LA TENDRESA, d'Alfredo Sanzol

Teatre Poliorama

Autor i Director: Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo

Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Música original: Fernando Velázquez

Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad  i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.

Sinòpsi

T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.

L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.

La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."

Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.

La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.

OTHELO, William Shakespeare / Gabriel Chamé Buendía

LA VILLARROEL

Direcció i Adaptació: Gabriel Chamé Buendia

Basat en el text de: William Shakespeare

Intèrprets:
Matias Bassi 

Elvira Gomez

Gabriel Beck 

Martín López

Sinopsi

“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”. 

Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo. 

En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo.  

Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?.  

Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.

GABRIEL CHAMÉ BUENDÍA

HAMLET de WILLIAM SHAKESPEARE versió i direcció PAU CARRIÓ

Intèrprets Eduard Farelo Claudi / Pol López Hamlet / Xicu Masó Poloni, enterramorts / Rosa Renom Gertrudis / Marc Rius Laertes, Guildernstern / Maria Rodríguez Ofèlia / Pau Vinyals Horaci, Rosencrantz

Teatre Lliure de Gràcia

Què ens passa? Per què aguantem la burla d’aquests temps, l’abús dels opressors, els insults dels superbs, l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la poca vergonya del qui mana o la violència dels indignes contra el mèrit pacient? Cal desenterrar més actes corruptes? O encara queda terra que els tapi als nostres ulls? Ens calen proves més sòlides? És la consciència qui ens fa covards a tots i fa que els colors naturals de la nostra determinació es tornin pàl·lids sota l’ombra del pensament i que les grans causes i els objectius més elevats, amb tanta reflexió, es desviïn del camí i perdin el nom d’accions? La por ens frena? Som prínceps a Elsinor? Som o no som?
Som, potser parlo de la meva generació, conscients de la putrefacció del regne, de la corrupció dominant, sabem que es pot somriure i ser un canalla al mateix temps. Com en una presó, no trobem la sortida, i totes aquestes coses ens fa sentir indignats i desconcertats alhora. Ens preguntem què hem de fer. Voldríem articular respostes i accions encertades contra tot això. I quan ens aturem per estudiar com fer-ho, una vegada i una altra topem amb contradiccions que no sabem superar. No sabem resoldre amb determinació el nostre paper, perquè ja no ens creiem aquesta tragèdia de venjança. Som Hamlet.
Pau Carrió

Només apunto que tot i que em malfio de les versions que volen "modernitzar" el text, aquesta vegada he de reconéixer que Pau Carrió ha fet un magnífic treball, tot i que ha tingut a favor seu un bon repartiment. Cada vegada sóc més admirador de l'actor Pol López i ja és la segona vegada que l'he vist protagonitzar una obra de Shakespeare. Poca broma, és ja un gran actor. Sense menysteniment d'actrius que ja són patrimoni de l'escena catalana com la Rosa Renom.

Infàmia, de Pere Riera

Director: Pere Riera
Intérprets:
Emma Vilarasau
Jordi Boixaderas
Francesc Ferrer

La Villarroel

Vaig anar al teatre sense saber res d'aquesta obra, ni de l'autor, res de res. Al principi em cridava l'atenció que el noi tot sovint li deia a la noia que es tanqui en un convent. Aquesta frase dita amb tota la mala llet, com no pot ser d'altra manera, em feia recordar l'escena famosa del Hamlet que ell li diu això a Ofèlia. A més resulta una escena que per mi és especial perquè quan vaig fer la carrera d'Humanitats la vaig estudiar. Com es pot veure aquí.

Com avançava l'obra s'aclareix el que em sorprenia. L'obra és el teatre dintre del teatre fins al punt que l'autor va fer entrevistes amb els quatre actors per ajustar l'obra als seus sentiments i experiències teatrals. Com és òbvi, hi ha les vivències dels dos actors veterans i consagrats i els joves que es van obrint camí.

L'excusa de reunir en un espai, els joves i els veterans, és que el personatge que interpreta l'Emma està ensenyant als joves, especialment a la jove, a fer el paper d'Ofèlia.

Encara que representi això, que aprèn, en els moments que representa que ho fa bé jo em permeto afegir que en aquests moments és la millor Ofèlia que he vist en ma vida, de la mateixa manera que al final l'Emma fent de Gertrudis ens informa de la mort d'Ofèlia de la manera més bella que mai he sentit. No cal que amb aquest final, la mestra i l'alumne s'abracen, que representa al final quan durant tota l'obra els dos personatges han estat enfrontats.

L'atractiu doncs d'aquesta obra és que l'Anna Moliner tant aviat és Sara com Ofèlia. El mateix es pot dir de tots els personatges perquè, insisteixo, és teatre dins el teatre, no és doncs Shakespeare, sinó uns grans actors que com actors riuen, juguen i pateixen i són també actors.

