UN DIA QUALSEVOL, Oriol Tarrasón i Les Antonietas

Teatre LA VILLARROEL

Autor i director: Oriol Tarrasón
Repartiment: Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimeta Pla

Sinòpsi

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el seu marit s'acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. 
Solange és molt més elegant. 
A la residència, hi coneixerà l’Ernest i el Mateu. Dos avis que malauradament s’han acostumat a avorrir-se i discutir passadís amunt, passadís avall. 
La influència de la Solange i les seves ganes de viure en l’apatia dels dos amics acabarà provocant un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran i de quina manera, la vida de la Rosa, la directora de la residència. 
Com diu un dels personatges: “la vida és massa curta per viure només cent anys”.

Article de José Carlos Sorribes

Y se marchan a compartir piso con la ilusión del joven que abandona el nido familiar. Solo que en su caso lo hacen en el crespúsculo de la vida. Son Marta (que  quiere llamarse Solange, más glamuroso), Ernest y Mateu. Son Imma Colomer, Quimet Pla y Pep Ferrer, los tres grandes protagonistas, junto a su enfermera Rosa (Annabel Castan), de Un dia qualsevol, el texto que significa un decidido paso al frente de Oriol Tarrasón. Actor, director y fundador de la compañía Les Antonietes, ha firmado adaptaciones de Chéjov, Shakespeare, Ibsen o el ambicioso colaje de Un somni americà que presentó en el Lliure, pero es esta la primera obra al 100% de su puño y letra que estrena.

Y el debut es de cum laude. Tarrasón ha escrito una pieza espléndida, de una escritura que fluye, natural, y que no tiene nunca la vanidad de dejar huella. Es la sencillez de los grandes textos, los que saben definir personajes y situaciones con mano firme y delicada a la vez. Y eso que abordar el tema de la tercera edad puede llevar con facilidad a un sentimentalismo edulcorado, algo que aquí no sucede. Porque Marta (Solange), Ernest y Mateu nos ganan siempre en esta pequeña (gran) historia acerca de la vejez y las relaciones familiares, del paso del tiempo y de la amistad.

Todo empieza cuando ella llega a la residencia Bon Repòs. Se ha quedado viuda, no acaba de entenderse con su hija y decide vender su casa. En el geriátrico conocerá a Mateu, un tipo solitario que mata el tiempo como el locutor de la emisora del centro, Ràdio Diàlisi, donde pone música y recuerda a compañeros fallecidos. Comparte habitación con Ernest, un cascarrabias que va en silla de ruedas por sus problemas de movilidad.

Los conocen como los Dupont y Dupond de Tintín, y le amargan la vida a la paciente enfermera Rosa, un ángel de la guarda para todos ellos. La llegada de Marta (Solange) será un terremoto por su fuerza vital y su búsqueda de una vida apasionada y divertida. En ese propósito embarcará a sus nuevos amigos.

Tarrasón escribió el texto pensando en Imma Colomer, y ella le responde con una actuación repleta de verdad y gracia. Se sale, sin más, igual que sus compañeros Ferrer y Pla. Son tres pilares que realzan una obra que al lado de esa reflexión necesaria sobre cómo tratamos a la gente mayor en una sociedad fascinada por la juventud, como dice Tarrasón, se suceden las situaciones divertidas. Ocurre  a través de réplicas agudas y ocurrentes en las que, por ejemplo, Pla se siente en su salsa. Son muchos años de contacto directo con el público desde que fue uno de los fundadores de Comediants. Junto a Colomer, por cierto.

En un espacio prácticamente desnudo, con dos mesas y poco más, Tarrasón mueve a sus cuatro intérpretes en una dinámica puesta en escena. También participan en ella un grupo de figurantes,  como un coro de acompañamiento. Es un recurso que funciona y que sirve, además, para romper barreras entre actores profesionales y aficionados. Es una aportación más de Un dia qualsevol, una pieza que sin duda se merece un recorrido más largo que el de su estreno durante el festival Grec.
Font: https://www.elperiodico.com/es/onbarcelona/mirar/20190719/estreno-teatro-villaroel-un-dia-qualsevol-7556648

AIXÒ JA HO HE VISCUT, de J.B. Priestley

Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: J.B. Priestley 
Traducció: Martí Gallén
Direcció: Sergi Belbel

Sinòpsi:

En una pensió rural dels prats de North York, al nord d’Anglaterra, tres individus, el matrimoni Ormund i el professor Farrant, es veuen induïts sense voler-ho a una confrontació fosca i molt estranya. Tots tres tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada, però cap d’ells ensuma que la tragèdia s’aproxima. El doctor Görlter, un físic alemany, estrafolari i misteriós, mirarà d’impedir el desastre.

