Els Byrds de Gene Clark

L'any 1964, Gene Clark (1944-1991) va fundar The Byrds amb Roger McGuinn i David Crosby, i s'hi va estar fins al 1966. Aquest grup nord-americà, famós per les seves harmonies vocals i el so característic de la Rickenbacker de dotze cordes de McGuinn, va conrear el folk rock, la psicodèlia i el country rock. Durant dos anys Clark va participar en la composició i lletres de la majoria de cançons del grup, i algunes són exclusivament seves. La carrera en solitari de Clark és excepcional amb un reguitzell de discos imprescindibles, però avui toca una llista de les cinc millors cançons que Clark va compondre amb els Byrds:

1) She Don't Care About Time

2) I'll Feel A Whole Lot Better

3) The World Turns All Around Her

4) Set You Free This Time

5) I Knew I'd Want You

Els Long Ryders eren fills dels Byrds. L'any 1984 van gravar una cançó amb Gene Clark. És aquesta: 

Ronnie Lane

Els Small Faces van ser una banda britànica que va estar en actiu des del 1965 fins al 1969. Eren mods (faces en l’argot) i baixets, i van signar joies tan rodones com All or Nothing, Tin Soldier, Lazy Sunday, Itchycoo Park, o Afterglow of Your Love. Aquestes i desenes d’altres cançons meravelloses les escrivien la parella Marriott-Lane, una de les duples de compositors més fecundes i brillants de la història del pop. Però un bon dia Marriott se’n va cansar i va marxar. Aleshores, els Small Faces van reclutar Rod Stewart i Ron Wood, i van esdevenir els Faces (amb l’arribada de l’escocès ja no eren tan small), una de les bandes més etíliques i divertides del planeta. Però un bon dia Stewart se’n va cansar i va marxar.

Va ser aleshores quan Lane, molt cansat del negoci musical (les discogràfiques l’havien estafat repetidament), se’n va anar a viure a una granja de Gal·les amb la seva dona i fills. Per sort, no va deixar de fer música. Va formar Slim Chance, grup amb el qual va gravar un dels discos més extraordinaris i poc reconeguts de la dècada dels anys setanta, Anymore for Anymore (1973). Aquí Lane barreja folk, country i ragtime en onze cançons perfectes. En aquesta època, vivia d’una manera pràcticament nòmada, viatjant per Anglaterra amb un circ i oferint concerts de tant en tant.  

L’any 1977 Ronnie Lane va patir un daltabaix: els metges li van  diagnosticar esclerosi múltiple. Lane tenia dificultats per assumir els costos del tractament, i per això el 1983 un grup d’amics seus van organitzar un parell de concerts al Royal Albert Hall per tal de recaptar diners i ajudar-lo. Com que alguns d’aquests amics eren Pete Townsend, Ron Wood, Eric Clapton, Jimmy Page, Charlie Watts i Steve Winwood, entre d’altres, la cosa va funcionar. Un any més tard, Lane es va traslladar al Texas perquè els metges creien que el clima d’aquella zona li podria anar bé. Va morir el 1997, a 51 anys.

Peter Green

Cap a meitat i final dels anys cinquanta, a diverses ciutats de Gran Bretanya hi van aparèixer el que podríem anomenar germandats ocultes d’adolescents, i una de les principals era la dels fanàtics del blues. Aquesta comunitat en concret estava formada per nois de classe obrera disposats al que fos per tal d’aconseguir algun dels elapés i singles que provenien de l’altra banda de l’Atlàntic i que protagonitzaven músics negres nord-americans, la música (i els noms) dels quals els fascinaven: Muddy Waters, Sonny Boy Williamson, BB King, John Lee Hooker, Howlin’ Wolf, Little Walter, Jimmy Reed, Freddy King, Robert Johnson, Otis Rush, Buddy Guy, Albert King... Alguns d’aquells noiets fins i tot miraven de reproduir amb guitarres de saldo els blues que sorgien de tocadiscos atrotinats. I certament alguns se’n sortien força bé: es van anar formant grups i un circuit de sales on tocar. En aquest sentit, cal destacar els pioners del blues britànic Alexis Korner, Cyril Davies i John Mayall, en les bandes dels quals es van forjar músics com Charlie Watts, Eric Clapton, Graham Bond, Mick Taylor, Jack Bruce, Long John Baldry i Peter Green, que poc després formarien part dels Rolling Stones, Yardbirds, Led Zeppelin, Cream, i Fleetwood Mac, entre d’altres.

