De debò que no obtinc cap mena de plaer portant la contrària. Ni criticant. M’explico: les sèries. Es veu que n’hi ha de tots tipus i que la majoria són genials, però quan n’ensopego algun capítol, invariablement apareix un senyor ben vestit i normalment maduret que acompanyat d’una noia, normalment atractiva, recull un pèl del terra i l’introdueix curosament en una bosseta de plàstic. Després, un noi amb ulleres i cara de geni despistat analitzarà el pèl en un laboratori, mentre, a prop, un forense fa brometes enginyoses tot mirant-se, divertit, la destral que un cadàver esquarterat té clavada vés a saber on. El cas, sovint, s’embolica tant que cal fer aparèixer algun extraterrestre infiltrat que ajudi que l’espectador acabi l’episodi amb cara de juro-que-he-estat-concentrat-com-mai-però-em-sembla-que-ja-m'he-tornat-a-perdre-dec-ser-curt. I fins la setmana que ve.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.