LA PARTIDA D'ESCACS, de Stefan Zweig

Teatre Romea

Autor: Stefan Zweig

Versió d'Iván Morales a partir de dramatúrgia d'Anna Maria Ricart

Direcció: Iván Morales

Sinòpsi

En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un burgès vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.

L'editor de la novel.la

Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d’escacs, doncs, se’ns presenta, d’una banda, l’enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l’altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga.

L'omissió de la Família Coleman, de Claudio Tolcachir

Teatre Romea


Autor: Claudio Tolcachir
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran/Marc Rodríguez


Sinòpsi:

Claudio Tolcachir dirigeix actrius i actors catalans en una de les obres argentines de més èxit

Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats...tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l'àvia que està agonitzant. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Després de la producció argentina de Timbre 4, Claudio Tolcachir recupera l'espectacle, però aquesta vegada amb un repartiment d'actrius i actors catalans. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993), Roser Batalla, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran.

La meva valoració:
Es una obra molt valenta perquè comença d'una manera que desorienta o que a mi em va desorientar perquè d'entrada semblava el "teatre de l'absurd", però a poc a poc es va anar veient el fons i només puc dir que em va agradar molt, teatre de text, teatre de veritat, molt ben interpretat i emocionant.

Adossats, de Ramon Madaula

Títol: Adossats

Autor: Ramon Madaula

Ho vaig llegir en una novel.la i vaig escriure "Adossats." Ramon Madaula

Direcció Jordi Casanovas

Repartiment

Carme  Rosa Renom
Jordi   Jordi Bosch 
Joan  Ramon Madaula 
Deisy   Marieta Sánchez
Jordi Avi Carles Canut
Jordi Petit Guillem Balart

Teatre Romea

Sinòpsi
23 d’abril. Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Els veïns surten a arreglar el jardí, a fer l’hort, a dinar a fora. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa del Jordi i la Carme. El pare del Jordi -l’avi- es diu Jordi; el fill del Jordi -el nét- també es diu Jordi. Tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc, de cavallers que potser no són tan valents i de princeses que es reserven un fort caràcter.

La meva valoració
No és un gran text, però sí que és una obra molt divertida, com diu l'autor en el programa de mà "em vaig imposar a l'hora d'escriure era que fos una família que no patís cap situació extrema: prohibit adulteris, prohibit incestos, prohibit maltractaments, prohibit addiccions... Gent "normal" -si és que n'hi ha- que els hi passen coses "normals". Molt coherent i, per tant, unes prohibicions encertades per quan es tracta d'anar al teatre per a passar una bona estona rient de les nostres petites flaqueses, que són les de tots. Així doncs, insisteixo, l'obra perfecte per passar una bona estona i oblidar una mica aquestes coses dels diaris, TV, etc. que ens posen de mala hòstia.

Calígula, d'Albert Camus

Calígula

Autor: Albert Camus
Traducció: Borja Sitjà
Dramatúrgia i direcció: Mario Gas
Intérprets:
Pablo Derqui  (Calígula)
Borja Espinosa  (Quereas)
Mónica López  (Cesonia)
Bernat Quintana  (Escipión)
David Vert  (Helicón)
Pep Ferrer  (Corifeo)
Pep Molina  (Corifeo)
Anabel Moreno  (Corifeo)
Ricardo Moya  (Corifeo)

Teatre Romea

Una coproducció del Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinòpsi:
L’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder són alguns dels temes que toca aquest muntatge, que posa en escena una de les grans peces dramàtiques del novel·lista i dramaturg francès nascut a Algèria.
Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli César August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drussil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.

La meva valoració:
Avui dia no hi ha dubte de què Mario Gas és un dels grans directors, ja fa molts anys que està establert a Madrid a on és el director d'èxit. Això no treu que de tant en tant porti a Barcelona algunes de les seves produccions, de fet ara n'hi ha dues, aquest Calígula i Incendios.
Calígula es ja un clàssic, fa uns cinquanta anys que la vaig veure en una circumstància molt especial. Vaig fer el servei militar a la Marina en base a San Fernando. Vam anar a la badia de Mallorca a fer unes maniobres, però també hi havia temps per passejar per Palma. La gran casualitat va ser que em vaig trobar el meu amic d'infància que feia de cambrer. Després d'una xerrada ens vam posar d'acord per anar a veure Calígula que es representava en el teatre principal de la ciutat.
És una obra dura perquè posa en evidència el que pot arribar a ser el poder, quan el poder individual pot assolir cotes d'abús que no ens podem imaginar però que a vegades passen, com seria un exemple el pederasta austríac Josef Fritzl. Poso un exemple no polític intencionadament.

