Filosofía fotogràfica.

"Qualsevol persona té dret a gaudir de la Fotografia, de l’Art Fotogràfic, a desenvolupar la seva mirada gaudint d’allò que la fa feliç i a fer-ho segons la seva manera de ser..."

Un fragment del meu nou llibre, que casualment estic escrivint aquest dies. I el tema del que tracta ja us ho he dit a les paraules anteriors, a veure si l'endevineu!

Per cert, a sota teniu el Com es va fer de la foto superior. 

Renovació.

 

Estic sense càmera, literal i conceptualment. Per un fotògraf és la eina principal fins i tot en aquests dies en que sembla que la IA substituirà la realitat, penso que la càmara no només és un aparell per captar imatges, també és una manera d'entendre la Fotografía que un fabricant proposa als seus compradors. Per tant, amb algunes càmeres i sistemes ens sentirem més identificats que amb d'altres, i amb el pas del temps també es pot donar el cas que podem perdre el feeling que ens unia. Trobar la parella perfecta per fotografiar no és fàcil, per moltes proves que llegim i molts videos que mirem no hi ha més remei que comviure una temporada per saber si ens entenem. Equivocar-se és car, però al menys tinc clar el que vull, així que toca renovar-se i buscar el millor pel meus ulls.

Seguim!

Pot tenir ànima un objectiu fotogràfic?

Evidentment no, però hi ha que es fan estimar segurament per qüestions personals. Fa molts anys feia servir un Zeiss de 50 mm f:1.7 a la meva càmera Contax Aria de rodet, una lent meravellosa que vaig deixar de fer servir amb l'arribada de l'autofocus i després les digitals. Encara a dia d'avui enyoro aquell objectiu petit, nítid i contrastat que donava uns colors amb caràcter que em van marcar per sempre més, tot i que en el record segurament encara el faig millor.

Per altre banda, hi ha fotògrafs que fan del 35 mm o equivalent, els seu objectiu principal per explicar històries. És una focal que obliga a sintetitzar, a triar què volem ficar dintre l'enquadrament per qué no és molt angular, però a la vegada és ideal quan estem entre persones per què la seva estètica és molt natural.

A més, aquests dies he revisitat les imatges de l'amic Tino Soriano i he tornat a recordar que, en fotografia, fer servir un 35mm és una filosofía de vida que t'obliga a implicar-te en allò que està passant.

Així és que pels motius que he enumerat, he buscat un petit Zeiss de 24mm f:1.8 amb la mítica T* vermella, equivalent a un 35 mm de rodet, per muntar a la càmera que faig servir habitualment. Em faig gran i segurament m'estic tornant una mica romàntic, per això no m'he pogut estar de donar-me aquest petit luxe, en realitat una motivació més per fotografiar.

I si és gent, millor.

A la foto: Antònia, la meva sogra.

Una mica d'ètica

 

Ja s'ha dit que matar animalets per fer fotografies per apilament no és ètic? No ho feu, si us plau, accepteu els reptes que ens planteja la natura i fotografieu sense tocar res, gràcies!

Melitaea phoebe, damer de la centàures de galanteig.

 