Aquest text forma part de la Trilogia del temps que va escriure Pristley, una exploració de la naturalesa del temps a través de l’experiència del dejá-vu, en aquesta ocasió.

l director diu:

 …(I Have Been There Before) és la tercera de les obres de J.B. Priestley que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris. Això ja ho he viscut, escrita el 1937, i com el seu mateix títol suggereix, tracta una de les sensacions més estranyes i enigmàtiques que ens puguin passar a les nostres vides -i a qui no li ha passat mai?: l’anomenat “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut anteriorment una situació absolutament desconeguda per a nosaltres fins aquell moment. Una sensació que fa trontollar la temporalitat lineal, “cronològica”, dels fets que vivim, que ens pertorba perquè posa en dubte l’objectivitat i la lògica “passat-present-futur”, i que, tot i les explicacions científiques del fenomen, pot causar-nos angoixa i inseguretat.

A l’obra de J.B. Priestley, sis personatges en un entorn rural, un petit hotel idíl·lic lluny del brogit de la ciutat, es troben de cop immersos en un trasbals inesperat quan un hoste, un home estranger amb un aspecte excèntric, els adverteix que aquell serà l’escenari d’una horrible desgràcia en un futur immediat perquè ell ja ho ha viscut. A partir d’aquí, s’encadenaran els fets en una espiral que es balanceja constantment entre la realitat i el somni, el present i el futur anunciat, la ciència i la malastrugança, i finalment, entre l’acceptació de la desgràcia i les ànsies desesperades dels personatges per canviar el seu futur.

Sergi Belbel

LA PARTIDA D'ESCACS, de Stefan Zweig

Teatre Romea

Autor: Stefan Zweig

Versió d'Iván Morales a partir de dramatúrgia d'Anna Maria Ricart

Direcció: Iván Morales

Sinòpsi

En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un burgès vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.

L'editor de la novel.la

Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d’escacs, doncs, se’ns presenta, d’una banda, l’enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l’altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga.

UN, NINGÚ I CENT MIL, de Luigi Pirandello

Teatre Biblioteca de Catalunya

Autor: Luigi Pirandello
Director: Ferran Utzet
Intérprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez

Presentació:
Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística –  Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que té el nas tort – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.

l director diu: 

Qui soc jo en realitat? Poques preguntes tan senzilles de formular com aquesta han desencadenat més crisis d’identitat. Potser perquè la resposta, l’autèntica resposta, pot fer-ho trontollar tot… Aquest és l’abisme on, de forma inesperada, es veu abocat Vitangelo Moscarda (Marc Rodríguez), el protagonista de Un, ningú i cent mil. Tot comença el dia que la Dida (Laura Aubert), la seva esposa, li diu que té el nas tort. Aquesta observació aparentment banal precipita una reacció cada cop més desmesurada de Vitangelo, que comença obsessionant-se amb la imatge que els altres que tenen d’ell i, posteriorment, s’enfronta a la colossal tasca de descobrir quin és el seu autèntic jo. Si és que n’hi ha només un…

La profunditat, minuciositat i humor amb què Pirandello descriu l’odissea de Vitangelo Moscarda ens fa seguir-lo sense dubtar pels camins cada cop més delirants i lúcids de l’autoconeixement. No només això: la confusió de Moscarda pren una dimensió inesperada en la modernitat híper-connectada en què vivim. Perquè en l’època de la virtualitat, de les xarxes, dels perfils… Qui soc jo en realitat?

Un ningú i cent mil és un espectacle que adapta la novel·la homònima de Luigi Pirandello, escrita el 1925. Una primera versió de l’espectacle es va estrenar durant la primera edició del festival Escenes de Filosofia i Teatre. Les Nits de la Maleta a la Perla, celebrat a la Biblioteca de Catalunya a l’octubre de 2017.

