ara té cadires de vímet, llum romàntica, carta de còcktails i, ahir, només 2 tristos clients.

Els nois observaven els seus mojitos sense parlar. Però llavors ens van veure passar i deurien pensar que si havíem sortit del Gata Mala, ara hi hauria lloc per a ells. Abandonarien les seves cadires de vímet i es ficarien al rovell de l’ou. De peu al Gata Mala. On hi és tothom, i per tant, on mola estar. L’amo del bar de vímet s’estiraria els cabells. Enlloc de fer reformes al bar, hauria d’haver anat al Makro a comprar quatre embotits i 10 barres de pa.

Que descanse en paz

Ahir va morir Joan Antoni Samaranch (o, durant una llarga època de la seva vida, Juan Antonio Samaranch).

Més enllà de jutjar-lo pel que va fer o deixar de fer en vida, vull criticar com els mitjans estan tractant la seva figura ara que és mort. Em sembla indignant que canals com TVC, o ràdios com Rac1 o Catalunya Ràdio passin de puntetes per sobre del seu passat falangista i només destaquin els seus mèrits per proclamar Barcelona seu dels Jocs Olímpics del ’92 (‘Barcelona-España’, en les pròpies paraules del difunt i per ser més precisos).

En Samaranch, durant la seva joventut va estar afiliat a la Falange tradicionalista y de las JONS, més tard va ser regidor d’esports a Barcelona sota el règim de Franco i després va ser procurador a les Corts franquistes durant tres legislatures. Ningú em negarà que si pertanys a tot aquest reguitzell de ‘lloables’ organismes una mica ‘fatxa’ has de ser. Aquest bon home, que ara alaven els mitjans de comunicació catalans, pertanyia a l'equip de feixistes que prohibien parlar català a Catalunya i que maldaven per fer guanyar tot el que podien al equipo del gobierno altrament conegut com Real Madrid. Si penso en com deuria ser el seu dia a dia com a funcionari del règim franquista, me l’imagino compartint reunions, taula o festes amb feixistes de bigotet retallat, hablares castizos i pensaments de l’estil ‘¿qué vamos hacer hoy para joder a los catalanes?’. I encara que ell potser assistia a aquestes reunions amb la boca tancadeta i abaixava la mirada quan la resta de falangistes insultaven Catalunya, estava allà per pròpia voluntat. Perquè, que jo sàpiga, no s’obliga a ningú afiliar-se a cap corrent polític.

Sí, sí, cadascú és lliure de dibuixar la seva vida com li convingui i no seré jo qui jutgi la de Samaranch. El que de veritat m’emprenya és que els mitjans de comunicació catalans només parlin de ‘l’impulsor de l’olimpisme modern’, de ‘el més gran ambaixador de Barcelona’ o del 'home que va saber rectificar la seva trajectòria'. M’agradaria recordar-los que és el mateix que aixecava la mà dreta per fer la salutació feixista i el mateix que deia que ‘todos los Españoles lloramos la desaparición de Franco’ .

Si els mitjans estan decidits a absoldre a Joan Antoni Samaranch dels seus pecats feixistes (no sé per quins interessos o pors), que descanse en paz.

Abans, però, feu una ullada a les seves declaracions.

EL TEMPS

Quan era petita no tenia ni idea de què era el temps ni de com es llegia un rellotge. Recordo que una vegada el meu pare em va dir que m’esperés 10 minuts per jugar a no sé què i jo li vaig preguntar: 'I què són 10 minuts? És molt?' I el pobre home em va mirar amb patiment (com expliques la concepció del temps a una cria de 4 anys?) i em va dir: ‘no, no és massa, però és una estona’ i jo vaig obrir els braços tan com vaig poder i vaig dir: ‘és així de llarg?’. Tal qual. Jo intentant mesurar el temps amb centímetres. Bravo.

El cas és que ara he entès que el temps no es pot mesurar. Quan comparo el viatge de 23 intensos dies d’aquest estiu als Estats Units amb els 150 dies de feina i avorriment supí d’aquest hivern, m’adono que ocupen exactament el mateix ‘temps’ en el magatzem dels meus records.

La prova és que del viatge en tinc més de 2000 fotos i que les d’aquest hivern no arriben a un centenar. Suposo que a part dels rellotges o d'obrir els braços per mesurar el temps, les fotos també són un bon indicador de la intensitat d'un període vital, dels records que en tindràs i de com vas concebre el temps en aquell moment.