Torno a la vida civil.
Aquest primer semestre de 2023 ha sigut molt intens per un servidor fotogràficament parlant. A començaments d'any va aparèixer l'esperat objectiu OMSystem 90 macro i vaig tenir la gran sort i responsabilitat de tenir-lo uns dies abans de la presentació oficial per provar-lo i generar imatges de mostra, aquí teniu l'enllaç a Olympusmania amb les meves impressions:
https://olympusmania.blogspot.com/2023/02/prova-objectiu-om-system-90mm-macro.html
El mes de gener no és el millor moment per trobar bitxos i flors a la natura, però tot i així vaig posar una mica d'imaginació per buscar motius alternatius per fer fotos boniques, altres provadors com per exemple els de DPReview van renunciar a fer-ho.
Però em va quedar l'espina clavada i aquesta primavera he intentat anar a la natura per fer fotos in situ i ampliar la meva galeria a instagram de bitxos i flors. La sequera no va ajudar, però queixar-se és de covards així que no ho faré :-) 
https://www.instagram.com/martingallegomacros/?theme=dark
Paral·lelament ja portàvem uns mesos amb el projecte del llibre "Dones" amb el que he gaudit enormement i après més encara amb la Maria Rosa Vila i l'Albert Navarro, tot i que les últimes dues setmanes de campanya a Verkami he patit molt, no arribàvem a l'objectiu proposat de 100 llibres! Hi ha moltes persones que ho estan passant malament pel tema econòmic, ens estem empobrint i no ens adonem! Però aquest és un altre tema. Com a resum del que ha sigut la creació del llibre us deixo l'enllaç al bloc del projecte amb l'excusa de les fotos descartades, per si mateix un mini projecte dintre del projecte
https://www.verkami.com/projects/35923-dones/blog
Arribat aquí, vull compartir amb vosaltres la meva satisfacció per que he complert dos objectius molt importants que m'havia proposat i ara em puc deixar anar una mica, ja no estic en campanya i puc tornar a la vida civil.
Penso que em relaxaré fent fotos...

Berta.

 

Barcelona, 2004.

La fotografía és allò que fa que no em torni boig.

L'instant decisiu.

 

"En fotografia de natura l'instant decissiu existeix, però no és un fet aïllat. Aquell moment únic al que estem asistint és un més, pot ser una mica distint i particular si es vol, d'instants similars que es repeteixen al llarg dels infinits cicles anuals."

Martin Gallego

Alls

 

La pintura és la mare de la fotografia: ens ensenya el tractament de la llum, les composicions, el color o la seva absència per transmetre o treure l’alegria, els suaus degradats de la pell, la violència dels vermells i la elegància dels blaus, l’expressió d’uns ulls que em miren i que es van apagar ja fa tres-cents anys...

Inspirat per la natura.

 "Quan altero les imatges en busca d'una estètica concreta soc conscient de que ja no es tracta de fotografia naturalista, però està inspirada per la natura i també mereix el seu racó. Confesso que de vegades gaudeixo jugant amb Photoshop i la imatge resultant m’agrada fins i tot més que la original. Com be saben els jurats dels concursos de fotografia de natura, la línia que separa documentalisme i ficció artística és molt prima, però penso que totes dues han de tenir el seu espai i valorar-se dintre de la seva categoria. A més, i disculpeu si ara semblaré una mica fatxenda, , hi ha vegades que sento la necessitat de sortir de la rigidesa acadèmica naturalista i deixar-me portar per la imaginació i la intuïció com un divertimento o per que no, com una petita rebel·lió contra la rigidesa del que és correcte"

Martín Gallego

Olympus EM1 MKII + MZuiko 60 macro

Nèixer a la llum!

"Al principi no tenia consciencia de la llum. Ella s'escampava per tot arreu, però jo només tenia ulls per allò que em mostrava: cares, carrers, instants fugaços que em regalava traient-los de la foscor. No va ser fins que vaig entendre que la llum és el principi de totes les coses que no vaig començar a fixar-m'hi, a buscar-la, a jugar amb ella com dos nens que s’acaben de conèixer. Pel fotògraf, la llum és l'aliment de l'ànima."

Martín Gallego

Somis d'estiu 2#

Hi ha vegades que no puc resistir la temptació i em deixo portar per l'estética per sobre de la realitat. Igual que en el moment de fer la foto em guio per l'instint i l'inspiració, en el moment del processat tampoc puc resistir-me a probar coses noves. Crec que aquí està la clau, sòc incapaç de estancar-me en una sola estètica i busco sempre noves motivacions fotogràfiques. Això fa que porti moltes i moltes sèries fotogràfiques diferents a la vegada des de ja fa molts anys. No tinc compromisos fotogràfics professionals ni marxant ni galerista, ningú que em condicioni per fer un tipus determinat de fotografia i sòc l'amo de les fotos que faig per bó o per dolent. No tinc que justificar-me devant de ningú i en cada moment faig les fotos que m'agradaria veure en un llibre o penjades a la pared en una exposició, aixó em fa sentir-me viu fotogràficament parlant i considero que per aquest motiu soc un paio amb sort.