Justament el líder d’aquest darrer grup, Peter Green, és el protagonista d’aquesta història. Nascut el 1946 en una família jueva de l’East End londinenc, Peter Allen Greenbaum (als quinze anys va escurçar el seu cognom), va aprendre els primers acords gràcies al seu germà gran, que tenia una guitarra. A l’East End també va aprendre a rebre pallisses pel simple fet de ser jueu (hi ha qui diu que el seu blues parteix d’aquí, que tocava blues jueu).[1] Des de ben jovenet el món musical d’en Peter consistia en discos dels Shadows (n’idolatrava el guitarrista, Hank Marvin), de Muddy Waters i de BB King, i en les cançons tradicionals jueves que sentia a casa i que també li agradaven. Quan tenia 14 anys, Green va començar a tocar en diversos grups (al principi s’ocupava del baix, però el seu instrument era clarament la guitarra), fins que el 1966 li va arribar l’oportunitat de la seva vida: John Mayall cercava un substitut d’Eric Clapton, que havia deixat els Bluesbreakers. Green s’hi va presentar, va aconseguir el lloc, i, tot i les reticències dels fans —que veneraven Clapton—, se’n va sortir. El disc Hard Road n’és l’exemple; des del principi l'estil únic de Green hi queda definit: escales menors, melancolia, emoció i sentiment, i cap mena de filigrana exhibicionista; ras i curt, un estil molt melòdic, que dona la mateixa importància als silencis que a les notes.

Un any després, Green lidera el seu grup de blues: els Fleetwood Mac. Però Green és un líder sense cap afany de protagonisme. De fet, els seus companys de grup —els posteriorment arxifamosos i arximilionaris Mike Fleetwood i John McVie— han manifestat en diverses ocasions que un dels problemes de Green és que es valorava molt poc. Així, doncs, als Fleetwood Mac va compartir instrument amb dos músics impressionants com Jeremy Spencer i Danny Kirwan, cosa que segurament cap superestrella de la guitarra hauria acceptat (és l’època en què els guitarristes esdevenen el centre de la immensa majoria de grups, la qual cosa acaba provocant que gairebé tots caiguin en l’autocomplaença més absoluta). [2] Que el cataloguessin com a virtuós de la guitarra era una idea que Green sempre es va esforçar a defugir. Deia: «Si jo soc un heroi de la guitarra, els meus mestres què són?». Malgrat tot això, BB King va reconèixer que de tots els guitarristes blancs de blues, l’únic que el feia suar, en gran part gràcies al so tan dolç que aconseguia extreure de la guitarra, era Peter Green.

Com a líder dels Fleetwood Mac (n’era el cantant —faceta en què mai se l’ha valorat prou—, guitarrista i compositor principal), Green va començar a compondre música que, tot i gravitar al voltant del blues, prenia unes dimensions úniques, amb tocs cada cop més espirituals i íntims. Només cal escoltar cançons com Need Your Love So Bad, Albatross, Oh Well, Black Magic Woman, Green Manahishi i la corprenedora Man of the World per entendre el que Green era capaç de transmetre.

Per desgràcia, paral·lelament al seu creixement com a compositor i al reconeixement de la seva feina per part del públic, Green va viure un seguit d’experiències amb l’LSD que li van deixar malmesa la salut mental per sempre. Això, i la repugnància que sentia per l’èxit (l’any 1969 els Fleetwood Mac van vendre més discos que els Beatles i els Rolling Stones junts) i pel negoci musical («Em sento com una rentadora: m’endollen i toco») va fer que s’anés apartant del grup, fins que l’any 1970 el va abandonar. D’ençà, Green, voluntàriament, va esdevenir gairebé un reclús. Va tornar a casa dels seus pares, es va vendre les guitarres, es va deixar créixer les ungles per no poder tocar, es va posar a treballar com a vigilant d’un hospital, després va aconseguir una feina en un cementiri... El 1972 va anar a viure a un kibbutz a prop de Tel-Aviv, on es va estar un any. Finalment, li van diagnosticar esquizofrènia i va haver d’ingressar diverses vegades en un hospital psiquiàtric.