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique

E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique

Teatre Romea

Intérprets: 

Rosa Gámiz Lola

Carolina Morro Eva

Marta Pérez Paloma

Carme Pla Clara

Albert Ribalta Yoshiro . Àngel

Jordi Rico Puidam

Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi

Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia

Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.

Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).

La meva reflexió

Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.

Paloma, Lola i Àgata

Amors & Humors, d'Abel Folk i Pep Planas

Amors & Humors

Autors: Abel Folk i Pep Planas
basat en textos de Shakespeare i CervantesTraduccions Salvador Oliva i Joan Sellent
Assessors literaris Jordi Carrión Gálvez i Marilena de Chiara

Teatre Romea

Actors Pep Planas i Abel Folk
Soprano Maria AltadillGuitarres Felipe Sánchez
Viola de gamba Javier Aguirre
Llaüt Mikko Ikäheimo

Sinòpsi

En el IV centenari de la seva mort, el Teatre Romea ret homenatge a William Shakespeare i Miguel de Cervantes amb Amors & humors, un espectacle de nova creació basat en la vida i l’obra d’aquests mestres. Teatre i recitals es combinen en aquesta obra, conduïda per Abel Folk i Pep Planas, que comptarà amb música d’època interpretada en directe.

Ens agrada el teatre, ens agraden els concerts, ens agraden els recitals, ens agraden les conferències (les bones). Farem un espectacle que beurà de tots aquests mons de comunicació. Volem enfrontar, confrontar, comparar les literatures de dos dels més grans de la història. A vegades estaran d’acord i a vegades no. Voldrem saber com parlaven de les coses que ens interessen, com parlaven en aquell moment de les coses que ens interessen ara. Ho amanirem amb músiques de l’època, tocades per grans instrumentistes: Felipe Sanchez, vihuela i guitarres, Javier Aguirre, Viola de Gamba i Mikko Ikäheimo, llaüts.

Cantarem, actuarem, recitarem, conferenciarem sobre temes que ens apassionen amb les paraules i les notes d’autors apassionants. Ho farem amb veu contemporània i amb orelles contemporànies.

Ens capbussem en aquest projecte amb tot l’amor i, evidentment, amb tot l’humor.

Ho donarem tot per fer-vos feliços durant “Amors & humors” i també quan la recordeu.

Amb amors i amb humors la vida va molt més bé. 

Abel Folk

La meva valoració

Amb l’excusa del centenari de Shakespeare s’estan fent molts sofregits. Tots tenen una certa gràcia i van bé per passar l’estona. Suposo que el teatre és també això. Evidentment s’ha fet l’esforç de ser quelcom originals, això explica la presència a l’escenari d’un guitarrista, un viola de gamba, un llaüt i també una soprano. Cal dir que ho fan molt bé i, en aquest aspecte he disfrutat. Sí, he disfrutat més escoltant els músics i la soprano que no pas els actors. No, no ho fan malament, al contrari, però clar, la marca Shakespeare és una altra cosa.

EL FILÓSOFO DECLARA, de Juan Villoro

Teatre Romea

Autor:  Juan Villoro
DIRECCIÓ: Antonio Castro

INTÈRPRETS:
Mario Gas
Rosa Renom
Ricardo Moya
Meritxell Calvo
Jordi Andújar

Sinopsi

En aquesta obra es posa al descobert el duel entre dos filòsofs que han estat companys d'estudis, desafiaments i fatigues. Es tracta d'una trobada final, on la seva intensa amistat és també una forma d'enemistat. L'esposa del protagonista coneix tots dos i pot influir en l'acarament final. La neboda apareix inesperadament i es converteix en un testimoni presencial dels fets.

Un d'ells s'ha apartat de la realitat per filosofar, l'altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l'afecte?