Olympus Pen F + MZuiko 12-200

A contracorrent.

De vegades, a la vida i en lo fotogràfic, tinc la sensació d'anar a contracorrent, d'anar desfasat no se si cap endevant o cap en darrera. És una sensació extranya, molt íntima i no se si la sabré expressar. Si parlo de fotografia, primer he de dir que soc un voyeur insaciable, miro i miro buscant imatges que m'emocionin i cada vegada em costa més de trobar-ne. I com que em considero fotògraf, aquest nivell d'exigència també l'aplico a les fotos que faig. Aixó és engoixant i molt frustrant, competir per fer cada vegada millors fotos és una bona manera d'estar viu, però també s'ha de ser humil per acceptar que tenim les nostres limitacions. El secret està en trobar un punt mig entre autoexigència i plaer pel fet fotogràfic ja que no sempre podrem fer la millor foto però serà la millor que sabem fer. Acceptar aquest fet és molt important per la nostra salut mental fotogàfica, així com també ho és el fet de pensar que no a tothom li poden agradar les fotos que fem. Hi han èpoques en les que noto que les meves fotos només m'agraden a mi, però no em preocupa per que vaig ser feliç en el moment de fer-les i també quan les miro i el que pensin els demés m'es realment igual. Aquesta no és una bona tàctica per que les meves fotos pengin en un museu o les demanin institucions públiques i prestigiosos festivals, asumeixo que simplement no interesen pel motiu que sigui. No tinc amics poderosos, no demano favors a ningú i la unica cosa que demano a la vida és temps per poder fotografiar a la meva manera, només guiat per l'inspiració encara que vagi a contracorrent. 

Olympus pen F + MZuiko 12-200

Sense llum no existeix el temps

Olympus EM1 MKII + MZuiko 75mm F1.8

Permeteu-me un moment.

Un servidor no es professional de la fotografia, si entenem com a professional aquella persona que viu de vendre les fotos que fa. La decisió la vaig prendre als 20 anyets i a continuació us explico com va anar la cosa. Portava un parell de cursos estudiant fotografia a una acadèmia que hi havia al Portal de l’àngel, a Barna, i corria l’any 1980. En aquells moments jo tenia una bona feina i em guanyava bé la vida encara que no tenia res a veure amb les càmeres, però fer fotos era una necessitat per mi i volia aprendre més i més. Un bon dia el profe em va proposar una feina urgent que ell no podia fer, aquella mateixa nit. A correcuita vam repassar una mica el procediment de fotografiar amb flash d’estudi i el cor m’anava a cent. Vaig pensar que era una oportunitat excel·lent per introduir-me en el món professional i també que era una responsabilitat molt gran ja que no podia deixar em mal lloc a la persona que em va recomanar. L’estudi on havia d’anar era molt prestigiós, al carrer Aragó, i quan vaig arribar va ser al·lucinant. La sala que em tocava era enorme, i no era la única,  amb maletins plens de nikons i objectius que omplien una taula, una galleda plena de rodets  sense tirar en una cantonada i un altre buida a l’altre banda per recollir els ja fets. Focus a saco, taules de llum, material d’atrezzo per tot arreu, allò era el paradís encara que alguna cosa no em quadrava, estava sol. Quan va venir l’encarregat em vaig presentar i sense gaire entusiasme em va dir que ja podia començar, i em va indicar unes caixes de cartró que hi havia en una cantonada, una bona pila. “Comença per la 1”, em va dir, i va marxar, eren les 8 de la nit. A l’obrir la caixa no entenia res: el primer que vaig veure va ser un catàleg de feia un parell de mesos d’ofertes d’una coneguda marca de supermercats, i llaunes, moltes llaunes, totes les caixes estaven plenes de llaunes. Vaig acabar la feina, per suposat, i mentre muntava bodegons amb llaunes de sardines, tonyina o pèsols fins a les 8 o les 9 del matí vaig tenir moltes hores per pensar que allò no era art, era fotografia, si,  però no era art. Aquell dia vaig decidir un parell de coses: que la meva relació obsessiva i malaltissa amb la fotografia seria sempre artística, i que la gent que fan aquestes feines mereixen el més absolut del respectes. 