I suposo que d'això es tracta la vida, compaginar períodes intensos d'experiències i períodes d'introspecció, perquè, admetem-ho, si cada dia fos digne de ser fotografiat, aviat no agafaríem ni la càmera.

Aquest passatge de La muntanya màgica ho explica molt més clarament i és el que m’ha portat a pensar darrerament tant en el temps (o potser és que estic gestant una depressió, no ho sé):

En general, se piensa que, cuando algo es nuevo e interesante, “hace pasar” el tiempo, es decir, lo abrevia, mientras que la monotonía y el vacío entorpecen su marcha y hacen que se estanque. No obstante, esto no es del todo exacto. Cierto es que la monotonía y el vacío pueden dar la sensación de estirar el momento, las horas, de manera que se “hagan largas” y aburridas; pero no es menos cierto que, en el caso de grandes o grandísimas extensiones de tiempo, lo que hacen es abreviarlas, neutralizarlas hasta reducirlas a algo nimio. A la inversa, un acontecimiento novedoso e interesante es sin duda capaz de hacer más corta y fugaz una hora e incluso un día, pero considerando el conjunto, confiere al paso del tiempo una mayor amplitud, peso y solidez, de manera que los años ricos en acontecimientos transcurren con mayor lentitud que los años pobres, vacíos y carentes de peso, que el viento barre y que pasan volando. Lo que llamamos hastío, pues, es consecuencia de la enfermiza sensación de brevedad del tiempo provocada por la monotonía. Los grandes periodos de tiempo, cuando transcurren con una monotonía ininterrumpida, llegan a encogerse en una medida que espanta mortalmente al espíritu. Cuando un día es igual que los demás, es como si todos ellos no fueran más que un único día; y una monotonía total convertiría hasta la vida más larga en un soplo que, sin querer, se llevaría el viento [...] Sabemos perfectamente que introducir cambios y nuevas costumbres es el único medio del que disponemos para mantenernos vivos, para refrescar nuestra percepción del tiempo, en definitiva, para rejuvenecer, refortalecer y ralentizar nuestra experiencia del tiempo y, con ello, renovar nuestra conciencia de la vida en general.

Éste es el objetivo del cambio de aires o lugar, del viaje de recreo: la recuperación que permite lo episódico, la variación. Los primeros días de permanencia en un lugar nuevo transcurren a un ritmo juvenil [...]Pero luego, en la medida en que uno se “adapta”, comienza a sentir cómo se van acortando; quien aprecia la vida o, mejor aún quien desea apreciarla, percibe con horror cómo los días se van haciendo ligeros y fugaces de nuevo, y la última semana –por ejemplo, de cuatro- posee una rapidez y fugacidad terrible.

Quines ganes que torni a ser l'estiu per dilatar el temps de nou...

CLANDESTINS

Ahir vaig anar a una festa clandestina. Era en un pis al centre de Barcelona i per entrar-hi havies de dir una contrasenya i anar abillat amb un bigoti i un barret. Estar en un quart pis d’un edifici vell ballant al mig d’un menjador envoltats de gent alternativa mig disfressada ens feia sentir especials. Érem en el rovell de l’ou de l’undergroundisme de Barcelona. Que privilegiats, oi? Doncs no.

Les cerveses eren de llauna i a certa hora es van acabar. I si volies anar al lavabo havies de fer una cua eterna perquè estàvem en un pis i clar, només hi havia un bany (sense pica i sense paper, per cert). A fora hi havia una magnífica terrassa amb vistes a Plaça Catalunya, però tot el glamour que això hauria pogut tenir quedava tacat per les pixades dels éssers de gènere masculí que van decidir saltar-se la cua del lavabo i fer les seves necessitats a les plantes de la terrassa. Tampoc hi havia on deixar els trastos, així que les nostres jaquetes van acabar escombrant aquell terra tan alternatiu.

A quarts de 5 del matí la música va parar, ens van fer callar a tots i ens van comunicar que a baix hi havia la policia. Llavors ho vaig entendre tot. Allò era el que ens havia convençut per anar a aquella festa i no a qualsevol altra, allò marcava la diferència. En l’atmosfera es respirava el morbo que tothom sentia per saber-se descoberts. Ara sí que érem els més underground del món.

