Karen Grotberg

La discreció mai no ha estat gaire de moda i en el món de la música encara menys. És tan fàcil caure en l’autocomplaença. Els egos juguen moltes males passades, fins i tot en bandes de segona fila (i de tercera i de quarta). Els ho podem preguntar a Gary Louris i Mark Olson dels Jayhawks, per exemple, un grup que, per algun motiu misteriós, mai no ha arribat allà on semblava que podia arribar. Els Jayhawks, però, compten amb un membre que és el paradigma de la discreció i que arriba a fascinar pel seu tarannà senzill i mancat de qualsevol bri de pretensió: des del 1992, Karen Grotberg s’hi encarrega dels teclats i, oh meravella de les meravelles, d’això que en diuen backing vocals, o sigui segona veu o acompanyament vocal o com vulgueu i que en un grup que neix dels Flying Burrito Brothers i dels Byrds és, ho comprendreu, fonamental. En un grup basat, doncs, en les harmonies vocals no cal que us digui fins a quin punt la contribució d’aquesta dona és important. I ella, allà: darrere el seu teclat i les seves ulleres, prement notes tan perfectes com esparses, amb un mig somriure encisador, i fent de contrapunt de l’extraordinària veu d’en Louris. En el darrer disc de la banda, Back Roads and Abandoned Motels (2018), Grotberg gosa fins i tot cantar una cançó ella tota sola (ComeCryin’ to Me). El resultat és, és clar, perfecte: sobri i, sí, discret.

Aquí la teniu en acció, en un segon pla brillant:

David Moffie

El 18 de setembre de 1942 David Moffie es va llicenciar en medicina a la Universitat d’Amsterdam. Va ser el darrer estudiant jueu que ho va poder fer. Feia deu dies que els estudiants jueus havien estat expulsats de les universitats holandeses. Moffie va rebre el títol tres dies abans que la prohibició entrés en vigor, la qual cosa mostra la voluntat de les autoritats universitàries holandeses de desafiar fins al límit les lleis i decrets dels ocupants. Poc després, Moffie va ser deportat a Auschwitz. Tot plegat ho explica Saul Friedländer al seu monumental Nazi Germany and the Jews (1939-1945).

Aquesta és una foto de l’acte.

Religió

Hi ha massa coses per pensar. Com que no tenim la formació que caldria per poder assumir l’oceà de coneixements que ens envolta, ens aferrem als salvavides de les opinions prefabricades, llançats pels representants del saber.

Hem trobat el públic que no es congrega a les esglésies. Els pontífexs mediàtics subministren què ha de saber el poble per mitjà de dosis entenedores. Amén. No sabem la sort que tenim.

Gene Vincent

Versionar el millor cantant de música popular de la història significa que facis el que facis mai no acabaràs satisfet del tot. Tanmateix, el gran Gene Vincent se'n surt en una versió del Bring It On Home de Sam Cooke que un company rocker de l'institut em van ajudar a descobrir fa trenta anys i que encara escolto amb emoció. 

No és nostàlgia, però que durant quatre anys en una classe d'adolescents convisquessin punks, heavies, rockers i mods (amb un nivell de bonhomia espectacular tots ells) va ser un luxe impagable pels qui no érem res: l'intercanvi de discos i cassets ajudava a teixir un bagatge musical que ja voldrien la immensa majoria dels meus alumnes actuals. 

Percentatges

«Un percentatge! Quines paraules tan esplèndides que tenen; són tan científics, consolen tant... Un cop has dit percentatge ja no cal que t’amoïnis per res», diu Raskòlnikov a Crim i càstig.

Paul Celan i Kafka

«Va posar virtuts i defectes, innocència i culpa, qualitats bones i dolentes a balança perquè volia certeses abans de jutjar-se. Però apilat d’aquesta manera, la balança restava equilibrada. Com que ho volia saber tant sí com no, va tancar els ulls i caminà al voltant de la balança, ara seguint la direcció de les busques del rellotge, ara en la contrària, fins que ja no sabia quin platet sostenia què. Aleshores, sense mirar, va decidir quin dels dos extrems el jutjaria. I sí, quan va obrir els ulls una altra vegada, un braç havia baixat. Ara bé, no hi havia manera de saber quin era: si el del platet de la culpa o el de la innocència. Això el va fer enfadar molt. No va voler veure l’avantatge de la situació i es va condemnar, tot i que sense ser capaç de treure’s de sobre la sensació que podria estar cometent una injustícia amb si mateix.» 

Paul Celan

Matisyahu i nosaltres

Hi haurà un dia —no gaire llunyà— que a l’entrada del zoo i de l’aquàrium hi haurà activistes que ens preguntaran si som vegetarians o no, en cas que no, haurem de condemnar tots els carnívors explícitament. Hi haurà un dia que si ens ve de gust trepitjar el Liceu, ens demanaran, primer, si som anarquistes i, després, si condemnem la bomba del 1893; als francesos que demanin un kebab pels carrers de Marsella, si condemnen la colonització d’Algèria, i a qualsevol català que viatgi a Grècia, si reprova la brutalitat dels almogàvers. Ara bé, tranquils: un cop fet tot això, algú demanarà disculpes. Haurà estat un malentès. Doncs això ja passa. Aquí. 