A partir dels anys 80, esporàdicament, Peter Green va tornar a tocar. Per desgràcia, era evident que li mancava la concentració necessària per fer-ho i que havia perdut gran part de la frescor i habilitat que havia demostrat en el passat. Avui dia, Green té 71 anys i en fa vuit que no toca en públic.

---

[1] Només cal seguir la lletra de Trying So Hard to Forget per entendre fins a quin punt aquestes vivències el van afectar.

[2] És l’època dels Hendrix, Clapton, Jeff Beck, Jimmy Page, Carlos Santana i Ritchie Blackmore, entre d’altres.

Rock progressiu

Hi va haver una època en què la complexitat dels meus gustos literaris i musicals coincidia. Primer va ser aprendre’m de memòria l’àlbum de cromos d’Orzowei i escoltar Els tres tambors fins a l’extenuació (dels meus pares, clar), ram, ram, rataplam. Després la cosa va anar prenent un to barroc preocupant: Xècspir (en V.O.) en lloc de l’amic dels boiximans, i Pink Floyd, Camel i Genesis (els bons, no pas els tres pillatres que tothom coneix) en lloc dels germanets percussionistes.

Rock progressiu, en deien. O simfònic. Grandiloqüència extrema; portades delirants (de cada deu, nou fan riure, i sóc generós); virtuosisme; singles de deu minuts; complexitat al·lucinògena; fades i capes; lletres èpicament absurdes; canvis esquizofrènics d’acords; melodies sumptuoses i, per què negar-ho, de vegades emocionants; exhibicionisme; cantants disfressats de guineu o de flor, mars de mellotrons (melody i electronics)... Ridícul i sublim. Vaig néixer en ple èxtasi d’aquest gènere la qual cosa vol dir que quan a l’institut em parlaven d’U2, Michael Jackson, Madonna i Guns n’Roses, jo patia taquicàrdies. Sort que els heavies m’entenien una mica: els seus germans grans tenien Thick As A Brick i In The Court Of The Crimson King.

L’afició pel vessant més pastoral i melòdic del progressiu em va durar, amb alts i baixos, uns quinze anys. I vet aquí que, fa ben poc, un homenet que no aixeca dos pams de terra, tot remenant els discos de casa, m’ensenya una portada i em pregunta: «Papa, què és això?» Això és The Snow Goose i, apa, ja hi tornem a ser: no ho he pogut evitar. Ja veurem fins quan em dura, aquest cop. M’imagino que no gaire.

Amb el vostre permís, afegeixo com a epíleg una brevíssima (i molt personal) guia de clàssics del gènere, especialment dedicada als amants dels dinosaures:

—Canterburians: In The Land of Grey And Pink dels Caravan i Rock Bottom de Robert Wyatt.

—Estranys (especialistes en suites bipolars): Still Life, dels Van Der Graaf Generator.

—Flautistes escocesos medievals sonats: algunes cançons de Jethro Tull.

—Senyors anglesos molt seriosos i multimilionaris: Wish You Were Here i Animals, dels Pink Floyd.

—Simfònics de debò: Nursery Cryme i Selling England By The Pound dels Genesis, Mirage i The Snow Goose dels Camel.

—Catalans: Escenes dels Gòtic.

—Dramatisme italià exagerat (debilitat personal): Forse Le Lucciole Non Si Amano Più dels Locanda Delle Fate.
 

 

—Grups que cal evitar com sigui: Emerson Lake and Palmer, Asia, Kansas, Rick Wakeman, i tots els que tinguin a veure amb el neoprog (excepte Änglagård).

