MEDEA a partir d'Eurípides i Sèneca, versió Alberto Conejero i Lluís Pasqual

Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció: Lluís Pasqual

Repartiment: 
Andreu Benito
Adrià Campos-Pau Trujillo
Roger Coma
Joan Farssac-Guim Luque
Joan Sureda
Emma Vilarasau

Transcripció del programa

Emma Vilarasau es fica en la pell de Medea per protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.

Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.

També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.

En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.

                                La meva valoració

La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.

Èdip Rei, Sòfocles

Introducció, traducció i notes:

Joan Castellanos i Vila
1996
Edició de Sàpiens Publicacions S.L.
Barcelona 2005

Com heu pogut veure a principis del passat mes de desembre vaig veure al Teatre Lliure de Montjuïc la representació d'aquesta obra.

Com es tracta d'un clàssic no hi ha cas que tracti d'aquesta obra perquè, a més a més, gràcies a la inventiva de Sigmund Freud hom parla del complex d'Èdip amb la materixa naturalitat que parla de com plou.

Només voldria assenyalar com a cosa personal que com la representació esmentada tenia la particularitat que tot i resultar molt entenedora, era molt abreujada, per tant, vaig pensar que potser valdria la pena, per una vegada a la vida, llegir el text íntegre.

FUEGOS. A partir de l'obra de Marguerite Yourcenar

Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Marguerite Yourcenar.

Intèrprets: Carmen Machi (Marguerite Yourcenar), Cayetana Guillén Cuervo (María Magdalena), Nathalie Poza (Clitemnestra) i Ana Torrent (Safo).
Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Miguel Ángel Camacho. Figurinista: Lorenzo Caprile. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Jordi Ballbé. Ajudant de direcció: José Luís Massó.
Direcció: Josep Maria Pou.
Coproducció Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Grec 2013.
Teatre Grec Montjuïc

Cada estiu vaig a més d'un espectacle del Grec i, no sempre, però la majoria de les vegades procuro, com a mínim, anat una vegada al Teatre Grec, com si el Grec sense Teatre Grec no tingués sentit. Recordo que l'any passat no vaig anar-hi. Per altra banda, no sempre hi ha una obra d'aquelles que un es diu que era obligatòria fer-la al Teatre Grec.  Quan un sap que l'obra es basa en textos d'una escriptora francesa naturalment pensa que per això no cal anar a Teatre Grec. Malament. Es tracta d'una obra que representar-la al Teatre Grec va de meravella i no és gens estrany que sigui una producció conjunta amb el teatre de Mèrida. Naturalment, amb personatges com Clitemnestra i Safo calia que ens parlessin des de la skené. 

L'obra comença d'una manera quasi màgica: amb les llums ja apagades sona 'If you go away' ('Ne me quitte pas') de Rod Mckuen, una veu suau però que omple el clot que és el Teatre Grec.Després comencen les paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.

Els textos triats són els que es basen en Maria Magdalena, Clitemnestra i Safo i, naturalment les paraules pròpies de Yourcenar, que és interpretada per la gran actriu Carmen Machi, la qual cosa no vol dir que les actrius que representes personatges històrics es quedin curtes, ans al contrari, Anna Torrent esdevé una gran Safo, a més, va ser un goig veure-la per primera vegada al teatre; com també és el cas de Cayetana Guillén fent de Magdalena; tanmateix, sense dubte el monòleg més punyent és el de Clitemnestra que defensa amb gran encert i èxit Nathalie Poza.

La imatge del programa està treta del quadre Sappho, por Charles Mengin (1877)

Luces de Bohemía

de Valle Inclán
Direcció/Adaptació: Oriol Broggi
Intèrprets
Lluís Soler
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Manel Dueso
Camilo García
Marissa Josa
Jordi Martínez
Jacob Torres
Teatre: Biblioteca de Catalunya

No hi ha dubte que Luces de Bohemia és l'obra més important de Valle Inclán i en la que s'hi fa una antològica referència al esperpento.

LEONCE + LENA

de Georg Büchner. Pep Pla, director. Carme Serrallonga (revisada per Feliu Formosa), traducció. Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sánchez intèrprets. Eugenio Szwarcer, escenografia. Bàrbara Granados, disseny de so i composició musical Antonio Belart, Sala Muntaner.

Una de les coses que més crida l'atenció és que tots els personats estiguin interpretats per dones, la qual cosa al principi em xoca, però a la vista del treball no solament no hi ha res a dir, sinó que s'plaudeix en gust.