Sant Jeroni de la Murtra, Badalona, gener 2020.

Sobre l'avorriment visual

Cadascú entén la Fotografía a la seva manera, tant quan la fa com quan la mira. Quan obro un llibre o miro una exposició m'agrada que cada imatge sigui una mica diferent de l'anterior i no es repeteixi el mateix esquema visual, penso que es una mica decebedor saber com será la próxima imatge abans de girar pàgina quan només portem tres o quatre fulls. No es una crítica a qui ho fa, entre d'altres coses per que deu ser el seu estil, la seva manera de fer, però per les fotos que faig vui una mica més, en realitat vui molt més. Per mi un projecte fotogràfic, ja sigui per encàrreg o personal, ha de tenir suficients alternatives visuals com per fer que enganxi de principi a fi sense sortir-s'en de tema. Per aconseguir aquesta varietat d'imatges tinc un munt de recurssos tant compositius com tècnics: el punt de vista, el fons, la focal de l'objectiu triat, el diafragma, la velocidtat, la sobre o subexpossició, l'hora del dia, etc, etc. Però el més important de tot és l'esforç imaginatiu i les ganes de probar coses quan fotografio, el no tenir prou ni estar satisfet només amb una toma o un punt de vista per que sé que dificilment aquella serà la millor possible. He de reconèixer que en la búsqueda d'aquest punt creatiu m'ajuda molt el fet de mirar molta fotografia i pintura de tots els temps, sòc un consumidor obsessiu d'imatges que m'ensenyen com van resoldre altres fotògras i pintors abans que jo les diferents escenes que van captar. Mirar, apendre i aplicar per avançar.

Però aquesta búsqueda de varietat entesa com un sinònim de creativitat té un perill, que és el de la dispersió. Hi ha un terme mig entre no sortir del mateix esquema visual i al contrari, fer les imatges tan diferents entre si que no s'entenen. Aquest terme mig és ara mateix la meva preocupació com a fotògraf, m'esforço per trobar la dosi justa de varietat i creativitat per combatre l'avorriment visual dintre d'un grup d'imatges i m'es igual si em diuen que no tinc un estil definit, a aquestes alçades de la meva vida m'es indiferent el que pensi la gent de mi.

Per cert, fa unes setmanes vaig presentar un projecte a un reconegut espai expositiu i no el van acceptar, entre d'altres consideracions, per que el formaven al seu parer diferents estils i em recomenaven centrar-me només en un. Pot ser per un altre fotògraf això seria decepcionant, però per un servidor això en realitat és sinònim de búsqueda, d'esforç, en definitiva, de lluitar contra l'avorriment visual. 

Una mica de mi mateix.

Maria i Rosita, Joanet (Girona) 2005.

Estimo la fotografia, en totes les seves facetes. L'acte fotogràfic és per mi un fet vital, una manera de viure i per aixó porto sempre una càmera a sobre. He aprés a ser humil, a tenir prou amb el que la vida em posa devant i mirar de captar-ho de la millor manera posible. De vegades, poques, son moments espectaculars que tinc el privilegi d'observar. D'altres, moltes, busco instants decisius en allò que és cotidià, íntim, proper. La composició és la meva millor amiga, però també la curiositat i per qué no, la técnica, sense oblidar-me de totes aquelles fotografies (i pintures) que he mirat obsesivament al llarg de la meva vida. La fotografía em dona pau, però també m'excita quan trobo l'instant màgic en que tot ocupa el seu lloc mirant pel visor i em tortura quan no ho aconsegueixo. La Fotografia em fa sentir viu i és aquesta estima la que intento transmetre. Serà el meu millor llegat.

Un poco de felicidad.