Igual que la protagonista de Persépolis, nosaltres estàvem fent coses prohibides. L’única diferència és que ella era una dona ballant sense vel i bevent alcohol en un país de règim fonamentalista i nosaltres érem una colla de galifardeus avorrits d’anar sempre als mateixos llocs. Al cap de 10 minuts van tornar a posar la música i com que feia estona que no quedaven birres vaig tenir la lucidesa suficient per pensar que segurament la poli ni tan sols havia vingut, que només era qüestió d’animar el cotarro. També van dir que era una de les últimes festes que es feia en aquest pis, però segur que també era un ingredient més per fer-nos sentir uns privilegiats alternatius.

I després de criticar la festa i de posar-me per damunt dels seus assistents, he d'admetre que si em tornen a convidar a un lloc d’aquests, hi aniré. No perquè vulgui anar de súper guay i súper alternativa, eh? És que la música molava molt...

CREMEU ELS RELLOTGES!

Perquè no fan més que emprenyar. Ens dicten l’ordre del dia, ens donen presses i ens estressen sense motiu. Bé, a vegades sí que tenen motiu, però quan no tens res a fer: de què serveix un coi de rellotge?

Jo avui m’he deslligat el de polsera i he enganxat gomets als tres digitals que corren per casa, inclòs el de l’ordinador. Sí, ara a la cantonada inferior dreta de la pantalla tinc un gomet en forma d’estrelleta d’allò més seriós.

Si no tinc feina per què he d’estar pendent del rellotge? És que a vegades me’l miro tres cops en 5 minuts! Pensar en el temps només em genera més angoixa i més remordiments de l’estil ‘les hores passen i tu no fots res de profit’. I ja en tinc prou. Jo, és que sóc de les que fins i tot el diumenge sembla que porti el chyron d’un rellotge incorporat al meu camp de visió com els dels programes del matí, que et recorden l’hora permanentment perquè la gent es doni pressa a aixecar el país. I com que jo, de moment, no puc aixecar el país, a partir d’ara la meva vista no ensopegarà més amb cap xifra que em recordi que és l’hora de dinar, l’hora d’anar a dormir o l’hora de mirar un programa de tele.

A casa meva s’instaura l’anarquia fins a properes notícies o fins que l’anarquia mateixa em mati; l’únic rellotge que escoltaré és el dels meus budells, el meu cansament o la meva curiositat.

Excepte ara, que he quedat a les 12 per anar a córrer i no vull fer esperar la meva amiga...

(parlant d’anarquies, es pot saber d’on treu el blogspot aquest la referència temporal? Perquè us asseguro que són prop de les 12 del migdia i no dos quarts de tres de la matinada!)

El març congelat

Barna s'ha tornat boja.

Ha nevat després de no sé quants anys i ha quallat. Els terrats de Gràcia tenen 10 cm de gruix de neu i si treus el cap a la finestra veus que aquí i allà, com si fos un partit de futbol, s’encenen flaixos de les càmeres de la gent que fa fotos a l’espectacle enfarinat.

El facebook avui treu fum. Tothom s’afanya a penjar fotos dels seus terrats sota la capa de neu o de les situacions més insòlites que passen per la ciutat. La gent s’ha deixat endur pel frenesí de la nevada i ha practicat tot tipus d’activitats impensables: un amic meu ha fet snow prop de la Rabassada, un altre m’ha dit que ha vist un noi baixant amb esquís el carrer Sardenya, una amiga del Masnou s’ha quedat aïllada a Barna i està d’okupa a casa d’un amic, una altra està barallant-se amb les cadenes del seu cotxe, una altra diu que des del despatx sent la batalla campal de boles de neu que s’ha muntat al pati de la Pompeu, altres s'estan dedicant a clavar pastanagues als pilons de les voreres... I quasi tothom ha abandonat l’oficina abans d’hora perquè els jefes no tenien ganes de tenir-los a sopar i a dormir.

I jo, que treballo a casa, he decidit donar-me el dia de festa per no ser menys i dedicar-me a fer el ganso tota la tarda, com un bon dia de vacances de Nadal.

Oi que és bonic el meu ninot de neu!?

la segona adolescència

Ahir va ser una nit d'aquelles que fan història dins de la nostra colla. Ahir vam reviure una segona adolescència, amb tots els ingredients: festa sorpresa d'aniversari, molt i molt, però que molt alcohol, discoteca i patates fregides a quarts de set del matí. Ahir vam celebrar que una de nosaltres ja s'apropa a la trentena, però vam demostrar que encara estem molt joves.

Avui les meves amigues s'aixecaran per tornar-se a posar en posició horitzontal al sofà (com jo estic ara mateix), de tant en tant se'ls escaparà un riure incontrolat recordant anècdotes de la nit que apareixeran inconnexes entre buits mentals i trobaran flyers que no sabran per què ni on van recollir, però que misteriosament han aparegut dins les seves bosses.