TODAS LAS NOCHES DE UN DÍA, de Alberto Conejero.

Teatre Goya
Autor: Alberto Conejero
Director: Luis Luque
Intérprets: Carmelo Gómez i Ana Torrent

º

COM ELS GRECS, de Steven Berkoff

Teatre Liure de Gràcia

Autor: Steven Berkoff

Traductor: Joan Sellent

Director: Josep Maria Mestres

Intérprests: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz, Pablo Derqui

Sinòpsi

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher. Visionari és poc.

Inglaterra, 1978-1979. Los basureros y los sepultureros sostienen una huelga literalmente irrespirable. El hedor y las ratas recuerdan tiempos bubónicos, y la violencia callejera bate sus peores récords. Los periodistas recurren a Shakespeare y hablan de un 'Invierno del Descontento', citando el Ricardo III. La culpa es de James Callaghan, último laborista antes de Margaret Thatcher, la afable señora con permanente y pendientes de perlas que promete una revolución, y no miente. Con ella se desregulará la economía como nunca (y hasta hoy), aumentarán las huelgas y se debilitarán los sindicatos. Pero eso aún no lo saben los obreros del crudo y fétido invierno del 78. Lo que sí saben es que llevan años de vacas flacas, que se ha acabado la prosperidad de las treinta gloriosas, que arrecian las crisis del petróleo y de unas finanzas sin el freno del patrón oro. Desde las ruinas de la II Guerra Mundial no se veía en Reino Unido tanta miseria moral y material, una lucha tan encarnizada del último contra el penúltimo. Como los Sex Pistols en God Save the Queen, los ingleses parecían preguntarse cómo puede haber pecado cuando no hay futuro.

Steven Berkoff vio en aquel Invierno del Descontento una nueva peste tebana, y decidió oficiar de Sófocles inglés, pero dando la vuelta a su Edipo como a un calcetín. Porque Como los griegos no hace casi nada como los griegos. Hay mucha más comedia que tragedia: Eddy es un antihéroe punk que no calza el coturno, sino que se recrea en un florido lenguaje chabacano, pródigo en escatologías, machismos y racismo, con especial querencia al culteranismo porno. Hay anagnórisis, pero no hecho patético, porque este Edipo no se mutila los ojos cuando descubre que yació con su madre y que asesinó a su padre. Y hay una esfinge iracunda, pero no malvada: una deslenguada feminista cargada de razones que añora la libertad prehistórica del hermafroditismo. También hay parricidio, pero sin trivio ni mano airada, porque los personajes de Berkoff matan a irónicos golpes de palabra. Como los griegos es eso, un Edipo satírico, metateatral y barriobajero que lleva al extremo la metáfora política de la peste, y que relativiza los escrúpulos morales del temet nosce: un Edipo más acá de la catarsis, consciente de su pecado, más pícaro que trágico.

Josep Maria Mestres ha querido explotar la vis cómica de Berkoff, y ha eliminado una de las pocas fronteras que Como los griegos conservaba de los griegos: la que separa mostrar y contar, la famosa mímesis y la diégesis. El texto de Berkoff es un derroche de esto último: largos parlamentos solitarios y sin acotaciones, a reloj parado, donde las narraciones barrocas, estrafalarias y ambivalentes de los personajes valen más que mil imágenes. Vale más el verbicidio del padre que una truculenta escena de golpes, como nos muestra acertadamente Mestres. Pero también hubiera valido más la iconografía del orgasmo de Doreen que una tópica escena a horcajadas, o el argot costumbrista y cochambroso de Eddy que las cabezas de sus deudos asomando por las puertas, como relojes de cuco, travestidas o apayasadas, para ilustrar lo dicho. Si Berkoff escribió sus torrenciales parlamentos fue probablemente porque prefería contar que mostrar, sugerir con la palabra que redundar con la imagen, exornar que adornar.