La sensación de que ya está todo hecho en Fotografía puede llegar a ser agobiante. Pero hay maneras de luchar contra esta sensación. Una de ellas es insistir en fotografiar cada vez mejor aquello que nos gusta, aquello que nos hace sentir bien cuando lo hacemos. Un projecto es ideal porque nos da continuidad y cada vez vamos haciéndolo mejor sin darnos cuenta de manera que a la vez que desarrollamos el tema escogido estamos afinando nuestra manera de mirar. Es esta manera de mirar la que será nuestra, nadie mejor que uno mismo hará las fotos como nos gustan, pero hemos de trabajar mucho para conseguirlo. Ese es el reto. Un proyecto nos ayudará y no necesariamente ha de ser muy complicado. Por ejemplo, podemos hacer desde una serie de fotos de grifos de fuentes para decorar el pasillo de casa, hasta un libro que recoja la historia de nuestro país a lo largo de unos años. Pero por encima de todo el proyecto nos ha de ilusionar para sentir aquellas vibraciones en los dedos justo antes de apretar el obturador, que en realidad es para nosotros (pobres fotógrafos), un poquito de felicidad.

Olympus E-M1 MKII + MZuiko 12-40 Pro

Ordenando mi cabeza

Perpignan, Septiembre de 2018.

A ver si consigo ordenar las ideas que se agolpan en mi cabeza. Por un lado, este fin de semana hemos estado en la inauguración de la exposición Visca per la Llibertat que se celebra en Perpignan y en la que un servidor colabora con varias fotos sobre el proceso de Catalunya. Allí nos hemos encontrado un buen puñado de fotógra@s y amigos, la mayoría de ellos fotoperiodistas o enganchados a la fotografía de calle. Si soy sincero, ahora mismo no recuerdo qué cámara utilizaba cada uno de ellos, ni falta que hace. Pero si recuero perfectamente algunas fotografías suyas que me impactaron, que es lo que realmente importa. Simultaneamente en internet parece que ha habido mucho revuelo este fin de semana porque se ha filtrado que Panasonic anunciará una cámara con sensor de 24 x 36 mm, mientras que hasta ahora las fabricaba dentro del protocolo m4/3 y sensor de 13 x 16mm. Como ya sabéis, soy embajador o visionario de Olympus (me gusta más el primer palabro...) y mucha gente me pregunta qué hará en ese sentido el fabricante japonés. La respuesta es que no lo sé y la verdad es que estoy  tranquilo porque los chicos de Oly siempre han hecho cámaras pequeñas, livianas y de calidad. Es su manera de entender la fotografía, eso no va a cambiar y por eso es por lo que las uso. Yo sólo quiero patear las calles y fotografiar en la naturaleza con una cámara de la que me pueda fiar, que sea rápida para captar aquel instante fugaz que está a punto de llegar.  Lo que lleve dentro tanto me da y cada vez más me cansan más las trifulcas sin sentido en la red por defender tal o cual opción. Cada uno utiliza la cámara que mejor le va y ya está. 

Es curioso que en las exposiciones aparezca el título junto a la fotografía, el nombre del autor y poca cosa más. Prácticamente nunca  se ve la marca de la cámara con la que se tomó esa imagen y eso nos ha de hacer reflexionar. Vales lo que valen tus fotos, no cuantas cámaras vendas. Procuro no olvidarlo.

Olympus EM1 MKII + MZuiko 12-40 Pro

Un millón de gracias!

Este blog acaba de superar la cifra de 1.000.000 de visualizaciones sin contar las de un servidor, según Blogger.  Desde Diciembre del 2005 y a través de 2500 entradas ha sido mi ventana fotográfica preferida al mundo, una motivación de primer orden para seguir fotografiando. En la imagen aparezco con el añorado Paco Elvira, amante de las estadísticas,  que junto con David Airob, Maria Rosa Vila, los chicos de Barcelona Photobloggers, etc, llevaron adelante blogs de referencia en la época dorada de los mismos, más o menos entre los años 2010-2015. Vaya desde aquí un pequeño homenaje para todos ellos y agradecimientos para todos los que en un momento u otro habéis pasado por aquí. 

A continuación os dejo unas capturas de pantalla para que veáis cómo ha ido evolucionando el aspecto de este sitio a lo largo de los años, ya os adelanto que cada vez con menos letra y más presencia de las imágenes, que es lo que importa. Gracias!

Portada inicial. Diciembre 2005.