Text de l'autor

Sempre m'ha intrigat saber quan veuré per última vegada a una persona. El filòsof declara part d'aquesta cruïlla dramàtica: dos filòsofs es troben per a una confrontació final. La seva amistat ha estat una peculiar forma de rivalitat. Professionals de la raó, procuren mantenir les emocions a distància. Aquesta trobada serà diferent: els acompanyarà una dona que va definir la vida de tots dos. Hi ha límits reconeixibles per a la intel·ligència? En quin moment les idees es transformen en neurosi? George Steiner diu que un lloc comú és una idea cansada. Per contrast, el disbarat pot ser vist com una idea anticipada. En aquesta zona es mou El filòsof declara: el demorat trobada de dos precipitats.

Juan Villoro

M'ha semblat una obra amb moltes pretensions perquè, començant pel títol, un es pensa que la declaració d'un filòsof ha de ser una cosa molt important, transcendent, d'abast universal i que farà història. Res de tot això perquè l'obra no és pròpiament una obra, de la mateixa manera que una pila de totxos no fan una casa. M'explico.

All llarg de tota la funció assistim a moltes dosis de frases intel.ligents, totes molt encertades, però que fan l'efecte que són retalls perquè el conjunt de frases no fan un argument, una història. Les paraules en un bona història són com l'aigua d'un riu, que neix, fa un recorregut i arriba a un punt final.

Com exemple assenyalem que la relació sexual, més que no pas amorosa, entre el filòsof i la seva esposa és massa per la gal.leria, poca talla. De fet un no sap què són o què fan junts.

VIDEO:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/33-recomana/el-filosofo-declara/video/5625777/#.WGa_nnvnMAo.google

EL PADRE, de Florián Zeller

TEATRE ROMEA

Direcció: José Carlos Plaza
Dramatúrgia: Florian Zeller
Adaptació: José Carlos Plaza
Repartiment: Héctor Alterio Ana Labordeta Luis Rallo Miguel Hermoso Zaira Montes María González
 Música: Mariano Díaz Escenografia: Francisco Leal Il·luminació: Toño Camacho Disseny de vestuari: Juan Sebastián Domínguez
Coproducció: Pentación i Teatre Romea

Sinopsi

El padre es calificado por el propio autor Florian Zeller de farsa trágica. Y ahí radica su grandeza y su dificultad. Trata un tema tan espinoso como la perdida de la realidad debida a la vejez. Nos coloca en la perspectiva de una mente confusa o, quizá, confundida  por los intereses de los que le rodean, nunca lo sabremos.

Sin ridiculizar jamás el carácter principal, Andrés nos hace reír. Las situaciones ambiguas, muchas  veces contradictorias, las réplicas mordaces, los personajes duplicados, cambiantes, y por encima de todo la duda de si lo que realmente sucede es lo que dice la familia  o es lo que siente el padre, producen una de las obras más divertidas, apasionantes y profundas del teatro contemporáneo.

Muchas veces se acerca al drama, otras  muchas a la comedia y la mayoría de las veces a un inquietante “thriller” al estilo Hitchcock.

Nunca decae y cuando creemos estar en una certeza, un revés inesperado, una imagen nueva nos desconcierta y nos vuelve a atrapar. Gran y divertido teatro.

Naturalmente es una obra escrita para un actor. Contar con Héctor Alterio para el papel principal convierte este proyecto en un sueño para cualquier equipo ya que el rigor, la inteligencia,  el dramatismo y el sentido del humor están garantizados.

José Carlos Plaza

Panorama des del pont, d'Arthur Miller

ADAPTACIÓ: Joan Sellent

DIRECCIÓ: Georges Lavaudant
ADAPTACIÓ: Joan Sellent
INTÉRPRETS:Eduard Fernández Jordi Martínez Mercè Pons Marina Salas Marcel Borràs Pep Ambròs Rafa Cruz Sergi Vallès

TEATRE ROMEA

SINÒPSI:

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

No hi ha dubte que és el millor de teatre que s'està exhibint avui a Barcelona. L'obra té tots els ingredients necessaris per a fer un magnífic còctel teatral. Evidentment m'estic referint a gran teatre, a teatre en majúscules.

