Un virus m’ha deixat tres setmanes passejant pel la part més baixa de la piràmide de Maslow. El tub metafísic de l’Amélie Nothomb es va fer més present que mai: primer amb un atac de lumbàlgia i després, com a colofó, amb una gastroenteritis. Es trenquen els equilibris del cos, la balança del Ying i el Yang es desajusta i tot se’n va en orris. Llibres, pel·lícules, música, res distreu o calma. De què serveix la cultura quan no pots ni aguantar-te dret? Forçat filòsof de sofà. Només ens cal una mica de sol a la cara, sentir el vent passar, però aquí estem la major part del temps: empenyorant les hores, omplint Excels, drogats de rutina, aquest Omeoprazol del dia a dia que ens anestesia del viure.
Cada vegada veig més petits tallers de manualitats al barri, i no m’estranya: la gent vol tocar de nou, un “mira què he fet avui” que vagi més enllà d’alimentar l’engranatge. En la mateixa línia, crec que no és massa agosarat pronosticar un auge dels cursos de cuina: el menjar envasat –per molt casolà que sigui- ens acaba alienant: casa és una olla de caldo calent i el fum d’una cafetera d’acer inoxidable. Ens van vendre una moto i la vam comprar en (in)còmodes terminis; no sé si podrem arreglar tant de desgavell. La lumbàlgia ja ha passat, també la gastroenteritis: un petit pas per a la Humanitat però, certament, un gran pas per a l’home. Aviat, la Lluna en un cove.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada