EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Quim Monzó

Fa més de deu anys que aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines córrer per casa, però fins ara no l'havia agafat de veritat. Alguna vegada n'havia llegit alguna cosa, però no m'hi havia decidit.

El cas és que l'acabo de l'he llegir i l'he gaudit de debò. Crec que un dels mèrits dels seus contes no ja és la varietat temàtica, sinó el joc que crea en les situacions, sempre resulta sorprenent.

En aquest sentit, un dels contes més sorprenents és EL GRIPAU que dóna la volta a la tradició de manera que no és el gripau que espera el príncep per tornar a ser un bella princesa, sinó que és el príncep que busca el gripau perquè està segur que així trobarà a la bella princesa del seus somnis.

5-11-2012, de Rafael Argullol

En la mesa de al lado
un gordinflón de mejillas rojas
se vanagloria de haber matado
mil pájaros este año.
Fatuo, a voz en grito
- para que los demás comensales
oigan sus prodigiosas azañas-,
el cazador proclama
que él no respeta veda alguna. 
Apunta al cielo, y mata;
respira, y mata;
eructa, y mata.
Es inútil explicarle la obra perfecta
encerrada en los pequeños organismos 
que él abate con necedad suprema.
¿Qué le importa la perfección
a alguien que se cree con derecho a matar
sólo porque al nacer
ha sido clasificado como hombre?
Prefiero a los alacranes:
no usan fusil
y combaten a pecho descubierto.

Font:
Pàgina 49 del llibre Poema, de Rafael Argullol, editat per Acantilado, Barcelona, març 2017

Llibre comprat el dia de Sant Jordi d'aquest 2017