Recomano aquest video que és una molt interessant entrevista a l'Anna Moliner, que en l'obra canta també meravellosament

No us la perdeu!

Entrevista a l'Anna Moliner
 

  Un moment de l'obra


Una entrevista amb l'autor i director Pere Riera

Falstaff, de William Shakespeare

Dramatúrgia sobre diverses obres de William Shakespeare
Direcció: Konrad Zschiedrich

Teatre Akadèmia

Intérprets:

Xavier Capdet: Worcester, Comerciant, Xèrif, Lord Jutge Suprem, Florit, Rebel, Lord

Emilià Carilla: Henry Percy (Hotspur), Bardolph, Lord

Mercè Managuerra: Lord, Hostessa, Berruga

Francesc Orella: Sir John Falstaff

Mingo Ràfols: Henry Bolingbroke-Rei Henry IV, Comerciant, Pistol, Vedell

Rafel Ramis: Exton, Peto, Algutzir, Jutge Shallow, Lord

Jordi Robles: Poins, Escrivà, Ombra, Davy, Lord, Algutzir

Jordi Sanosa: Príncep Hal (Harry Monmouth) – Rei Henry V, Feble

Teresa Vallicrosa: Northumberland, Doll Estripallençols, Jutge Silence Sinopsi Henry Bolingbroke, amb l’ajuda dels Percy després d’una guerra civil, força a abdicar al rei Richard II i arriba al tron com a Henry IV. Mentrestant, el seu fill, Hal passa el temps en companyia de Falstaff i una colla de nobles arreplegats que roben, beuen i es diverteixen allotjats a la Taverna de la senyora Quickly. El rei, Henry IV desaprova el comportament del seu fill, fins que aquest torna al seu costat per lluitar en la batalla de Shrewsbury. Quan Henry IV mor, Hal és coronat rei amb el nom d'Henry V i Falstaff espera que l’ascensió al tron del seu estimat amic li atorgui un càrrec de ministre i li porti la fortuna que mai no ha tingut, però aquest el repudia. En poques ocasions, Shakespeare va plantejar tan clarament la relació entre les obligacions de la política, sempre properes a la guerra, la mort i les ganes desenfrenades de viure. Entre obligació i plaer, honor i pragmatisme, autoritat i humanitat, el drama històric i la comèdia efusiva, la mort i la vida, Shakespeare crea un món únic en el teatre de tots els temps. L’adaptació que Konrad Zschiedrich ha dut a terme, ens remet com ‘Campanades a mitjanit’, a les obres shakespearianes de ‘Ricard II’, ‘Enric IV’ i ‘Enric V’. Abans que res em permeto recomenar l'article de Maria Nunes a la revista virtual "Núvol" que apareix sota el títol "Falstaff al Teatre Akadèmia". El més significatiu per mi és que "Falstaff és un dels grans personatges de la galeria d’herois shakespearians, o més ben dit d’antiherois, perquè probablement el seu tarannà hedonista i asocial el converteix en un arquetip de l’antiheroi per excel·lència. Però a diferència de Hamlet, Othelo o Macbeth que amb el seu nom propi donen títol als seus drames, Falstaff és un personatge sense obra."  per tant, aquesta obra és un engany perquè el que fa és traçar un continuum de diferrents textos de Shakespeare per fer-ne. És clar, per fer aquesta tasca, que com diu molt encertadament Maria Nunes "Falstaff és un exercici de reescriptura de Shakespeare", per tant, jo em permeto qüestionar que aquest exercici sigui bo. Potser alguns li posarant un excel.lent, però jo el suspenc perquè no vaig veure Shakespeare, sinó un seguit de grolleries verbals i gestuals i res del vers de Shakespeare.  Em sap greu escriure això perquè estem a l'any Shakespeare, estem davant del teatre en català i sento un gran respecte pels que escriuen, dirigeixen, actuen i treballen pel teatre en català, però la veritat és que em vaig avorrir, a més, els seients del teatre no són per estar-s'hi una llarga estona, ja no sabia com posar-me perquè em feia mal el cul. La salvació va ser mitja part que vaig aprofitar per marxar. Maria Nunes diu que amb bona mesura l'espectacle es basa amb "Campanades a mitjanit" (1965), un film del grandíssim Orson Welles. Invito a veure aquesta pel.lícula en castellà a l'enllaç que teniu a sota:

Aquest espectacle que té lloc al carrer Buenos Aires, a prop de casa meva, em sap greu dir que no mereix ser esmentat com homenatge a Shakespeare, valdria més una lectura dels seus sonets, que podria ser bilingüe, és a dir, en anglés a partir d'un enregistrament si no es pot comptar amb un actor anglès i en català a partir de la magnífica traducció de Salvador Oliva