Wittgenstein i la RENFE

No voldria ser frívol, però a cada vagó de cada tren de rodalia (o no) d’aquest país hi hauríem de poder llegir el fragment següent de Über Gewissheit de Ludwig Wittgenstein:
«Imagineu algú que va a cercar un amic a l’estació de ferrocarril i no es fixa, simplement, en l’horari de trens i va a l’estació en el moment precís, sinó que diu: “No tinc cap mena de creença que el tren arribi realment, però aniré a l’estació de totes maneres”. Fa el mateix que una persona normal, però ho acompanya amb dubtes o malestar personal, etcètera.»

Preàmbul a les instruccions per donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, un calabós d’aire. No et donen el rellotge i prou, per molts anys i esperem que et duri perquè és de marca bona, suís amb àncora de robins; no et regalen només aquest picapedrer menut que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen —no ho saben, el terrible és que no ho saben—, et regalen un nou bocí fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però que no és el teu cos, que cal lligar al cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda cada dia, l’obligació de donar-li corda perquè continuï sent un rellotge; et regalen l’obsessió de tenir en compte l’hora exacta en les vitrines de les joieries, en l’anunci de la ràdio, en el servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que et caigui a terra i es trenqui. Te’n regalen la marca, i la seguretat que és una marca més bona que les altres, et regalen la tendència a comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, t’ofereixen a tu per a l’aniversari del rellotge.

Julio Cortázar

Citació rodorediana

«A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de gent que escriu pel sol fet d’escriure ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llançat a un pou. I els uns i els altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap [...]»

Mercè Rodoreda (1933)

L'actualitat dels genocidis

Reconforta molt saber que d’aquí a cent anys tornarem a parlar del genocidi dels armenis. Els diaris en tornaran a anar plens: dues o tres pàgines centrals i potser algun reportatge al dominical amb fotos de color sèpia. Les víctimes dels genocidis actuals hauran d’esperar que es confirmi que han patit un genocidi i hauran de fer anys, però hauran de tenir en compte que els números rodons (10, 25, 50, 100...) acostumen a fer més gràcia: l’any passat no calia pas recordar que tan sols feia 99 anys del genocidi armeni; enguany és molt més rellevant.  

Retrats

Si algun dia puc substituir la taula del menjador per un despatx com cal com a lloc de treball —una utopia com qualsevol altra—, decoraré un parell de les parets d’aquest nou cau polsegós amb alguns quadres i imatges. En tinc tres de triades, d’imatges. Serien uns retrats de Kafka, de Pompeu Fabra i d’Einstein. Del primer hi posaria la darrera fotografia que li van fer (no se sap si l’any 1923 o 1924), del segon una de ben coneguda en què aguanta una pipa, i del tercer una que li van fer a Princeton l’any 1949. La llista dels motius d’aquesta tria és gairebé tan gran com l’admiració (llums i ombres incloses) que sento per tots tres. 

Represa

Més de dos mesos després, actualitzo un blog que, per manca de temps, sembla gairebé abandonat. Apunto diverses novetats, alguna de les quals és la causa principal d’aquest abandonament: 

-La revista Lemúria ha tret el seu primer número. A la pàgina 54 hi trobareu «L’accident», un article molt curt que vaig escriure a partir de la lectura de Un home sense atributs de Robert Musil. 

-Com que en aquest blog, quan funcionava regularment em dedicava, sobretot, a parlar de llibres, no puc estar-me de recomanar El món de 1914 de Stefan Zweig, publicat per l’editorial gironina Ela Geminada, traduït per Marc Jiménez Buzzi, i amb un estudi introductori molt interessant escrit per Antoni Martí Monterde. És un llibre excel·lent per recordar que el mal del clixé i de la simplificació també afecta la manera com se suposa que hem de valorar intel·lectuals de la importància de Zweig. 

-Dijous que ve, El funàmbul farà un any. Quatre números, ja. Ho celebraré a la llibreria La Impossible a Barcelona (c/ Provença, 232). Serà a les 19.30. M’hi acompanyarà (tot encaixa) Antoni Martí Monterde. Un luxe i un honor. Hi sou convidats, evidentment. 

Revolucions

Quan comento que tot això que passa a Catalunya és una revolució, alguns (que m’estimo molt) em miren amb una certa condescendència: «que no saps que les revolucions mai no surten de baix?, «que no saps que, en el cas que sortís de baix, els de dalt se n’aprofitarien i la desvirtuarien?». I, sí, crec que ho sé, però quin mal hi ha a somiar que aquest cop potser serà diferent?