En primer lloc tenim un dels grans textos de l'Arthur Miller, que és un dels grans autors del segle XX. Tampoc no es pot rebatre una adaptació de Joan Sellent. 

Fa pocs dies vaig aplaudir des d'aquí Invernadero de Harold Pinter que es fa al Teatre Lliure. Per descomptat que des d'aquí no es vol desanimar a veure-la perquè té l'ingredient de ser una novetat a Barcelona, mentre que l'obra de Miller és ja un clàssic. El tema és que l'obra de Pinter exigeix un gust modern pel teatre, mentre que Miller respon al gust de tota la vida amb la seva introducció, desenvolupament i conclusió.

Si un es pregunta per l'actuació no pretenem fer comparacions perquè afortunadament a tots els teatres de Barcelona hi ha molt bons actors, no hi ha dubte que l'Institut del Teatre fa una gran tasca en el seu terreny.

I és que el teatre modern, encara que sigui molt bo, molt difícilment fa aixecar de la cadira per a cridar "Bravo!", mentre que ahir a la nit, al Romea, se'n varen sentir molts, tant des de la platea com des de dalt.

Qui no va gaire al teatre perquè prefereix el cine, que no es perdi Panorama des del pont

Arthur Miller parla sobre aquesta obra

Juicio y muerte de un ciudadano

Teatre Romea

AUTORS: Mario Gas y Alberto Iglesias
DIRECCIÓ: Mario Gas

REPARTIMENT:
Josep Maria Pou
Borja Espinosa
Carles Canut
Guillem Motos
Amparo Pamplona
Ramon Pujol
Pep Molina

ESCENOGRAFIA: Paco Azorín
VESTUARI: Antonio Belart

COPRODUCCIÓ: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Grec 2015 Festival de Barcelona

COLABORACIÓ: Teatre-Auditori. Sant Cugat

Sinopsi

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: Només sé que no sé res. Sòcrates serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i d'haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menystenir els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva mort es va convertir en una de les més famoses de la història.

La figura de Sócrates és de les de més relleu de la història universal i com un llibre-manifest em permeto assenylar l'obra de Karl Jaspers (clicar) que és prou interessant i que mereix una mirada encara que sigui en diagonal. Malgrat l'esforç dels autors del text, de Mario Gas i de Josep Maria Pou i la resta dels actors penso que com espectacle teatral l'obra no és reïxida, té un punt d'ensopiment o de manca de força dramàtica, possiblement el motiu rau en el fet que el text es basa en una història prou coneguda en la que els trets bàsics, que figuren més amunt, és a dir, a la Sinòpsi del programa, són prou coneguts i les grans paraules de Sócrates plauen, convencen, però no sorprenen.


Des del punt de vista purament teatral el moment més gloriós de l'espectacle és el monòleg de l'actriu 
  

Amparo Pamplona quan interpreta a Xanthippe o Xantipa (en 

castellà Jantipa) la dona de Sócrates, que té una especial força perquè el monòleg té lloc abaix a la platea, entre el públic i allunyat dels homes que ocupen l'escenari, possiblement perquè a Atenes les dones eren no-res, no solament mancades de ciutadania com diuen a l'obra, sinó mancades d'humanitat.

De toda manera l'obra resulta interessant perquè serveix per a posar al día les paraules de Sócrates i ens adonarem que políticament no han perdut actualitat.

Fedra, Jean Racine

Teatre Romea

Direcció/Versió:Sergi Belbel 
Intérprets 
Emma Vilarasau (Fedra)
Mercè Sampietro (Enona)
Lluís Soler (Teseu)
Xavier Ripoll (Hipòlit)
Jordi Banacolocha (Teràmenes)
Queralt Casasayas (Aricia)
Gemma Martínez (Ismene / Panopa)


Sinòpsi:: 

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.
Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines.
Sergi Belbel

Crec que d'un clàssic no hi ha molta cosa per dir perquè ja està tot dit i val la pena saber que la revista NÚVOL n'ha publicat la traducció, que és el text que s'ha sentit al Teatre Romea.

L'ÚLTIMA TROBADA, Christopher Hampton

TÍTOL ORIGINAL: Embers, de Chirstopher Hampton.