Los intérpretes sobreviven, con todo, a su dirección clownesca, y no decepcionan. Pablo Derqui es un enérgico Eddy. Un poco mayor, cierto, para el cockney que abandona el nido paterno, al que los viejos odian por no llegar a la treintena, un improbable hijo biológico de Sílvia Bel. Pero Derqui llena de humor y convicción a este Mack el Navaja de Tufnell Park, y engancha al público con el descreído relato de su periplo vital. Bel es toda desparpajo como la hermana gamberra de Eddy y como su lúbrica esposa, aunque el guion le exige demasiados histrionismos en el sexo sobre la silla, en la micción de la anagnórisis, en su pecho final al aire, simplificando en exceso este personaje y la parte de la historia que le toca. Mercè Arànega es una genuina madre de familia empapuzando a sus crías, pero brilla sobre todo como esfinge, espetando el parlamento más lúcido de la función, echando sapos y culebras feministas contra los Eddies del mundo, que no son pocos ni merecen menos. Y Pep Cruz nos obsequia con sus buenos graves de siempre, a veces empañado por los desbarros que le exige el guion, pero fiel a su sólido tono sobrio, y con un hermoso alegato sarcástico contra el Estado del bienestar, ingrato con su veteranía de guerra en Dunkerque y con su magra jubilación proletaria, que arrastra una intoxicación por amianto, un pulmón de menos y un sistema nervioso destrozado por las máquinas.

Todo ocurre entre unas sencillas paredes alicatadas de rojo, que lo mismo hacen de bar de mala muerte, de hogar de mala muerte o de sórdida barraca de feria, con dos irónicas puertas al fondo que mandan al retrete o al exilio según la ocasión (uno de los mejores gags de Mestres). La música deambula, sin embargo, del punk setentero de los Sex Pistols a románticos estándars de Irving Berlin (Let’s Face the Music and Dance), pasando por solemnes coros de misa de réquiem, que a veces subrayan en exceso el sentido de la escena. Pero, en su conjunto, esta versión de Mestres vale la pena, entre sus indudables méritos y sus dudosas ocurrencias, porque la levantan cuatro portentos escénicos que brillan más allá del exceso. Y aunque Berkoff no es Sófocles, su blasfemia pagana y anti-thatcherista sigue muy viva, señalando la peste de una sociedad sin futuro, y la falta de dioses que la castiguen, y el cinismo simpático de los salvadores oficiales. Lo dice de un Reino Unido no tan lejano, que ha acabado encaminándose a un Brexit, quizá para deleite póstumo de Thatcher. Pero a la luz de Como los griegos, el resto de Europa no parece menos tebana.

Gabriel Sevilla

lacritica.xyz

EL SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA, de Henry Miller

Teatre Lliure de Montjuïc

Autor: Henry Miller

Traductor: Màrius Serra

Director: Ramon Simó

Intérprets:

Joan Arqué          empresari

Oriol Boixader    Antoine

Tanja Haupt         música

Griselda Juncà     acròbata

Jordi Martínez     August

El universo del circo y del payaso vuelve a pisar el escenario del Teatre Lliure. Lo hace con 'El somriure al peu de l'escala', una narración de Henry Miller que nació como encargo para ilustrar una serie de dibujos de Fernand Léger en 1948.

Jordi Martínez encarna a Augusto, un payaso mundialmente reconocido que un día descubre que tiene un poder que va más allá de hacer reír al público. Se da cuenta por causalidad, cuando se queda en blanco a mitad de una actuación. Primero el público lo aplaude, pero después se harta y le despiden del circo. En este momento Augusto empieza una investigación para encontrarse a él mismo entre el hombre y el payaso.

Jordi Martínez afirma que "nunca había hecho un viaje tan bestia como este, en la investigación de la felicidad y lo imposible". Lo hace acompañado de Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt y Griselda Juncà. Ellos nos sirven la banda sonora original de Joan Alavedra, protagonizan números de clown, hacen acrobacia y acompañan el espectador en una historia con una gran fuerza poética que analiza el mundo del payaso y el dilema entre la ficción y la verdad.

Para Ramon Simó, director del montaje, el gran reto era hacer orgánica la relación entre teatro y circo, que los dos lenguajes dependieran entre ellos y no primara uno sobre el otro. "Me gusta trabajar con payasos porque son anárquicos, no aceptan el poder, son trabajadores... Y se divierten con sus propios errores. Si todos lo consiguiéramos, el mundo sería menos cruel".

Font: ARTEZBLAI 

http://www.artezblai.com/artezblai/jordi-martinez-protagoniza-el-somriure-al-peu-de-l-escala-de-henry-miller.html

La meva valoració

He llegit i he vist unes poques obres de Henry Miller, però aquesta és tot una altra cosa i és també una grata sorpresa.

