The revenant

Un virus m’ha deixat tres setmanes passejant pel la part més baixa de la piràmide de Maslow. El tub metafísic de l’Amélie Nothomb es va fer més present que mai: primer amb un atac de lumbàlgia i després, com a colofó, amb una gastroenteritis. Es trenquen els equilibris del cos, la balança del Ying i el Yang es desajusta i tot se’n va en orris. Llibres, pel·lícules, música, res distreu o calma. De què serveix la cultura quan no pots ni aguantar-te dret? Forçat filòsof de sofà. Només ens cal una mica de sol a la cara, sentir el vent passar, però aquí estem la major part del temps: empenyorant les hores, omplint Excels, drogats de rutina, aquest Omeoprazol del dia a dia que ens anestesia del viure.

Cada vegada veig més petits tallers de manualitats al barri, i no m’estranya: la gent vol tocar de nou, un “mira què he fet avui” que vagi més enllà d’alimentar l’engranatge. En la mateixa línia, crec que no és massa agosarat pronosticar un auge dels cursos de cuina: el menjar envasat –per molt casolà que sigui- ens acaba alienant: casa és una olla de caldo calent i el fum d’una cafetera d’acer inoxidable. Ens van vendre una moto i la vam comprar en (in)còmodes terminis; no sé si podrem arreglar tant de desgavell. La lumbàlgia ja ha passat, també la gastroenteritis: un petit pas per a la Humanitat però, certament, un gran pas per a l’home. Aviat, la Lluna en un cove.

50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna

L’ordinador del mòdul que va fer arribar els primers astronautes a la Lluna l’any 1969 tenia una capacitat de memòria RAM de 2Kb. El ZX Spectrum, dissenyat per l’enginyer anglès John Sinclair 12 anys més tard, ja tenia 48 Kb. Amb aquest darrer, un dels primers microordinadors que va entrar a totes les cases, passàvem les tardes de dissabte distrets amb els jocs més diversos: Jet-Pac, Babaliba, Knight Lore, Galaxians, etc. Llavors ens semblava que aquells 48 Kb. donaven per a molt però eren només engrunes de memòria, res a veure amb els megabytes a dojo que fem anar amunt i avall avui en dia. Qualsevol iPhone té una capacitat milions de vegades superior a la del limitat ordinador que guiava els intrèpids astronautes a la dècada dels 60. A l’excel·lent sèrie d’HBO “From the Earth to the Moon” – dirigida per Tom Hanks- es mostra com en un parell d'ocasions, moments abans d’aterrar a la superfície polsosa de la Lluna, l’ordinador d'abord emet diversos senyals per avortar la missió. Els tècnics de la NASA, enmig de l’ensurt, arriben a la conclusió que tot funciona correctament, que l’ordinador està saturat, no dona per a més, però que l’error és momentani. Vist amb la perspectiva del temps ens fa l’efecte que van arribar a la Lluna amb una llauna i un cordill al damunt d’un tanc de combustible de milions de litres d’oxígen líquid. Que Neil Armstrong, “Buzz" Aldrin i Michael Collins estaven fets de la mateixa fusta que comparteixen tots els pioners, una barreja de cap fred, coratge i “que sigui el que Déu vulgui” -en el cas d’Armstrong, creient convençut- o “el que donin de si un parell de Kb.”, per a la resta. Aquest estiu va fer 50 anys de l'efemèride.

"Te'n recordes?"

La cua per veure-la és enorme, no s’acaba mai. Se sap que hi és però pocs l’han vista en directe. Potser ni existeix, el seu somriure enigmàtic podria ser una llegenda urbana que es repeteix de pantalla a pantalla, una fotografia d’una altra fotografia que després circularà per Whatsapp, Facebook o qualsevol altre eina digital. Comencen a quedar enrere aquells anys en què es podia contemplar una obra d’art (quadre, pel·lícula, concert, obra de teatre, etc.) sense que cap pantalla luminescent aparegués tard o d’hora en el nostre camp de visió grapejant la nostra experiència sensorial, el nostre record d’aquella obra d’art. Shakespeare, ser o no ser, més una trucada perduda. La Gioconda entre un bosc de píxels aliens. Potser quan passi aquesta fal·lera tornarem a refiar-nos de la pròpia memòria, aquella que en ocasions falla, però que la majoria de vegades ens aporta el retrat més complet, la d’aquell moment magnífic en què el temps, les imatges, les emocions, totes les sensacions van convergir en un instant. Aquell que fins no massa l’única manera que teníem de compartir-lo era evocant-lo tot dient “Te’n recordes?”.

