Just a castaway

Naufragar en un mar de pronoms. Embarrancar entre el tu i el jo. Passar els sentiments a paraules ajuda a entendre'ls millor?

Polaroids

De tant en tant, una treva. I s’està bé arran de mar, rellotge de sol, rellotge de sal, a redós del vent, oratge suau, onades com dits que acaronen la pedra. Algues, mol·luscs, petxines i quelcom tou, vermell i invertebrat a les roques que no sabem anomenar i que –diria- s’assembla al desig. Cap de setmana amb far, a prova de naufragis. Fotografies i núvols lleugers, balustrada de records, Polaroids, buguenvíl·ies i papallones. De tant en tant ve de gust recolzar-se a l’ampit de la memòria i resseguir amb el dit els bons moments.

Repeticions

“El plaer és en la repetició”, que diuen. Repetir-se per trobar-se, per reconèixer-se. Les mateixes paraules, les mateixes cançons, una vegada i una altra per fer-les ressonar dins nostre i que el seu eco ens doni la mesura del que som.

I a tu, què t’agrada repetir?

Once upon a time. Gairebé al principi del principi. A les beceroles de la informàtica el món es podia dibuixar amb 48 Kbytes i 8 colors (yellow, magenta, cyan...), cabia en una cinta de cassette i trigava 10 minuts per carregar. A l’inici el hardware es deia Spectrum, Amstrad, Commodore o MSX. Mons apart, codis diferents, tot ple de cables i res d’Internet. Galaxians o Invaders, i para de comptar. Tape loading error, cintes magnètiques, baudis, sorollets, ratlles de colors, LOAD, GO-TO, FOR-NEXT. Andròmines informàtiques de fa gairebé trenta anys, joguines prehistòriques que un dia ens van fer somniar.

Avís

El Cafè d’en Litus és un blog fet totalment a mà amb productes naturals, sense colorants ni conservants. Tal com raja.

Cafè d’en Litus s’importa i es distribueix segons normes de comerç just i solidari. Els beneficis de la seva venda són destinats íntegrament a la Fundació Provacances d’en Litus.

Cafè d'en Litus és un blog de Produccions La Cafetera, SCP & Llum de ganxo, Ltd.

Torrefacció diària. Ja a la venda al seu distribuïdor habitual!

Missatges ocults als discs de rock!

Entre els fans del rock psicodèlic dels anys setanta es va estendre la moda d'escoltar al revés alguns discs per descobrir suposats missatges secrets. Més tard, ja al principi dels anys 80, grups religiosos fonamentalistes dels EUA, convençuts que aquest tipus de música era obra del diable, creieren sentir en aquests rumors veus satàniques. De fet, força passatges musicals amaguen murmuris semblants a veus paranormals si es reprodueixen al revés, encara que la majoria d'aquests missatges són fruit de la casualitat. Només en alguns casos es tracta d'efectes creats a l'estudi de gravació. Per exemple, la cançó "Another one bites the dust" ("que otro muerda el polvo" o el que és el mateix: "que algú altre s'empassi aquest gripau") de Queen, sentida al revés permet escoltar en Freddie Mercury tot dient: "It's fun to smoke marihuana" ("és divertit fumar marihuana..."). Al final de la cançó "I am the walrus" ("Jo sóc la morsa") dels Beatles s'hi poden escoltar, si tirem el disc enrere, fins a set versos de l'obra de Shakespeare, el Rei Lear. I és que molts discs sembla que diguin una cosa però en realitat tenen significats ocults, missatges secrets...

Fly me to the moon

Perquè jo volia eclipsi de Lluna-taronja i menjar-me’n tots els grills: la polpa sucosa, suc selenita, vitamina C amb cara oculta i mòdul de la NASA inclosos. Però Houston, Houston, sembla que els atzucacs també arriben al cel i l’eclipsi queda eclipsat per un núvol a deshores. I penso que això és el que en castellà se’n diu “rizar el rizo”. Que jo volia grills de taronja i toquen “gajos de naranja” i, francament, no hi ha color. Mentrestant, m’entretinc pelant la pell d’una nespra molsuda i tendra, una mica dolça, una mica àcida, com a succedani. De lluny sona una cançó: It’s not right, but it’s ok. Que sí, que sí, però no sé si conformar-se, acostumar-se o resignar-se són del tot sinònims. No abarateixis el somni, va, Dj. La propera: Fly me to the moon.

