Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.

Kariudo no yoru (III)

Sense voler-li llevar mèrits al senyor Grubb, és pot afirmar amb una certa tranquil·litat que l'adaptació de Laughton supera amb escreix l'original literari, no pas per manca de virtuts d'aquest, sinó per l'excel·lència assolida en la feina de Laughton, si més no, en el seu embolcall. Un embolcall que ens ofereix no pas una història, sinó un somni, el malson de dos nens privats de pare i mare i encalçats sense treva per la maldat. Laughton construí aquest somni amb mestratge, aprofitant tot allò que el cinema posà a les seves mans per assolir-ho, i anticipant joies com ara Touch of evil, de Welles. Però Laughton potser s'oblidà d'una cosa, doncs en el seu virtuosisme d'artesà ens oferí la narració del somni amb mestratge i excel·lència, sí, i assolí també uns resultats d'una torbació mai més vista, però Grubb, no diré amb turpitud, però sí amb menys excel·lència, no és conformà amb el somni i arribà al moll de l'os, la paorosa soledat d'un infant davant de les seves pors.

Kariudo no yoru (II)

Encara que tothom ha sentir a dir allò que les aparences enganyen, no són pas pocs els que resten encaterinats per les dites aparences i acaben creient que el cinema és fet d'imatges i la literatura de paraules, quan és cosa sabuda de fa temps que tant cinema com literatura són fets, precisament, de retalls de temps. Temps dilatat o comprimit, accelerat o alentit, desendreçat o estrictament ordenat, però temps, sempre temps, retallat i enganxat mil i unes vegades. En el que difereixen ambdues disciplines, és que mentre una pel·lícula de cinema acaba tenint una durada determinada, un text literari resta indeterminat en la seva durada, essent possible dilatar o accelerar la seva lectura a conveniència del lector o a exigència del propi text.

És per tot allò dit al paràgraf anterior, que cinema i literatura tenen una estreta relació no sempre reeixida, essent precisament els escrits que demanen una lectura continua, sense permetre cap tipus de pausa, talment el visionat d'una pel·lícula, els que acostumen a oferir un resultat més satisfactori a l'hora de ser portats a una sala de cinema. I és potser per això, que la ja mítica versió que Charles Laughton feu de La nit del caçador, novel·la que és necessari llegir d'una tirada, és l'exemple més reeixit que, qui això escriu, pot dir que coneix d'adaptació cinematogràfica d'una obra literària.

Kariudo no yoru

En recordar a Charles Laughton acostumo a visualitzar a Sir Wildrid Robarts, el passarell que interpretava Laugthon a Witness for the Prosecution, de Billy Wilder, segons l'homònima obra teatral d'Agatha Christie. I tot seguit em venen les imatges d'altres dos personatges interpretats per Laughton, com ara un senador romà a Spartacus de Kubrick, i l'odiós capità Bligh a Mutiny on the Bounty, de Frank Lloyd. Però tot i que Laugthon fou un excel·lent actor, la seva persona cal recordar-la, per sobre de tot, com a director de The Night of the Hunter, segons l'homònima novel·la de Davis Grubb, magníficament protagonitzada per un aterrador Robert Mitchum, i un colossal fracàs, tant de públic com de crítica, en el moment de la seva estrena.

I cal celebrar que ara, cinquanta nou anys després de la publicació de la novel·la de Grubb, cinquanta-set de la pel·lícula de Laugthon, els admirables vienesos tinguin la gentilesa d'oferir-nos l'edició catalana, La nit del caçador, en traducció de Marta Pera Cucurell.

Kochira wa Laughton-san desu ka

Charles Laughton fou un molt bon actor, el millor, segons Billy Wilder, i també un extraordinari director de cinema, per molt que només arribés a dirigir un film, The Night of the Hunter, que fou un estrepitós fracàs de públic i de crítica en el seu moment, l'any mil nou-cents cinquanta-cinc. Set anys després Laughton morí a Los Angeles per causa d'un mal lleig. I enguany, quaranta-sis anys després de la seva mort, Laughton ha tornat a actuar davant de la càmera sota el pseudònim de Christian Friedel en la darrera pel·lícula de Michael Haneke, Das weiße Band, un prodigi, esdeveniment que té quelcom de miraculós que excedeix els límits naturals, com feia anys que no en veia cap.