Junio 2010

Julio 2011

A partir de Julio 2013 y hasta la actualidad.

Cómo construir un equipo fotográfico

Como los últimos días he recibido algunas consultas sobre este tema por varios canales, voy a mojarme y dar mi opinión al respecto. Vaya por delante que no todos somos iguales y las necesidades entre personas pueden variar mucho dependiendo del tipo de fotofrafía que nos guste practicar. Estos consejos son para aficionados que se inician, los aficionados avanzados y por supuesto los profesionales ya tienen claro por dónte tirar. Hablaré de material Olympus con prioridad a la gama asequible de precio, pero lo que comento seria aplicable a otras marcas, por supuesto.

Normalmente el equipo más asequible está compuesto por un cuerpo y uno o dos objetivos zoom de los que llamamos "de kit". Actualmente estos objetivos tienen una calidad muy buena y creo que vale la pena conservarlos incluso después de que nos hayan ayudado a conocer perfectamente nuestra cámara. Llegados al punto en que ya manejamos el equipo básico con soltura es bastante probable que sintamos la necesidad de ampliar el equipo para avanzar en el tipo de fotografía que más nos gusta. Como recomendación general, la primera opción de cualquier accesorio u objetivo que queramos comprar ha de ser la del mismo fabricante de la cámara. 

Creo que el primer paso para mejorar el equipo sería un flash externo. En el caso de Olympus la opción más recomendable para mí es el FL 600 ya que es pequeño y potente, con 4 pilas AAA, número guía 36, antorcha para video e inalámbrico entre otras prestaciones. 

Como segundo paso y dependiendo del tipo de fotografía que practiquemos, me plantearia la adquisición de un objetivo luminoso de focal fija. Olympus tiene varias líneas de lentes, a grosso modo estarían los objetivos de luminosidad F1.8 y los F1.2 . El 45mm F1.8 es una herramienta magníifica para retrato a muy buen precio, con mucha calidad de imagen, pequeño y ligero, igual que su hermano el 25mm F1.8. Para fotografía de calle el 17mm F1.8 me da muchas alegrías y es el que va fijo por defecto en la cámara cuando salgo a dar una vuelta por la ciudad, aquí podéis ver fotos tomadas con él.

A partir de aquí es posible que nos queramos especializar en algún tipo de fotografía concreta, a continuación vienen algunas recomendaciones en varias direcciones.

Para los trotamundos que quiera tener un sólo objetivo para todo uso y no ir cambiando entre los objetivos de kit hay un par de opciones. El 14-150 en su segunda versión me sorprendió en su día por su calidad y además está sellado contra polvo y agua. Otra opción es el 12-100 Pro, un objetivo realmente espectacular en cuanto a calidad que también pude probar. Es más grande, luminoso y caro que el 14-150, pero por eso es de la serie Pro! Para ir de viaje con cualquiera de estos zoom todoenuno personalmente lo complementaría con un objetivo fijo pequeño, ya sea el 17mm F1.8, el 25 o el 45.

Para los que quieran fotografiar cosas pequeñas ya sean flores, animales, joyas, etc, también hay un par de opciones de objetivos macro. El 30mm es realmente pequeño y barato pero de excelente calidad de imagen. La alternativa es el 60mm macro, en realidad un pequeño tele multiuso de altísima calidad del que podéis ver unas muestras aquí.

Si lo nuestro es el reportaje el zoom 12-40 F2.8 Pro es una maravilla que mejora a todos los niveles a los objetivos de kit. No es barato, pero vale hasta el último euro que cuesta. 

Y por último, si queremos un telezoom equivalente a un 600mm para fotografiar sin molestar o bien para nuestros pinitos con animales disponemos del 75-300 II, pequeño y ligero para lo que da a cambio. 

Ya veis que para mejorar el equipo mi preferencia siempre son los objetivos, más si tenemos una cámara de última generación aunque no sea de gama Pro. En mi opinión, en fotografía la mejor inversión siempre son las ópticas y por suerte hoy en dia las hay de todo tipo y precio.

En fin, gracias por leer hasta aquí y espero que estas recomendaciones os sean de ayuda!