Strange fruit

Hi ha àmbits on la solitud és més present, com si es fes més densa i gairebé es pogués tocar: les habitacions dels hotels, els diumenges a la tarda... o a dalt d’un escenari. A dalt d’un escenari només hi ha foscor i el públic es converteix en una mena d’animal expectant del qual només en podem sentir el seu panteix. A dalt d’un escenari estem sols. De vegades el risc és poc. Som, només, un entertainer, un bufó. D’altres el risc és alt perquè hi ha en joc molt més. I ella ho sabia quan va pujar a l’escenari amb les seves flors de magnòlia. Des de dalt estant, només es veien les llums petites de les taules quan les primeres notes de contrabaix van començar a sonar:

Southern trees bear strange fruit, Blood on the leaves and blood at the root, Black bodies swinging in the southern breeze, Strange fruit hanging from the poplar trees. Pastoral scene of the gallant south, The bulging eyes and the twisted mouth, Scent of magnolias, sweet and fresh, Then the sudden smell of burning flesh. Here is fruit for the crows to pluck, For the rain to gather, for the wind to suck, For the sun to rot, for the trees to drop, Here is a strange and bitter crop.

(Estranys fruits pengen dels arbres del sud
Sang a les fulles i sang a les arrels,
La brisa del sud gronxa cossos negres,
estranya fruita, la que penja d’aquests pollancres.

Escena pastoral del sud galant,
Els ulls botits i el gest torçat,
Essència de magnòlies, dolça i fresca,
I llavors la sobtada olor de la carn que crema.

Vet aquí la fruita perquè l’esquincin el corbs
Perquè la reculli la pluja, perquè se l’empassi el vent,
Perquè la podreixi el sol, perquè caigui dels arbres
Vet aquí una estranya i amarga collita).

Vet aquí els fruits del racisme, la intolerància... i ningú com ella els va saber cantar. Billie Holiday. Strange fruit.

Un escrit de fa sis anys redactat en motiu d’una baralla entre gent del poble i grups de caire feixista. Tristament, allò que en el seu moment em va fer l’efecte de ser una petita taca al mapa ara s’escampa arreu. Treure rendiment polític al racisme és encetar un camí perillós i les primeres persones que ho haurien de saber semblen ser els primers ignorants. L’esperit d’aquesta cançó torna a ser, malauradament, ben vigent.

* Traducció de la cançó: Carles

La metamorfosi

Va començar a subratllar fragments del llibre, els paràgrafs que ell considerava més interessants. L’obra li era un mirall clar del seu pensament que en les d’altres autors sempre apareixia mig entelat, bé per l’estil, bé per les idees. Amb ell no: tot era un calc, simetria, talment com si l’autor hagués passat uns dies de vacances dins el seu cap. En una segona lectura del llibre va seguir anotant: ara un altre punt de coincidència, ara un nou matís. Va acabar per subratllar el llibre sencer, de dalt a baix. I les marques van començar a escapar-se més enllà de les pàgines, de les cobertes, i aviat va començar a comportar-se com el propi autor: fumava, escoltava jazz a tothora, es va deixar barba, es va mudar a París i, sobretot, va començar a adoptar un curiós accent argentí en parlar, aquella cantarella de castellà italianitzat pròpia de l’aiguabarreig cultural que es dóna al país del tango. Deambulava pels carrers de Montmartre, el Barri Llatí... J'ai tant rêvé de toi, tant marché, parlé, couché avec ton fantôme... un dia, en una botiga d’antiguitats al costat del Sena, es va comprar una vella màquina d’escriure. Tenia al cap la novel·la de la seva vida, la que l’havia de consagrar definitivament com a escriptor. Ja a casa va posar un disc de jazz, es va asseure, va fer una pipada a la cigarreta i, decidit, va començar a teclejar: “¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas...”