Avui estaran convençudes que ahir vam viure una segona adolescència. Però dimecres, quan encara els duri la ressaca, començaran a dubtar-ho.

DISPERSIÓ TOTAL: GENIAL O FATAL?

Qui em conegui sabrà que sóc una persona responsable, seriosa quan fa falta i sobretot, sobretot: molt puntual. Això sempre m’ha anat bé per moure’m per la vida, però també m’ha fet posar molt nerviosa quan l’altra gent s’apalanca. I últimament m’estic començant a apalancar jo, sense proposar-m’ho... i sabeu què? M’agrada.

Avui he anat a escalar amb una amiga i he arribat tard a casa, m’he dutxat, m’he fet el dinar i com que després em quedava mitja horeta abans de quedar per fer un cafè amb unes altres amigues, he decidit estirar-me al sofà a veure les pelis dolentes que feien pel TDT. Jo, que sóc anti-migdiades, m’he quedat fregida al minut 0. I el més fotut és que no m’he despertat fins al minut 75. He obert les parpelles i el rellotge del DVD marcava les 17.45h. Me l’he quedat mirant una estona intentant comprendre què significaven aquelles xifres i quan he entès que volien dir que estava arribant ¾ d’hora tard a la meva cita se m’ha girat l’estomac. Literalment, eh? Perquè a sobre quan t’aixeques d’una becaina massa llarga tens com una sensació de ressaca estranya amb l’estomac com dient: eh! Que estàvem dormint, maca! I clar, m’he posat les piles, he buscat el mòbil per avisar-les que arribava tard (per si no se n’havien adonat) i no l’he trobat. M’he autofelicitat: bravo, ara t’has deixat el mòbil al cotxe, que està al pàrking, que està a 10 minuts de casa! Mentre el meu cap pensava alternatives per trobar el número d’aquestes noies (el facebook? trucar a un amic algun amic en comú de qui em sàpiga el número?) ha sonat una musiqueta lleument, he afinat l’orella i he descobert que provenia de dins d’un armari! Aha! El mòbil seguia dins la jaqueta que duia aquest matí! Era el contestador, tenia tres missatges de les meves amigues que ja patien perquè aquest comportament no és normal en mi, la que sempre arriba 5 minuts abans fins i tot els dies que pretén arribar tard. He marxat corrent, esverada, maleint el meu retràs i quan he arribat al bar en qüestió la sorpresa ha estat que les meves amigues no estaven enfadades amb mi, sinó que s’estaven descollonant de riure. Les havia fet patir, però veure’m arribar amb el coixí marcar a la cara no tenia preu. Jo també he rigut pensant que allà encara hi deuria haver la taca de baveta, perquè he tingut un d’aquests dolços somnis en què fins i tot segregues saliva. Al cap d’una estona (poca, que elles ja feia estona que prenien cafès i ja començaven amb les cerveses) he tornat cap a casa. Estava contenta. Pensava: què coi, a vegades mola passar de tot i anar al ritme que et marca el cos. He obert la porta de casa i el somriure se m’ha esquerdat quan he vist que amb les presses m’havia deixat els fogons encesos.

I ara ja no sé si això d’apalancar-me m’agrada o em fa patir. Sort que tinc vitroceràmica o la meva nova i benvinguda dispersió mental s’hauria convertit en un incendi.

Gent jove, pa tou *

Crisi econòmica? Crisi espiritual? Em sembla que la que ens afecta a nosaltres és una altra crisi.

Em faig un fart de parlar amb fent de la meva quinta i d’escoltar frases com: Tot i haver estudiat tant, crec que no m’ha servit de res. Els nostres pares van tenir moltes més oportunitats. No sé què vull fer amb la meva vida. I si no valc per això? No sé per què em queixo si ho tinc tot. Sé que ho hauria de fer, però és que no ho vull fer, tot i que és una oportunitat. És que hauria d’estar content, però no n’estic. Em sembla que em faré fruitera. La carrera que he fet no m’ha ensenyat res, no m’ha especialitzat en res, no sóc res. No sé què vull fer. I si no valc per això? Em demanen experiència, però qui me’n dóna. És la feina que sempre he volgut, però jo no vull treballar 14 hores cada dia. Estic desencantada. Estic emprenyat. Estic desesperada. Estic perdut. I si no valc per això!?!?