Crec que els espectadors ens hem de sentir agraïts del treball de Màrius Serra com a traductor, diguem que aquest quasi-monòleg de Jordi Martínez funciona fantàsticament bé gràcies a la tasca del traductor perquè fa ben bé l'efecte que el text original sigui en català.

Sense ser desconsiderat amb els altres actors penso que la participació de Jordi Martínez és tant alta que ben bé sembla un monòleg i que si un punt i apart mereixen els altres intérprets ens hem de referir a l'actuació de Griselda Juncà, l'acròbata o com ella diu en una entrevista "poecista" (poeta i trapezista). 

Com Jordi Martínez és un gran actor des de fa uns quants anys vull retre un aplaudiment a Griselda Juncà perquè el treball que fa al trapezi és una meravella. Poc abans d'acabar l'obra ella també diu unes paraules plenes de poesia.

No cal dir que els altres actors fan també un bon treball i que aquesta obra marca un abans i un després en l'escena catalana perquè aquest còctel de teatre i pallassos sempre deixe un bon sabor.

Com he esdevingut un admirador de Griselda Juncà us invito a donar un cop d'ull

  

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, de Martin McDonagh

Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: Martin McDonagh

Traducció: Vicky Peña

Direcció: Julio Manrique

MARTA MARCO

El director diu: 

M’agrada Martin McDonagh. El seu humor salvatge. El seu estrany lirisme. La seva mirada. M’agrada el seu món de perdedors i frases curtes, de diàlegs delirants i situacions violentes fins al paroxisme. M’agrada el seu teatre, tant cinematogràfic. I també les seves pelis, tant teatrals. M’agrada visitar la seva Irlanda, on sempre plou i on, t’ho miris com t’ho miris, mai no hi ha res a fotre. Em fa pixar de riure i m’emociona, a parts iguals. M’agraden els seus personatges, alhora tan mesquins i tan autèntics, tan ferits, tan humans. I m’agraden molt les seves heroïnes, les dones enfadades de McDonagh. Les dones lluitadores de McDonagh. Les dones trencades, perdudes, venjatives de Mcdonagh. Com la Frances McDormand a la recent “Tres anuncios en las afueras”. O com la Maureen de “La Reina de bellesa de Leenane”. La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. La protagonista de l’obra de McDonagh que més m’agrada. I mira que m’agrada molt, Martin McDonagh. Sembla que la va escriure amb vint-i-sis anys. Ni un de més. Una mena de barreja de John Ford, Samuel Beckett, Brian Friel i Quentin Tarantino. Com es pot escriure “La Reina de bellesa de Leenane” amb només vint-i-sis anys? Com va poder inventar-se la Maureen, la pobra Maureen, la fràgil Maureen, la temible Maureen, amb només vint-i-sis anys? Vés a saber. El cas és que, t’ho miris com t’ho miris, ara ja existeix. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.

Julio Manrique

ERNEST VILLEGAS, MARTA MARCO, MARISSA JOSA, ENRIC AUQUER

La meva valoració

No puc pas negar que sóc un fan de Marta Marco, filla de l'entranyable actor Lluís Marco. La corona que li tinc posada primer la va tenir Núria Espert des que jo tenia setze anys; més tard va venir el temps de l'Anna Lizaran i ara és Marta Marco, com l'actriu que té aquella maduresa que pot fer qualsevol paper, que tant ens pot fer riure com plorar.

Avui ha estat un dia especial per mi. Les coses no sempre surten dretes, però si alguns recorren a les drogues quan veig bon teatre substitueix a totes les drogues, especialment un teatre com aquest, més a prop de la tragèdia que del drama. Té algunes notes de comicitat, però si sóc franc,  l'únic que les ha rigudes he estat jo, si més no avui.

En aquesta obra la dolenta és la mare que té una relació d'odi, no és possible dir d'amor i odi, amb la seva filla. Les altres filles són feliçment casades i no li interessa que la soltera marxi de casa, es quedaria sense esclava. 

Una obra que és un magnífic reflex de la vida dels irlandesos que odien els anglesos i veuen els americans com els bons nois, per tant, de manera que el somni de la reina de la bellesa de Leenane és anar a Boston amb parella.