Yes you can

Aquests cafès amb llet tan tristos sense escuma ni futur que serveixen en determinats bars. Esllanguits, esprimatxats, sense ànima ni cos, un no-res abocat en una tassa, badall badoc, sang de funcionari abaltit. Haurien d’estar prohibits. Són un “make my day, alegra’m el dia” de Clint Eastwood a la inversa. No, no, sisplau, una mica d’amor en les coses, home! A veure si se’ns encomana quelcom. Si no ja faria temps que els pianistes serien autòmats i els presentadors del TN, robots. Va, el proper amb una mica d’escuma, d’acord mestre? Que s’hi tiri el sucre al damunt i s’hi aguanti una estona, que faci una boira dolça, consistent però alhora vaporosa i ingràvida. Com si estigués feta de llum de dissabte però apta per poder degustar entre setmana en horari laboral. Sisplau, sisplauet. Sé que pots.

Ocupacions

Una de les moltes ocupacions que vaig desenvolupar a l’època en què treballava per ETT (Empreses de Treball Temporal) va ser la de lector de pròlegs. Sí. Ja sé que sembla una feina estranya però “com que ningú no se’ls llegeix i algú ho ha de fer...” em van dir els de l’editorial que em va llogar. Al final de l’any en feia un resum de tots plegats i el publicàvem (“Florilegi de pròlegs”. Vol. I – Edicions del Llamàntol blau). Les vendes sempre van ser molt minoritàries, esclar. A la llarga vaig perdre la motivació i ho vaig deixar estar per una oferta que em van fer com a lector d’epílegs. Però això encara va ser pitjor perquè, pel que sembla, una vegada acabat el llibre ja hi ha certa inèrcia lectora i, ja que hi són posats, gairebé tots els lectors i lectores volen saber quin és el darrer punt de vista de qui l’ha escrit. Ser lector d’epílegs va resultar ser, ben aviat, un negoci ruïnós. No fa massa he encetat una nova etapa laboral com a lector de contraportades. A veure què tal.

"Puedo prometer y prometo"

...que en la propera vida seré més estàndard en general, que passaré desapercebut a l’escola, que treuré notes tirant a baixes i resultats psicotècnics normals, que no desmuntaré les classes de catequesi i m’empassaré d’un sol glop tot el que siguin qüestions de fe. M’agradaran tot els organigrames i no tindré problemes amb l’autoritat. Que no allargaré la carrera i no em discutiré amb els catedràtics. Em casaré per l’Església amb la nòvia-de-tota-la-vida i ja farà temps que tindrem un pis en propietat. Escoltaré més “Los 40 principales” i m’avorrirà el jazz. M’afaitaré cada dia. Prendré gasosa i cap gintònic. M’agradarà el futbol, l’únic dubte: Barça o Espanyol. Seré funcionari funcional, quina calma, quina tranquil·litat! Viuré al cel de la normalitat.

Bon dia!

En Lluís Gavaldà, l’autor de la majoria de cançons del grup musical Els Pets i també bon articulista del diari Ara, explica que quan li va venir al cap la cançó “Bon dia” durant un trajecte en autocar pregava que ningú no li dirigís la paraula mentre anava cap a casa seva: temia que la melodia se li esvanís entre “Holaquètals” i altres converses banals sobre el temps. I és que a vegades això passa: entrades de paràgraf punyents, textos enginyosos, epílegs rodons, etc. que havíem mig apuntalat a la pissarra de la memòria s’esvaneixen a la cua del supermercat, amb aquella trucada que no esperàvem, amb la visita fora d’hores d’un familiar, amb l’ensurt d’un cotxe que frena de cop o el grinyol insistent d’una porta mal greixada. Ens distraiem i perdem el fil del nostre pensament. Però per sort, com el cometa Halley, les bones idees sempre tornen. D’haver distret el Lluís Gavaldà en el seu moment potser la cançó d’aquest estiu seria una versió lleugerament diferent del seu hiperconegut èxit. La cançó hauria romàs com un foc somort en algun racó de l’imaginari del de Constantí fins que un matí qualsevol algú en un portal li hagués dit amablement “Bon dia”. I ell hauria somrigut una mica més que de costum. “Bon dia!!”, sí.