English version

There’s an endless queue to see it. Its existence is known but very few have seen her live. Maybe she does not exist, her enigmatic smile could be an urban legend repeated from screen to screen, a snapshot of another snapshot to be posted on WhatsApp, Facebook or any other digital tool. They begin to seem quite distant in time, those years where a work of art (a painting, a film, a concert, a play, etc.) could be seen without any luminescent screen appearing eventually in our vision field, tampering our sensorial experience, the memory of that artwork. Shakespeare, to be or not to be, plus a missed call. The Gioconda in a forest of alien pixels. Maybe when this madness is over we will trust again on our own memory, the one that occasionaly fails us, but most of the times it gives us the most complete portrait of all, that magnificent moment in which time, images, emotions, all sensations converged in a single point. That moment which not much ago the only way we had to share it was evoking it by saying "¿Do you remember?".

The sound of silence

Llegeixo que un editor d’audiollibres busca enginyers de so especialistes en “posar so al silenci”. L’oferta de treball sobta perquè així d’entrada és tota una contradicció en termes, un oxímoron: si hi ha so és evident que no hi pot haver silenci, però ben mirat –o escoltat- l’oferta s’entén. Així com el moviment es comprèn si hi ha un altre punt de referència, el silenci només es pot escoltar si algú el subratlla. El silenci total ha de ser com llegir un mapa en blanc, caminar per un paisatge tot nevat on no es distingeix el cel de la terra. La falta de referències ens desconcerta i més si només podem fer servir un dels nostres sentits, en aquest cas l’oïda. Als enregistraments sonors el silenci total es fa incomprensible, és només una llarga cadena de 0 en el format digital o metres de cinta magnètica en les antigues cassettes, res més. Si a la gravació se’ns diu que “De matinada, el carrer era un erm silenciós” ens podem fer a la idea, fem servir el nostre imaginari personal i omplim el buit amb els nostres records, però si a més hi afegim el lladruc distant d’un gos o una ràfega de vent, segurament el carrer ens semblarà molt més desolat. De la mateixa manera que a les pel·lícules la música subratlla les imatges, aquí els efectes sonors posen en relleu les paraules. De fet l’ofici és ben antic i ja als programes de ràdio hi havia autèntics experts en simular tempestes amb planxes metàl·liques o el trot dels cavalls amb un parell de closques de coco –impagable el gag dels Monty Python a els Cavallers de la Taula Quadrada- però com en tots els àmbits, a força d’experiència s’arriba a l’especialització, en aquest cas a “posar so al silenci”. Ha de ser un ofici curiós i bonic. Pintor de silencis en el llenç del no res que és un enregistrament quan no hi ha so. Un ofici per a poetes.

English version

I have read that an audio book editor is looking for sound engineers specialised in "the sound of silence". The job offer is quite astonishing, as it seems a contradiction in terms, an oxymoron: if there is sound, it is clear that there can be no silence, but if we look at it closer -or listen to- the offer gets clearer. Just as we understand movement if there’s another reference point, silence can only be heard if someone underlines it. Total silence must be like reading a blank map, walking through a snowy landscape where sky and earth are melted. The lack of references confuses us and it gets worse if we can only trust one of our senses, in this case the hearing one. In sound recordings, total silence becomes incomprehensible; it is only a long string of zeros in the digital format or inches of magnetic tape in the old cassettes, nothing else. If on a recording we are told that "In the wee-wee hours the street was quiet and silent" we can get the idea, use our personal imagery and fill the gap with our memories, but if we add the distant bark from a dog or a gust of wind, surely the street seems much more desolate. In the same way that in movies music emphasizes images, here sound effects emphasize words. Actually, this is a very old job and radio programs used to have experts in simulating storms with metal plates or the trot of the horses with a pair of coconut shells – hilarious gag in Monty Python’s Knights of the Square Table - but as in all areas, experience leads to specialization, in this case to give sound to silence. It must be a curious and beautiful job. Painter of silences on the nothingness canvas that is a recording when there is no sound. A job meant for poets.

Together forever

Què seria d’algunes cançons pop sense aquestes dues paraules? Together forever. Junts per sempre. Rima instantània, sis síl·labes que ja duen el ritme incorporat. Algunes coses semblen fetes per anar juntes per sempre, sí. Com la meva primera guitarra, ara una mica atrotinada, que ha sobreviscut a tot: focs de camp, colònies, mans alienes al Barri Gòtic de Barcelona, etc. Plena marques i ratllades, el seu nacre ja fa temps que va començar a groguejar. El primer cop que van entrar lladres a casa i es van endur les seves companyes elèctriques ella era al traster per manca d’espai. Al segon robatori, en què van esbotzar el pany del traster, ella era al pis de dalt. Quina partitura, l’atzar. Sigui com sigui, ja fa més de 25 anys que m’acompanya. Together forever, que diria el cantant.