Esdeveniments històrics

No cal arribar a la pàgina 232 del magnífic dietari Al llarg de la meva vida (1925-1939) de Ferran Soldevila per recomanar la recerca i adquisició d’aquesta obra (caldrà que investigueu en totes les llibreries de vell del país, perquè no el podreu aconseguir enlloc més). Ara bé, tenint en compte l’estat amarat d’emocions difícils de contenir en què em trobo des de fa poc més de vint-i-una hores, el laconisme de l’entrada del 2 de gener de 1931 se’m fa gairebé impossible d’entendre. Admirable. Coses d’historiadors... 

Barcelona, 2 de gener de 1931 

Cap a les 4, Yvonne m’ha cridat. A les 11.20 hem tingut un fill.

Miopia intel·lectual

Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) fou un filòsof i matemàtic que va redactar, amb Denis Diderot, molts articles de la famosa Encyclopédie, paradigma del moviment il·lustrat. A la pàgina 666 d’aquesta obra monumental, apareix l'entrada corresponent a «El caràcter de les nacions». L’article, escrit per D’Alembert, comença així: 

«El caràcter d’una nació consisteix en una certa disposició habitual de l’ànima, que és més comuna en una nació que no pas en una altra, tot i que aquesta disposició no es trobi en tots els membres que la componen: així, el caràcter dels francesos és la lleugeresa, l’alegria, la sociabilitat, l’amor vers els seus reis i la monarquia en si, etc.» 

Com es pot comprovar un cop més, hi ha definicions que acaben parlant més sobre qui defineix que sobre la cosa definida. Força actual, crec.

Paisatges de pressió

Des del 20 de gener fins al 18 de maig d'enguany, al vestíbul de la Fundació Miró, es pot veure l'exposició fotogràfica Paisatges de pressió, de l’arquitecta i fotògrafa Kathrin Golda-Pongratz. Les diverses imatges que conformen la mostra pertanyen a les zones agrícoles del Prat de Llobregat, just on s’havia de construir el projecte Eurovegas. Kathrin Golda-Pongratz és especialista en paisatgisme urbanístic, i la seva obra pretén denunciar l’especulació a què moltes zones es veuen sotmeses i reflexionar sobre la configuració dels espais urbans. 

Reflexions berlineses

L’any 1997 l’editorial valenciana Tàndem Edicions va publicar un assaig i dues entrevistes en què el pensador Isaiah Berlin (1909-1997) reflexiona sobre el nacionalisme. Es tracta d’un volumet de tot just cent tretze pàgines titulat, convenientment, Nacionalisme en què aquest filòsof nascut a Riga i educat a Anglaterra sosté que aquesta ideologia, si més no a occident, és una invenció alemanya que parteix del desig de rescabalar-se del que és percebut com una ferida (històricament comprovable o no), per tant d’una injustícia. Berlin distingeix entre un nacionalisme no-agressiu (basat en la concepció herderiana d’autodeterminació cultural) i un d’agressiu, encara que el primer pot acabar esdevenint el segon. 

Em pregunto: quina és la ferida o la injustícia que propicia el naixement del nacionalisme espanyol (d’arrel fonamentalment castellana)? És una ferida de caire geogràfic? Pot ser que la planura faci somniar en la construcció d’imperis? Hem de recórrer a Taine o a Borges? Sincerament, no ho sé. Potser s’hauria de fer un simposi per a estudiar-ho.
 

Biblioteques

Observant les fotografies de biblioteques que trobo en un dels millors webs culturals que conec, no puc evitar d’associar aquestes imatges amb les de catedrals. «Catedrals del pensament», n’han dit de vegades d’algunes biblioteques. Pot ser. La biblioteca universal de Borges (si us plau, que ningú no la compari amb internet) hauria d’allotjar-se en un edifici etern d’aquesta mena. Si en el fons la literatura consisteix a crear mites (sovint sobre realitats que en el moment de passar al paper ja han desaparegut), el símil religiós s’entén més bé. I també s’entenen els intents d’alguns sectors nihilistes per destruir aquests santuaris, els religiosos i els laics.

 

Biblioteca George Peabody, a Baltimore

Damien Jurado a l’Altaveu

Ahir Damien Jurado va tocar a Sant Boi. Va presentar el seu proper disc (que sortirà el gener de l’any que ve) i hi va afegir algunes cançons de la seva discografia. En general, m’estimo més quan surt a l’escenari sol (com ahir) que quan l’hi acompanyen altres músics. Jurado toca cançons senzilles d’una manera tan intensa que és capaç d’encisar el públic durant l’estona que calgui, i ahir ho va tornar a fer.

Per cert, la telonera va ser Núria Graham, un noia vigatana de disset anys amb una veu preciosa i unes cançons que molts veterans no serien capaços de compondre ni en cent anys de vida. La senyoreta Graham es va quedar a veure el concert de Jurado, perquè en tenia moltes ganes, va dir. Amb referents com ell, serà difícil que mai espatlli el que sembla que pot ser una carrera brillant.