Totxos

Ara mirava aquest enllaç sobre l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola i de la ressaca que ens ha deixat. Tot tan senzill que neguiteja. Després la gent em mira malament o estranyada quan me’n ric dels economistes. “Però com pot ser?” - semblen dir-te – “si sou els nous xamans de la tribu, els bruixots del nou ordre, els sacerdots del mercat”? Precisament: quan tot és tan senzill més val que et pengis unes quantes medalles o una bona casulla si vols que et facin cas. Si pots sortir sota pal·li, millor que millor. Un company, també economista, em comenta que pel que fa a aquesta pseudociència tot plegat ve de no poder deslligar la part positiva de la part normativa. Part positiva en el sentit científic del terme. Jo li dic que més aviat ve de no poder separar la part positiva de la mà que t’alimenta. Eccolo qua!- em diu- que donde hay patrón no manda marinero i un per l’altre embolica que fa fort. Que ja podíem anar fent informes macroeconòmics que aquí, durant molt anys, qui manava (i sovint encara mana) eren personatges engominats i tèrbols, mig analfabets com “el pocero”, que només tenien al cap un totxo i un totxo per cap. Narinant.

Dream a little dream of me

Avui he somiat un escrit boníssim...

... però en despertar-me l'he oblidat.

"Anoche salió el sol... y me cantó"

Interpretacions, punts de vista, traduccions. Que jo digui estetoscopi i tu entenguis oreneta, velòdrom per clavellines, escafandre per periscopi, Londres per París. Confondre mel i mató per atzavara, pensar cafè amb gel i rebre tortell de nata en el millor dels casos. A l’original de la Bíblia es parla de Moisés coronat i a la traducció llatina algú va escriure “cornat” i tu dius “va, si home...”. I sí. I per això l’estàtua de Miquel Àngel a l’església de San Pietro in vincoli a Roma mostra una petita cornamenta de cabra damunt del seu cap. Ni teves ni meves, la realitat és un consens. Wah yeah.

Bolero

... i la balada de jazz va aprendre idiomes i en castellà se’n va dir “bolero”. I tot es va fer una mica més comprensible i una mica menys ensucrat. I, de sobte, totes aquelles cançons dels nostres pares que ens venien grans ens van encaixar com un guant. I vam desitjar que el rellotge deixés de marcar les hores, i alguna vegada ens vam perdre rere “Aquellos ojos verdes”, i vam saber créixer plegats i del tu i jo vam passar al “Nosotros” mentre ens deien “Bésame mucho”. Plegats hem viscut la complicitat com “Dos almas” o el desamor “Sin ti”. Amors que maten, “Perfidia”; amors que es moren, “Sufrir”. L’amor és un bolero. Shhht... ”No se lo digas a nadie”!

De fang

Ara que hi penso, en aquell estiu de tardes llargues i cels blaus que feia olor de fang fresc acabat de premsar vaig aprendre alguna cosa més que escultura. Perquè sí, perquè hi havia quelcom més que un inici d’art maldestre en aquell intent de marcar plecs de faldilla amb els dits, una mirada més enllà del contorn dels ulls definits amb les petites eines polides de boix. Quelcom sensual en pits i cintura, braços i mans de terra, tot natura. Aquell estiu tenia, sense jo saber-ho, gust de bossa nova i guitarra. Massa aviat per entendre-hi de música i altres universos tan o més complicats, em deixava portar per les mans del mestre, aprenent sense ser conscient que aprenia. Gaudint, sense saber exactament de què gaudia. Escultura, bossa nova, guitarra, natura. Món femení, al capdavall.

Música moderna

Imaginar alguna cosa així com “Concert per a tos enrogallada i caramelets de menta”. En si bemoll, per allò que tenen els instruments de vent. Important una secció ben afinada de telèfons mòbils disposats a sonar en el passatge més àlgid de l’obra i una altra secció de “cadires amunt - avall” d’assistents que arriben amb retard (“disculpi – perdoni - disculpi”). Indispensable dues àvies al galliner que, enmig de tot plegat, diguin amb veu a prova de pròtesi auditiva “Oi que ho fa bé?!”

La Goulue

M’assec al costat de la tomba de la La Goulue i imagino el dring de les copes de vidre, l’escalfor de l’alcohol, la música estrident de notes vermelles, les faldilles lleugeres i els enagos blancs, un deliri de lamparetes pels carrers de la nit, espurnes i llavis, la nit encesa a París. I sobta el contrast amb la calma serena del cementiri i la fredor de la pedra de marbre. Mentre reprenc el camí, Montmartre avall, no me’n puc estar de pensar “Que te quiten lo bailao, Goulue!”. I mai més ben dit.