LEHMAN TRILOGY, de Stefano Massini

Teatre Lliure de Mointjuïc

Autor: Stefano Massini

Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta

Direcció musical: Litus Ruiz

Escenografia: Curt Allen Wilmer

Sinòpsi

Des que Henry Lehman, fill gran d’un comerciant jueu de bestiar, surt de Baviera a 1844 i arriba als EUA -a la recerca del somni americà i una vida millor-, fins a la caiguda de Lehman Brothers el 2008, que va desencadenar la pitjor crisi financera en el món de la qual encara patim les conseqüències.

Més de 120 personatges desfilen davant dels nostres ulls de la mà de sis músics-actors, en un fascinant i divertit viatge que narra, a través de l’humor i del relat, la història de tres generacions de la família Lehman des del seu ascens fins a la seva caiguda .

Iván F. Mula ha dit:

Crònica musical del capitalisme

Ara que, a poc a poc, comencem a poder veure amb una mica de distància la crisi econòmica iniciada el 2008, probablement, resulta més necessari que mai tractar el tema amb perspectiva, profunditat i mirada crítica. En aquest sentit, Lehman Trilogy és un excel·lent recordatori de l’origen del problema i les dinàmiques especulatives que van portar, finalment, al col·lapse de tot un sistema que, d’alguna manera, hauria d’aprendre la lliçó abans de començar a caure en els mateixos errors una altra vegada. L’espectacle fa una crítica necessària i entretinguda posant el focus en les diferents generacions de la família Lehman, des de la seva arribada a Amèrica l’any 1840 fins a la fallida del seu banc a principis del segle XXI. El més interessant és com, a partir de la vida, les decisions laborals i els aspectes personals d’aquesta casta i la seva empresa, han pogut explicar la història del capitalisme i posar en evidència totes les seves misèries. Amb números musicals i divertits jocs escènics, el muntatge aconsegueix combinar el sentit de l’humor i el dinamisme amb una gran quantitat de dades biogràfiques, anàlisi i informació econòmica. Malgrat això, la seva durada acaba resultant excessiva (més de tres hores amb dos entreactes) tenint en compte que la narració no està ben equilibrada: els esdeveniments avancen massa lentament a l’inici i acaben precipitant-se en el tram final. En qualsevol cas, el quintet d’actors mostra una versatilitat interpretativa i musical memorable i això permet, en general, gaudir enormement de la gran majoria dels moments de la proposta.

La meva valoració:

Tot i que les crítiques que he llegit són favorables, la veritat és que no m'ha convençut, potser és degut al prejudici que tinc en contra dels musicals. En aquest cas em pregunto si és funció del teatre frivolitzar allò que ha estat un gran drama. I no solament parlo de drama per l'experiència que ens ha tocat viure des del 2008, sinó per l'itinerari vital dels protagonistes de la història, no del musical. Evidentment no es tracta de culpabilitzar els Lehman, sinó de l'estat de coses que ho ha fet possible.

INCÒGNIC, de Nick Payne

Teatre Lliure de Montjuïc

de NICK PAYNE direcció MÒNICA BOFILL
cia. LA INCÒGNITA

intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès

intèrprets vídeo Fanny Marsà i Pep Martínez

traducció de l'anglès Mònica Bofill / escenografia Laura Clos 'Closca' / vestuari Míriam Compte / caracterització Toni Santos / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / vídeo Joan Rodon / música i espai sonor Clara Aguilar i Damien Bazin / moviment Ferran Carvajal

ajudanta de direcció Sandra Monclús / cap tècnic David Pascual / producció executiva Adriana Nadal i Roger B. Sardà / alumna en pràctiques de vestuari Laura Bermejo

construcció d'escenografia Jorba-Miró Taller d'escenografia

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i La InCògnita

agraïments Adriana Parra, Sergi Corbera, Octavi Cortès, Mireia Farrarons i La Brutal

i especialment a la Fundació Pasqual Maragall

Sinòpsi
Gira al voltant de temàtiques recurrents en l'art contemporani, com el debat sobre la identitat, la memòria i la crisi de l'individu, i ho fa des d'una vessant força singular: la ciència.
És en algun aspecte quantificable del cervell d'Albert Einstein on rau el seu  geni? Seguim essent qui som si no recordem res del que hem fet?De què ens podem refiar si el nostre propi cervell és el primer que omple els buits per construir un relat que ens permeti mantenir la il.lusió de coherència?Incògnit són dinou personatges en mans de quatre actors, tres històries al llarg de 60 anys, un calidoscopi emocional amb un nexe comú: la recerca de la identitat; cadascú amb el seu relat, cadascú amb el seu cervell.
Mònica Bofill