Aquí en teniu una perla

SONET CXX

Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)

Macbeth (2015). Director: Justin Kurzel

Guió: Todd Louiso, Jacob Koskoff, Michael Lesslie (Basat amb William Shakespeare)

Suposo que els amants del teatre de Shakespeare no els agradarà aquesta pel.lícula perquè, com es pot veure en el trailer, és molt pel.lícula, molt espectacle, però el cine és això, no és teatre, no vol ser teatre perquè vol impressionar per les imatges. De tota manera, val a dir, que els amants del vers shakespearià no se sentiran defraudats perquè malgrat els retalls que representa sempre el pas de l'original escrit a la gran pantalla es pot gaudir de la musicalitat de la llengua anglesa que d'una manera evident és present de manera suficient al llarg del film.

Fa poc veig veure a la tele a Lluís Pascual, director del Rei Lear, a la cartallera, dient que aquesta obra se la podria dir Les Germanes Lear, doncs Macbeth per la mateixa regla de tres es podria dir o potser s'hauria de dir Lady Macbeth perquè si en el teatre o en el cine es pot parlar d'una dona dolenta, disposada a què el seu marit faci allò que no vol fer i que acaba fent per plaura a la dona, aquesta dona és Lady Macbeth.

Tornant al principi aquesta pel.lícula és efectivament un gran espectacle des del principi, en forma part, com sempre en el cine, la bellesa del cos humà, la protagonista és una dona molt maca que fa de bon mirar i els homes tots són homes ben fornits, atlètics. Tanmateix, l'aspecte més sorprenent és el protagonisme de Lady Macbeth, que el paper de dona ambiciosa i malvada és augmentat considerablemente.

EL REI LEAR, de William Shakespeare

de William Shakespeare.

Traducció de l'anglès: Joan Sellent.
Versió de Lluís Pasqual.
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela.
Organista: Juan de la Rubia.
Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar.
Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela.
Direcció: Lluís Pasqual.
Sala Fabià Puigserver,
Teatre Lliure Montjuïc


Tot i que no és un tema important, però sí atípic en el teatre, em permeto comentar-lo. En el teatre es donen dues tradicions pel que fa als noms dels personatges, és a dir, una és la de respectar el nom original, és a dir, John és John o fer una catalanització total quan el nom resulta complicat com fer d'un Griffiths un Llopis, però en un cas d'aquesta obra s'han basat a la fonètica, és a dir, Earl of Gloucester ha esdevingut Comte de Gloster, val a dir, que en el programa de mà també ho diu de la segona manera; tanmateix al teatre un ja sap que volen dir Gloucester.

Qui va veure a la Núria Espert fa més de 50 anys al Teatre Grec fent de Maria Rosa és tot un goig tornar-la a veure fent teatre, no puc dir tan eixerida com sempre, però sí més sàvia que aleshores. No em solen agradar els travestisme teatral, però admeto que en aquest cas no grinyola gens i la Núria és el rei. Clar que actrius d'aquest talla no abunden.

No cal dir que la categoria del text exigeix grans actors i això no ha fallat, el Jordi Bosch, el Madaula, la Conejero, etc, fan tots un gran paper.

El que és per mi imprescindib le de dir aquí és que, sens dubte, ha estat el millor Rei Lear que he vist mai i, per altra banda, relacionat amb el mateix, aquesta funció amb va emocionar, cosa que és força difícil en el teatre clàssic perquè tot ja se sap per endavant.

Des d'aquí el meu gran aplaudiment per Lluís Pascual que és qui ha fet possible aquesta meravella.

EL SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Autor: William Shakespeare. 

Títol original: «A Midsummer Night's Dream». 
Traducció: Joan Sellent. 
Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó, Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Xavier Soler, Victòria Pagés, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia i Pau Viñals. 
Pianistes: Dani Espasa i Gregori Ferrer. Música: Manos Hadjidakis i Dani Espasa. 
Direcció musical: Dani Espasa. 
Ajudant de direcció: Iban Beltran. 
Direcció: Joan Ollé. 
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya.

Sobre aquesta obra hi ha tantes coses dites que crec millor estalviar-me aquesta tasca i per tant, només em permeto fer una petita referència al treball artítistic. Per una banda es nota, amb bona nota, que el director, Joan Ollé, domina la coreografia de manera que el que passa a l'escenari, és a dir, com es mouen els actors i les actrius és excel.lent i, sese quasi adonar-se, es percep aquesta plasticitat, que s'agraeix quan és una obra amb força intérprets. El famós personatge que fa de follet, Puck, fa un magnífic treball. Encara recordi quan vaig veure aquesta obra al Teatre de les Flors, en la que l'actriu que feia aquest personatge deia "Quan puc Puck". Si de les actrius de certa edat i amb fama les tractem de dames, què podem dir del cavaller Lluís Marco? Amb el seu paper de rei i amb la seva veu característica, des d'aquí, només vull dir-li: Gràcies Lluís i per molts anys. Recomano el video de sota de tot perquè és un debat sobre l'obra, encara que qui no hagi pogut anar a veure l'obra li pot ser interessant també el primer video.