Ciutadà Kane 2.0

El xàfec l’ha fet entrar al primer bar que ha trobat, just al xamfrà de l’edifici. S’asseu i demana un tallat i un entrepà mitjà –sopar un alvocat i un iogurt desnatat fa que als matins la panxa li rauqui més que un estany ple de granotes-. El local és ple de gent que riu, que s’explica el que va fer durant el cap de setmana, els plans per a les vacances. Res a veure amb el lloc que ell sovinteja, ple de treballadors i treballadores amb corbata o vestit jaqueta que dinen enganxats al telèfon, enllestint gestions tot sols. Els d’aquí duen els pantalons tacats de pintura resseca, amb logos a les samarretes: “Fusteria Martínez”, “Toldos del Vallés, SL. El dring de les ampolles de cervesa damunt la taula de marbre és l’únic fil musical que persisteix, lluny de la música esllanguida, versions suavitzades de clàssics pop i rock, els Rolling Stones sense sexe, The Cure sense neguits, que sona on va habitualment. Para l’orella: més enllà de la roba, en té prou amb fixar-se en quin idioma parlen, els accents -això ho va perfeccionar d'Erasmus a Londres-, les construccions de les frases, etc. per saber que entre la clientela hi ha pocs estudis superiors, que més aviat la parròquia és de “més màsters dona la vida”. Ell va ser dels que va créixer amb aquell anunci de la Generalitat del anys 80, amb aquella cançó de fons que els engrescava a clavar els colzes de valent: “Estudia les lliçons i de gran podràs parlar amb tot el món”. L’esforç i la meritocràcia al país dels eixerits, l'especulació i l’endoll generalitzat. De tot plegat ja en podien tirar un bon tros a l’olla, la mateixa on van a parar actualment la majoria de fulls de càlcul que omple per satisfer els seus clients habituals: ràtios, organigrames, balanços, etc. Per no parlar d’aquells productes de rendibilitat més que dubtosa i a llarg termini que el director de la seva oficina els comminava a encolomar fins no fa massa (“assessorar” en diuen) als més incauts. Del fons li arriba soroll esmorteït d’un ganivet que pica un manat de verdures: a la cuina han començat a preparar els menús del migdia i les olors el porten directament a la infància, quan ajudava l’àvia i deia que “de gran vull ser cuiner”. “Cuiner? Amb aquestes notes tan brillants? Fes alguna cosa de ciències, o de l'àmbit de la gestió empresarial, que és molt pràctic i et valdrà per a tot”. “Su bocadillo, caballero”. Té, encara queden llocs a la ciutat on serveixen entrepans d’una mida correcta a un preu acceptable. A fora ha parat de ploure, el terra humit fa pampallugues i un raig de llum il·lumina un cartell: “Se busca ayudante de cocina”. En univers paral·lel es veu amb vint anys menys picant a la porta del xef, “vaig acabar ADE però no vaig exercir mai”. Somiant despert, embadocat, s’ha tacat la corbata, “sort que a l’oficina tenim Cebralín” pensa mentre paga el compte, saluda i se’n va.

Zombie

L’estiu del 1994 va fer una calor horrorosa, amb un sol sense misericòrdia que al pic del migdia et deixava baldat. Buscava refugi a l’ombra del pati, als aires condicionats dels bars. Per acabar-ho d’adobar, aquell any havia d’estudiar Dret Mercantil que, vist amb la perspectiva del temps, em fa coincidir amb Josep Pla: res més trist que tenir vint anys i haver-se d’empassar depèn quins totxos d’un avorriment colossal. Estudiar sense passió és empènyer un elefant escales amunt, fer córrer una locomotora sense encendre’n la caldera, raïls enllà. Un desastre. Aquell estiu de sol rabiós anava a fer el cafè, paradoxes de la vida, al Bar Hèlios –déu del sol a la mitologia grega- per l’aire condicionat i la contraportada d'El Periódico, on hi llegia els articles del Joan Barril. Vint-i-cinc anys més tard constato que encara ara és un dels hàbits que més m’agraden (a vegades les coses bones no costen tant). Va ser en un d’aquests cafès que de cop i volta em va arribar una llambregada sonora que provenia del televisor que hi havia en una banda. Una noia que cantava amb una veu peculiar, que cridava irada: “Zombie! Zombie! Zombie!”, una crítica furiosa a l’IRA irlandès i segurament a tots els nacionalismes exacerbats, que -em fa l’efecte- no duen res de bo. Aviat vaig saber que la cantant es deia Dolores O’Riordan i el seu grup, The Cranberries. El seus discs van passar a formar part de la meva banda sonora vital de manera instantània, com la majoria de músics –això sempre m’ha neguitejat una mica- que ens van deixar massa aviat. No sé com ha estat -algú ha trobat uns enregistraments perduts en un disc dur polsós?- però el passat abril es va posar a la venda un disc pòstum dels Cranberries, anomenat “In the end”. Una pura delícia que em fa sentir altre cop com si tingués vint anys però ara amb el dret aprovat i millor sou. També una mica zombie a vegades, però això no és culpa de cap grup radical armat, només del despertador.