Basat en la novel·la de Sándor Márai
DIRECCIÓ: Abel Folk
REPARTIMENT:  Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Teatre Romea

És una obra molt bona i molt dura, però amb moltes qualitats també molt importants. La primera de totes és que ha estat l'oportunitat de veure una altra vegada a Rosa Novell, una gran actriu que les lleis, tantes vegades injustes, de la natura l'han deixada a les fosques; tanmateix, ella no ha perdut el bon humor i s'ha dirigit al públic de manera personal i natural, demostrant,alhora, saber molt bé a on està, al Teatre Romea, el teatre que ha estat fidel a llengua catalana des dels temps més foscos.

Per altra banda, cal apuntar que el pes de l'obra recau sobre Abel Folk perquè l'obra és quasi un monòleg. Cal apuntar que Jordi Brau fa un treball perfecte, però que per raons del text no ha pogut mostrar la seva vàlua.

Voldria assenyalar que he vist treballar vàries vegades a Rosa Novell, però recordo d'una manera especial el treball que va fer fa molts anys a l'Espai Brossa en un espectacle que duia el títol de Cartes a nenes, que eren textos de Lewis Carroll. La lectua d'aquestes cartes estava repartida entre ella i l'Hernan Bonín.

EL LOCO DE LA CAMISA, de Nelson Valente

AUTOR, DIRECCIÓ I POSADA EN ESCENA: Nelson Valente
REPARTIMENT:
Compañía Banfield Teatro Ensamble
Gabriel Beck (Beto, el hijo)
Lide Uranga (Matilde, la madre)
Carlos Rosas (José, el padre)
Soledad Bautista (María Pía, la hija)
José Pablo Suárez (Mariano, el novio)
DISSENY D'ESCENOGRAFIA: Luciano Stechina
ASSISTENT DE DIRECCIÓ: Mariana Fossatti
PRODUCCIÓ: Banfield Teatro Ensamble
Teatre Romea

No hi ha dubte que es tracta d'una gran obra teatral, però que resulta inquietant, ningún pot quedar indiferent a les diferents motivacions dels personatges que apareixen perquè l'espectador pot fàcilment despertar simpatia per uns, tendresa per un altres, odi per un altre, però què podem sentir pel boig? Perdoneu, no és que sigui boig, de fet és el més lúcid; també és el fill petit i el mimat per la mare, una dona que quan parla, mentre planxa la camisa del marit, ell no l'escolta, però li descobreix que la seva camisa està bruta de pintallavis. Ell li respon que, ves per on, la camisa l'havia deixada a un company de la feina. S'ho creurà la mare? No ho sabem, però qui no s'ho creu és el fill.

I el fill, quan es posa a l'atac, primer fa "kixx, kixx, kixx" mentre amb la mà dreta traça "el signo del zorro" (perdoneu, però no encaixa dir el signe de la guineu).

La mare o l'esposa és un ser feble, només és mestressa de casa i no sap res del món d'ara, però, com totes les dones, sí que sap de la vida.

El personatge més entranyable és la filla de la casa, ella té un gran conflicte. Estima el seu germà, però el vol amagar perquè la família espera un invitat que és molt important per ella. L'home amb qui ella vol unir la seva vida. Es tracta d'una família humil amb una casa senzilla fins al punt que quan ella li ensenya el menjador, el millor de la casa és una paret que el pare ha arreglat fa poc. Per altra banda, el jove pretendent mira la peça amb una mirada expressiva que s'adona perfectament a on ha anat a parar, per això el primer que pregunta és si corre perill el cotxe que ha deixat davant la casa. Ell viu al nord, en un dels barris rics de Buenos Aires.

Serà en plena reunió familia, amb el jove inclós, quan es repetirà "el signo del zorro" i el fill de la casa parlará de la camisa tacada del seu pare. Una bomba que esclata al final de l'obra.

A l'arribar en aquest punt els espectador ens hem fet un fart de riure i de patir amb la noia i la mare, però al final és quasi de tragèdia grega, sense sang. Al mateix temps l'encadament de conflictes, uns més que altres, ha permès adonar-nos del gran treball dels actors. Dit sigui de passada, el mèrit no és únicament del director, sinó de tots els actors perquè tots ells ha construït la dramatúrgia.