Hi ha qui fa les maletes i se’n va a veure món perquè ha treballat tant i tant i tant durant uns quants anys que ara necessita rebentar-s’ho tot i fer una mena de reset. I hi ha qui fa zapping entre l’atur i les feinetes que li surten i es pregunta dia sí, dia també on anirà a parar. I alguns altres demanen un doctorat i resen perquè l’especialització en la seva passió els dirigeixi pel bon camí. I també hi ha qui opta per fer-se funcionari. O a qui li ha tocat ser autònom i es caga en tot cada cop que ha de fer l’iva.

És cosa de l’edat? Se’ns ha ajuntat amb el context econòmic ? És que estem en una època en què tot està al nostre abast i no sabem triar? Ens exigim massa? O som uns simples màrtirs massa ben acostumats? Per què tots pensem que hem de fer de la nostra vida quelcom especial?

Potser la felicitat seria deixar-nos portar i deixar de lluitar tant per les nostres obsessions. O potser la felicitat serà seguir lluitant i un dia pensar que ha valgut la pena.

De moment, una banda sonora per seguir compadint-nos de nosaltres mateixos.

You woke up this morning Got yourself a gun, Mama always said you'd be The Chosen One…

Sonen les primeres notes i somrius, com quan de petit senties el dringar de les claus del teu pare que arribava a casa. Encara que l’escoltis cada nit, aquest so t’emociona. Són els títols de crèdit de la sisena temporada de la teva sèrie.

Les sèries t’omplen. Les sèries et fan companyia. Les sèries et parlen, et fan de psicòleg, d’amic, d’amant. Apagues el DVD i et sents Dale Cooper, o somnies que t’enamora de la Brenda Chenowith o quedes amb els col·legues i t’esperes tenir vetllades com les del McGee’s. Perquè els teus personatges són com tu. Ahir sopaves amb els teus amics i no t’interessava gens el que t’explicaven, en canvi, el Chris Moltissanti o el Dexter Morgan, amb les seves contradiccions i les seves misèries, t’entenen millor que ningú.

Amb les sèries tens la relació estable que mai has aconseguit amb les noies, saps que cada nit estaran allà per escalfar-te el sofà, saps que podràs desconnectar del món avorrit i estressant (com pot ser que aquests adjectius siguin compatibles?) i que podràs connectar més amb tu mateix. Fins i tot pots combinar-les, elles mai s’adonaran que els fas el salt.

També és cert que cada cop que una sèrie arriba a la seva fi un dol rigorós s’imposa en tu, però almenys saps que aquesta relació estable està destinada a morir (com la gran majoria de les parelles, penses cínicament) i et consoles descarregant-te la següent i pensant que aquestes productores americanes sempre tindran la pasta i el talent suficient per brindar-te vespres al caliu de la pantalla.

Abans anaves al cinema o sorties a lligar. Potser algun dia ens haguéssim conegut. Però avui queda’t a casa que jo no sortiré, he aconseguit la sisena temporada. Collons, que bona és la HBO.

STOP

El cos és savi i a vegades t’obliga a parar. Això és que li deia ma mare al meu pare quan es posava malalt i jo era petita. I jo pensava, ja és mala sort que sigui justament cap de setmana (perquè si es posava malalt era indefectiblement un cap de setmana, no fos cas que l’home deixés de treballar) tant que m’agradava a mi quedar-me a casa un dia de cada dia i empassar-me tots els dibuixos de la tele, llegir els còmics que em compraven els pares i menjar torradetes amb pernil dolç.

Ara sóc jo la gran, o al menys no tan petita, i també em poso malalta en caps de setmana. En realitat no estic malalta, només tinc una infecció descomunal, però a efectes pràctics és el mateix. M’han tret els queixals del seny i tot i que l’agressió ha estat externa i premeditada no puc deixar de recordar les sàvies paraules de la meva mare i m’imagino que el meu cos s’ha confabulat per demanar-me unes petites vacances. És el pont de desembre i tot i que tenia pensat dividir el meu temps entre la feina i l’oci (en uns equitatius 80-20%, respectivament) em veig postrada al sofà empassant-me sèries, antibiòtics i purés... perquè no tinc cos, ni cap, ni mandíbula per cap altra cosa.

I recordo el meu pare com renegava quan es posava a malalt i em sorprenc a mi mateixa preocupant-me perquè no estic sent productiva. De fons, la meva mare sembla que em llegeixi la ment (que ja ho tenen això les mares) i diu: nena, el cos és savi i necessitaves parar. Tan sols li demano que el pròxim cop m’ensenyi una senyal d’stop i uns bitllets d’avió, que li asseguro que li faré cas.