La meva valoració

El darrer paràgraf de la Sinòpsi és clau per a adonar-se dels dos aspectes essencials de l'obra. Per una banda hi ha una gran i magnific treball de la directora i dels actors de forma que cada actor en qüestió de segons deixa de ser una personatge per a passar a ésser-ne un altre amb el que implica un canvi amb el seu posat i la manera d'actua.

L'altre aspecte hi ha la creació fet per l'autor de l'obra en la que intervenen diferents aspectes de les febleses humanes que es manifesta en certes malalties com l'Alzheimer, l'epilèpsia, la pèrdua de la memòria o la infidelitat, tant si és del matrimoni o no. Tot plegat fa que l'obra sigui una mena de revulsiu per l'espectador com abans ho havia fet la tragèdia grega. Una obra molt valuosa.

LAPÒNIA, Cristina Clemente i Marc Angelet

Teatre Club Capitol

Una comèdia escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans.

SINOPSI

Dues famílies es troben a Lapònia per celebrar la nit de Nadal i esperar l’arribada del Pare Noël, però una de les criatures explica a l’altre que aquest home amb barba blanca no existeix i que és un personatge de mentida que utilitzen els pares per fer xantatge als fills. El que havia de ser una vetllada de festa i il·lusió es convertirà en una batalla campal entre germanes, parelles i cunyats, i de seguida sortiran a la llum totes les seves mentides, veritats i secrets inconfessables.

La meva valoració
És una obra magnífica i imprescindible per aquells que diuen que els agrada el teatre de text. No perquè l'anterior, per exemple, no fos teatre de text, sinó perquè en aquesta es parlen de coses domèstiques, aparentment intranscendents, però cal dir que són les coses domèstiques, familiars o de parella, com es vulgui dir,  que van més directament a les nostres entranyes.
Es precisament per això que aquesta obra tant oral, tant parlada, el factor més determinant és el matís. Ens matem pels matisos del què diem. I això s'ha de veure.

DIGNITAT, d'Ignasi Vidal

Aquitània Teatre

Escrita i dirigida per Ignasi Vidal
Intérprets: Octavi Pujades i Roger Pera

Dignitat és un viatge a les entranyes de la política, que trasllada l’espectador a un despatx de qualsevol partit polític.

En ell, dos homes, prop d’assolir el poder, després d’anys de dedicació a la política, posen al descobert els seus desitjos, ambicions, il·lusions i pors.

El que en un primer moment és una distesa reunió improvisada, acaba convertint-se en un tens intercanvi de retrets.

Obra nominada al Millor text i a Millor autor viu per Teatro de Rojas 2015.

SINOPSI

Un despatx a la seu d’un partit polític. Francesc, líder del partit, esperança de canvi per a la societat, convida a Alejandro, la seva mà dreta i amic, a degustar un magnífic whisky.

El que comença sent una xerrada amigable acabarà per destapar aspectes inesperats que amenaçaran l’equilibri d’una relació d’amistat i col·laboració de molts anys.

La meva valoració

L'aspecte curiós d'aquesta obra, que no se li dona importància, és que aquests dos polítics parlen com si Catalunya fos una nació normal, és a dir, independent. Sabem que és Catalunya perquè els cognoms dels personatges són catalans, evidentment, si fossin en francès podríem pensar que passa a França.

Al marge d'aquest aspecte, l'obra és perfecte. Tal com llegim més amunt, l'obra comença de manera distesa i a poc a poc hi ha un augment de l'adrenalina, tal com es reflecteix amb les dues fotografies. 

Evidentment el treball dels actors és magnífic, perfecte. 

El video que segueix és una interessant entrevista amb l'autor i un dels actors.

LA TENDRESA, d'Alfredo Sanzol

Teatre Poliorama

Autor i Director: Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo

Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Música original: Fernando Velázquez

Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad  i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.

Sinòpsi

T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.

L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.

La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."

Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.

La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.