Es tracta d'una obra que sembla més aviat una ximpleria, però que a poc a poc ens va posant sobre la tela de judici el comportaments de la naturalesa humana, com són aspectes al voltant de la comunicació i dels idealismes.

"Long Life"

del Nou Teatre de Riga. Direcció Alvis Hermanis. Intérprets Guna Zarina, Balba Broka, Kaspars Znotins, Girts Krumis i Vilis Daudzins. Teatre Lliure, Salva Fabià Puigserver.

A la pel.lícula ÉL el director Luis Buñuel demostrava que el ridícul malaltís de la gelosia pot fer-nos petar de riure, de tal manera que és de les pel.lícules que més he rigut malgrat ser un drama. Amb aquesta obra de teatre Long Life (Llarga Vida), que no pot ser més patètica també va fer riure a bona part del públic.

L'escenari representa els tres ambiens en que viuen cinc vells, dues parelles i un home sol. És un espectacle visual sense paraules que comença quan és el matí i encara són al llit roncant i acaba quan ja s'ha fet fosc i tornen al llit.

Com a vells que representa que són, estan discapacitats i veiem les dificultats que tenen per a fer les diverses coses quotidianes, com vestir-se, menjar, cagar, rentar-se o posar la tele entre altres moltes coses.

Com a tot arreu, a Letònia tampoc és moda parlar dels vells i com diu el director no hi ha revistes que en parlin, les revistes són per a les dones joves. Aquí, en el millor dels casos, si es parla dels vells és com a mercat. I s'arregla amb allò de tercera edat, edat dorada, etc.

Ahir diumenge va ser la darrera funció.

"Conte d'hivern" al Teatre Grec

Al Teatre Grec he vist Conte d’hivern, de William Shakespeare. Ferran Madico, Direcció i versió; Salvador Oliva, Traducció; Pere Arquillué, Cisco Lucchetti, Cristina Plazas, Pedro Casablanc, Òscar Rabadán, Rosa Renom, Juli Mira i Jacob Torres, entre d’altresIntèrprets; Mercè Paloma, Figurinista; Toni Santos, Caracterització; Albert Faura, Il·luminació; Roc Mateu, Disseny de so; Núria Lagarda, Moviment
És la primera funció que he vist dins de l’àmplia programació del Festival de Barcelona Grec 2007. Ara el Grec el diuen així.

Sigui una frivolitat, sigui una feblesa carregada de certa nostàlgia o el que sigui, un estiu sense haver anat al Teatre Grec és un estiu mancat. Un estiu coix, que li falta quelcom. Quan era petit i encara no hi anava, recordo la meva mare que m’explicava com havia anat. Més tard m’hi varen portar i més tard era jo qui duia la mare al Grec.

Des que fa uns anys, parlar del Grec a l’estiu no sempre vol dir anar al Teatre Grec, cosa que em sembla molt bé i també tinc unes poques entrades per anar a altres llocs, però, encara que hagi estat casualitat, haver començat pel Teatre Grec m’ha agradat i si va acompanyat de sopar al restaurant que hi ha doncs millor, encara que ridículament es digui The Garden. Què hi farem!

I no cal dir que estrenar-se amb una obra de Shakespeare és sempre un petit esdeveniment que pot tenir premi, petit o gran. En aquest cas direm que no és petit i gran, es queda just al bell mig.

D'entrada crec que o el text o la posta en escena no es presten gaire en una espai com aquest i podria ser que quan vagi en una sala de teatre l'obra sigui més gaudible; no obstant això, com ha estat la primera vegada que encepego amb aquest text confesso que m'ha agradat prou perquè com sempre amb aquest autor està farcit de reflexions interessant.

I per descomptat que el títol de l'obra és del tot escaient perquè realment és un conte, una història del tot inversemblant, no solament perquè, cosa normal amb en Shakespeare, que juga amb la confusió, sinó que podríem dir que la gelosia és tan o més exagerada que amb la d'Otel.lo, i que com sempre la gelosia duu a l'autodestrucció.

La interpretació és desigual, però voldria destacar en positiu la que fan Arquillué, Blasco, Lucchetti, Plazas i Renom.

Jo dedico aquesta obra als membres de la Conferència Episcopal Española pel que diu un dels personatges: l'heretge no és qui es crema, sinó qui l'encén.