Avui he anat a nedar

I no sé per què, cada cop que decideixo anar-hi, idealitzo aquest moment. Penso en un carril per mi sola, m’imagino capaç de fer deu piscines més que el dia anterior i visualitzo el moment d’arribar a casa, com nova. Doncs si bé aquests ideals no se m’acostumen a complir massa sovint, avui ha estat l’antítesi total.

Hem començat amb bon peu: hi havia un carril lliure, tot i que era el de l’extrem esquerre, allà on s’acostumen a posar els avis, nens petits o altres persones de mobilitat reduïda. I pim, pam, m’he posat a fer llargs. 6 piscines més tard, tal com esperava, la primera àvia ha fet acte de presència i, si ja de per si aquest carril és massa estret perquè té un parell d’escales protuberants, amb la iaia al bell mig nedant esquena com un escarabat potes amunt (i avançant al mateix ritme) obrir-se pas resultava impracticable.

He examinat les opcions que em quedaven. En el carril número 2 hi havia 3 nens que no s’havien assabentat que el curset de natació era en el carril 5 i 6. Descartat. En el carril número 3 hi havia un iaio d’aquells sospitosos de tenir les extremitats poc controlades, no se sap si per edat o per voluntat pròpia, però que justifiquen l’expressió de ‘vell verd’. Descartat. I en el carril número 4 hi havia un noi d’allò més eixerit que em mirava com dient, pobreta. Adjudicat.

He travessat els tres carrils i m’he posat a nedar. La cosa anava bé, el noi eixerit i jo anàvem compassats, fins que una noia horrorosa ha trencat la nostra harmonia imposant un ritme frenètic de natació. El detonant ha estat quan m’ha mirat a la cara i com un brau enfervorit ha bufat pel nas i per la boca com dient ‘surt del mig, patata, que vull donar-me impuls amb la paret’. La súper nedadora. La crack. La que es posa en el carril dels xungos. El carril dels ràpids. A l’extrem dret de la piscina, allà on hi van els valents. Doncs hi som nosaltres, què passa? Si ets tan bona per què no fas el gir amb una tombarella com els professionals, imbècil? Tot això passava pel meu cap cada cop que les seves ungles esmolades esgarrapaven les plantes dels meus peus, o cada cop que les seves cametes em fotien un glop d’aigua dins del nas. El noi eixerit ha optat per abandonar la piscina, però jo no m’he donat per vençuda.

N’hi ha que diuen que sóc competitiva. Doncs avui s’ha demostrat perquè una força sobrehumana s’ha apoderat de mi i he començat a perseguir-li aquells peus malparits. Cada cop que girava cua se’m trobava ocupant la paret de la piscina i quan veia que m’anava a avançar, jo decidia nadar esquena doble per estrènyer el seu pas.

Vistes de fora, s’hauria pogut dir que érem el coyote i el correcaminos. I just abans de decidir que aquella era la meva última piscina he entès que jo era el coyote, perquè amb tanta velocitat, m’he fotut una nata amb el cap contra la paret que el poliesportiu encara ressona.

El pròxim cop potser m’ho agafaré amb més paciència. O potser deixaré d’idealitzar la piscina com el meu Edén particular i me la plantejaré com el ring dels qui es volen desfogar. Demà mateix em compro unes pales d’aquelles que et fan avançar a tota llet i que si et toquen, fan molt de mal.

Quan em vas vendre la moto

Ens vam conèixer un matí a la meva feina. Jo buscava una moto de segona mà i tu te’n venies una. La primera impressió que vaig tenir de tu era que deuries ser un bon pare de família en hores baixes, un altre afectat per la crisi econòmica que posava un anunci a Internet per vendre el poc que li quedava d’estatus. Amb el primer mail que em vas contestar vaig seguir dibuixant-te dins la meva ment, tenies temps per contestar-me o estaves molt avesat a tenir paciència amb els teus fills perquè les teves explicacions sobre la moto em van fer somriure i automàticament vas adquirir una cara afectuosa en el meu cap. Potser fins i tot no t’havien retallat el sou, potser et volies canviar la moto per comprar-te un cotxe familiar i portar els nens als partits de futbol de diumenge al matí. Vaig començar a envejar la teva vida de manual i cada cop em feia més mandra comprar-me la teva moto, que al cap i a la fi era una excusa per anar més ràpid als llocs, tenir temps per fer més coses i omplir-me els pulmons de més obligacions.