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.

EL MERCADER DE VENÈCIA

de William Shakespeare Traducció: Joan Sellent Direcció: Rafel Duran Intérprets: Shylock Ramon Madaula

Antonio Àlex Casanovas; Bassanio Roger Coma; Porcia Anna Ycobalzeta; Nerissa Marta Domingo; Jessica Margalida Grimalt-Reynés; Lorenzo Albert Ausellé; Graciano Joan Valentí; Salerio Pere Eugeni Font; Solanio Àlvar Triay; Tubal / El vell Gobbo Santi Pons; Stephanie Marta Betriu Dux de Venècia / Príncep d’Aragó Pep Sais Lancelot Gobbo Pep Ambròs Príncep del Marroc Joan Díez Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres Joan Díez Jordi Llovet David Ortega Oriol Ruiz Josep Sobrevals Teatre Nacional de Catalunya

La violación de Lucrecia

de William Shakespear

Direcció Miguel del Arco

Intérpret: Núria EspertTeatre Lliure

Presentació a YouTube

La meva estima i passió pel teatre té molts noms propis, a l'escenari he vist actuar a dames com Maria Vila, María Asquerino o Peggy Ashcroft, però amb el pas del temps, aquelles actrius que quan jo era jove elles també eren joves, ara elles també han esdevingut grans dames de l'escena com en són exemple Vanessa Redgrave i Núria Espert. La Vanessa la vaig veure per primera vegada a l'escenari en una obra de Brecht a Londres i la Núria Espert fa ja uns cinquanta anys que la vaig veure al Teatre Grec fent de Maria Rosa. També la recordo al Teatre Barcelona en "Nuestra Natacha".

Ara, m'ha fet una gran il.lusió tornar-la a veure fent de Lucrècia, en un paper realment molt difícil i que ella se'n surt meravellosament.

"Conte d'hivern" al Teatre Grec

Al Teatre Grec he vist Conte d’hivern, de William Shakespeare. Ferran Madico, Direcció i versió; Salvador Oliva, Traducció; Pere Arquillué, Cisco Lucchetti, Cristina Plazas, Pedro Casablanc, Òscar Rabadán, Rosa Renom, Juli Mira i Jacob Torres, entre d’altresIntèrprets; Mercè Paloma, Figurinista; Toni Santos, Caracterització; Albert Faura, Il·luminació; Roc Mateu, Disseny de so; Núria Lagarda, Moviment
És la primera funció que he vist dins de l’àmplia programació del Festival de Barcelona Grec 2007. Ara el Grec el diuen així.

Sigui una frivolitat, sigui una feblesa carregada de certa nostàlgia o el que sigui, un estiu sense haver anat al Teatre Grec és un estiu mancat. Un estiu coix, que li falta quelcom. Quan era petit i encara no hi anava, recordo la meva mare que m’explicava com havia anat. Més tard m’hi varen portar i més tard era jo qui duia la mare al Grec.

Des que fa uns anys, parlar del Grec a l’estiu no sempre vol dir anar al Teatre Grec, cosa que em sembla molt bé i també tinc unes poques entrades per anar a altres llocs, però, encara que hagi estat casualitat, haver començat pel Teatre Grec m’ha agradat i si va acompanyat de sopar al restaurant que hi ha doncs millor, encara que ridículament es digui The Garden. Què hi farem!

I no cal dir que estrenar-se amb una obra de Shakespeare és sempre un petit esdeveniment que pot tenir premi, petit o gran. En aquest cas direm que no és petit i gran, es queda just al bell mig.

D'entrada crec que o el text o la posta en escena no es presten gaire en una espai com aquest i podria ser que quan vagi en una sala de teatre l'obra sigui més gaudible; no obstant això, com ha estat la primera vegada que encepego amb aquest text confesso que m'ha agradat prou perquè com sempre amb aquest autor està farcit de reflexions interessant.

I per descomptat que el títol de l'obra és del tot escaient perquè realment és un conte, una història del tot inversemblant, no solament perquè, cosa normal amb en Shakespeare, que juga amb la confusió, sinó que podríem dir que la gelosia és tan o més exagerada que amb la d'Otel.lo, i que com sempre la gelosia duu a l'autodestrucció.

La interpretació és desigual, però voldria destacar en positiu la que fan Arquillué, Blasco, Lucchetti, Plazas i Renom.

Jo dedico aquesta obra als membres de la Conferència Episcopal Española pel que diu un dels personatges: l'heretge no és qui es crema, sinó qui l'encén.