Vam quedar sota casa teva, curiosament érem veïns i de la mateixa quinta, així que de pare de família afable i tradicional, res de res. Eres un noi com qualsevol altre de la teva edat, sense cap mena de tret que destaqués per damunt dels altres, no eres ros, ni alt, ni especialment ben plantat, ni vesties seguint cap moda. No eres calb, ni parlaves estrany, ni tenies cap tic... Em vas recordar a mi mateixa si hagués nascut noi. I per primer cop des que ho havia deixat amb el meu últim nòvio vaig pensar que havia trobat algú de qui no em faria res enamorar-me.

La moto estava bé. Era una mica més alta del que m’imaginava i el cavallet anava dur, però era còmoda i funcionava a la perfecció. Sí, me la vas deixar provar sense conèixer-nos de res i tanta confiança em va afalagar. Te la volies vendre perquè acabaves de trobar feina en una empresa nova que s’obria al barri i tu només utilitzaves la moto per anar a treballar. Era la segona que veia aquella setmana, però alguna cosa em deia que la teva havia de ser l’escollida. Després de fer paperassa, vam quedar que t’ingressaria cada mes una part del preu de la moto; així ho oferies en el teu anunci d’Internet i a mi em treies un bon pes de sobre, perquè el meu sou no era per tirar coets.

Gràcies a aquest vincle motorístico-econòmic vam encetar una relació a través del mail que va anar pujant d’intensitat a mesura que passaven els dies. Els ‘gràcies per la transferència’ es van transformar en uns ‘crec que avui he vist la teva moto aparcada, vigila amb aquella vorera que un cop m’hi van posar una multa’. I al cap d’un parell de mesos fins i tot vas fer el pas de convidar-me a una festa (la típica festa oberta a tothom, veniu-si-us-plau-que-volem-rebentar-el-pis) i jo vaig acceptar encantada, imaginant escenes romàntiques en la meva ment excessivament innocent . El problema va ser que la festa estava tan abarrotada de gent i d’alcohol, que amb prou feines vàrem parlar i quan els meus aliats van dir que ja s’havien cansat, em vaig retirar amb la cua entre les cames. Tu te’n vas adonar i el dia següent em vas enviar un mail i jo et vaig contestar i vam quedar que un dia et duria a fer un volt amb la moto, per allò de l’enyorança. Érem la novetat l’un per l’altre i es notava que maldàvem per trobar una excusa per veure’ns més enllà dels límits del correu electrònic, però va arribar l’estiu.

Si una relació cos a cos és difícil, per Internet és impracticable, i més quan cada un està vivint la seva ració anual de platja, sol i festes nocturnes a un punt indeterminat del planeta. El correu electrònic també estava de vacances i, mandrós, només es dignava a rebre ofertes de botigues de roba en stock, anades d’olla d’amigues avorrides a l’atur o propostes massa cares de caps de setmana d’amics que ja s’havien fet sénior a l’empresa de torn. No sabíem on estàvem l’un i l’altre i tampoc vam fer esforços per esbrinar-ho. Vaig tenir un embolic amb un exnòvio de feia anys, però no en vaig gaudir massa. Vaig conèixer un altre noi que em va atraure físicament, però era tan complicat de ment que el vaig deixar córrer. Va passar tot l’estiu i l’1 de setembre per art de màgia vas reaparèixer a la meva safata d’entrada. Crec que va ser el primer any que no queia en una depressió post-vacacional.

Vam començar a escriure’ns amb més ganes que mai i vaig conjecturar una tardor calentoneta sota la manta del meu sofà mirant aquelles sèries que tan m’agradaven i que tant desitjava compartir amb algú. Vaig començar a pensar en dos quan anava a la peixateria per si de cas algun dia et convidava a sopar a casa. M’imaginava com et duria de paquet a la moto o si series d’aquells nois que prefereix conduir ell. Vaig imaginar-nos fent tot allò que les meves amigues mai volien fer amb mi: llargues travesses a la muntanya, festes a aquelles discoteques que elles ja trobaven massa adolescents, cuinar plegats una tarda sencera un sushi que ens soparíem en 20 minuts,... Sí, havia nascut amb el cap ple de pardals i instal·lada en un conte de fades i tot i que llavors aquestes fades anaven en moto i eren mileuristes, encara no me n’havia pogut desfer.

Sense adonar-me’n t’havies instal·lat a la meva vida, ja en formaves part. Tenies més coneixement del meu dia a dia que molts dels meus millors amics. L’un per l’altre érem una mena de parella virtual. Encara que alguna vegada també ens vèiem en carn i ossos. Un cop cada setmana aproximadament quedàvem després de treballar i bevíem un parell de canyes a la terrassa de la plaça de sota casa. Parlàvem del barri, criticàvem amb enveja els nostres amics que ja tenien parella des de feia anys i fèiem plans sobre tot el que volíem fer junts. Després m’acompanyaves al portal de casa i, amb el somriure tou del qui s’ha pres unes cerveses amb l’estómac buit, parlàvem maldestrament, cadascú amb el cap a un altre lloc, pensant si fer el primer pas o esperar que el fes l’altre... i al final sempre ens acomiadàvem amb dos petons que tots dos desitjàvem concentrar en només un. Jo agafava l’ascensor i un somriure idiota es reflectia al mirall i sentia que totes les fades que poblaven el meu cap ballaven la dansa de l’amor al meu voltant, augurant-me un futur pròxim de color de rosa.

Però unes setmanes més tard les fades van deixar de ballar i vaig començar a creure que hi ha nois que us heu hagut de passar la infància jugant a nines, perquè ara teniu la mà trencada en fer-nos sentir uns putxinel·lis.

Havíem recorregut un bon camí després de l’estiu, havíem fet giravolts, pujades, canvis de rasant... dúiem la velocitat baixa i constant i ja ens anava bé, però just quan divisàvem les llums de la ciutat, un semàfor en àmbar et va aturar in eternum. Les sèries de televisió sota una manta o les excursions que tanta il·lusió m’havien fet i que ja s’havien convertit en una meta en el nostre futur en comú, s’havien tornat un clixé que no tenia més suc i com si ja ens haguéssim posat sota una manta massa cops o ens haguéssim recorregut tota la geografia catalana, vam esdevenir una parella convencional sense consumar. No sé si et va agafar por o avorriment, però les meves energies per fer reals tot allò que havíem parlat, es van esgotar amb la teva desídia.

El cas és que no sóc verge en estratègia emocional i quan vaig ensumar-me que t’agradava el joc de l’estira i arronsa, vaig passar les cortines i vaig anar a veure món. No eres l’únic noi que em rondava en aquella època, com et pots imaginar. Així que amb un parell de trucades i quatre somriures vaig escalfar-me la tardor, com molts joves em vaig sumar al zapping en l’amor. No era el meu estil, però tanta gent no podia estar equivocada. Reconfortava de tant en tant i, sobretot, em donava la seguretat que necessitava aquells dies en què tenia la sensació que t’havies quedat amb el joystick de la teva moto i que em podies fer anar per allà on volguessis.

Quedàvem menys, però seguíem enviant-nos mails i aviat vaig tenir la sensació d’haver oblidat la teva cara. De nou, eres el noi de la moto de segona mà, eres tan corrent que ja no tenies ni faccions. I potser jo era el mateix per tu, una cara pixelada on amb prou feines podies reconèixer un atractiu. Tornàvem a ser uns perfectes desconeguts, ni tan sols el compte bancari ens enllaçava com un matrimoni de línia oberta perquè havia acabat de pagar-te les mensualitats.

Va ser al cap d’uns dies quan ho vaig entendre tot. Feia un parell de setmanes que havies enviat un mail a tots els teus contactes oferint una vacant a la teva feina. Buscàveu una noia per portar la comptabilitat. Va ser l’últim mail que vaig rebre de tu. Un mail obert a tothom i un mail que enunciava la meva imminent destitució com a fada motoritzada de les cerveses de la plaça de sota casa. Alguns dies més tard ens vam trobar en aquella terrassa, ja feia fred i vaig descobrir que ets dels nois que es tapa amb abric de llana a l’hivern i tu, que jo sóc de les que va amb anorac-i-a-qui-no-li-agradi-que-no-miri. Jo treballava en el meu ordinador quan vas arribar amb una noia que em vaig resistir a pensar que fos la teva nòvia perquè no esqueia gens al noi de la moto excursionista que jo creia haver conegut. Me la vas presentar, era la nova comptable de la teva empresa i em vaig preguntar si també deuria viure al nostre barri. Més tard se’m va glaçar el glop de cervesa quan li vaig veure que et feia un petó, no sé si vivia al barri, però era evident que aquella nit l’havia passat allà. Em vas mirar de reüll i vaig entendre que qui no va en moto, vola.