—Ah: i els Yes, en general, no.

Pop barroc

A mitjan anys seixanta, al món civilitzat, van sorgir una sèrie de grups i d’artistes que feien el que els venia de gust, i algú va tenir la idea de definir aquest gust com a pop barroc. El pop barroc, doncs, és un subgènere que inclou una sèrie de músics molt diversos però que tenen en comú el seu amor ―sovint, obsessió― pel detall, la pulcritud i la producció acurada. Estridències no, si us plau. Clavicèmbals, violins, trombons, campanetes, oboès, clarinets, cotó fluix, flautes travesseres i trompetes que bressolin melodies senzilles, directes i, és clar, accessibles. Molts cors, segones veus, terceres i quartes, si voleu. Música que posa content. I va tenir èxit, tot plegat? Doncs, en general, no gaire. Noms, va: The Left Banke i The Honeybus (si no començo amb aquests dos, implosiono), The Zombies, alguns discos dels Beach Boys, els primers Bee Gees, The Merry-Go-Round, Sagittarius, Van Dyke Paris. Me’n deixo.

I ara unes quantes dades imprescindibles sobre els millors i un parell de cançons immenses:

The Left Banke. Malenconiosos. De Nova York, van tenir èxit amb un parell singles i poca cosa més. Es barallaven molt, es veu. Liderats per Michael Brown, definit per alguns ―potser exageradament― com a una barreja de Johann Sebastian Bach i Brian Wilson, van ser capaços de conjuntar les influències clàssiques amb el pop psicodèlic com ningú.

Pete Dello, Ray Cane i Colin Hare eren les veus (i quines veus!) dels londinencs Honeybus. Els dos primers n’eren, també, els compositors. Ningú no hauria notat la diferència si s’haguessin dit Lennon i McCartney. Van tenir un èxit i poca cosa més. De problemes interns, tots els que vulgueu i més. De melodies memorables i alegres, també.

Físics

No hi ha cap motiu raonable que indueixi a pensar que un actor o una actriu hagin de ser, per força, atractius físicament. Tampoc no ho haurien de ser els cantants. Els uns actuen i els altres canten. Evidències i prou, sí, ja ho sé. Encara més raons, doncs, per no donar cap mena d’importància a l’aspecte extern dels escriptors. I, tanmateix, la fotografia següent de Clarice Lispector (acompanyada d’una recomanació fiable, no ens enganyem) m’ha fet venir ganes de llegir-la.

Guilty confessions

En anglès un guilty pleasure és que t’agradi molt una cosa i, alhora, sentir-te culpable per gaudir-ne. La culpabilitat té a veure, sovint, amb el que els altres podrien pensar de tu si descobrissin que, després d’haver-te llaurat una reputació de persona amb un gust exquisit, t’agrada allò. Seria com ser capaç de xiular de memòria Don Giovanni i després saltar com un marsupial posseït i destrossar-te unes quantes vèrtebres cada cop que sona Daddy Cool dels Boney M. (Evidentment només es tracta d'un exemple; no sabem com fa Don Giovanni.)

Els Grass Roots són un dels nostres guilty pleasures preferits. I Midnight Confession és sublim. Potser no ho hauria d’haver confessat.

Desarquitecturar (I)

Enderrocar (mentalment) edificis. No crec que calgui justificar-ho.

Podríem començar per aquí:

Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

The Len Price 3

Encara que sovint pretengui aparentar el contrari, el meu gust musical és ben simple. No sabria ben bé com justificar-ho (segurament no cal), però, acústicament parlant, hi ha ben poques coses que m’excitin tant com trobar una cançó construïda amb tres o quatre acords, unes bones harmonies vocals (uns quants sha la la la o uh uh ah uuuh no fallen mai), i una tornada enganxifosa i immediatament xiulable. La cosa, per anar bé, no ha de durar gaire més de tres minuts (si pot ser entre 2.30 i 3.00, millor, està comprovat). L’originalitat s’agraeix però no és imprescindible. Això sí: es valorarà que hi hagi presència de Rickenbackers. Que el resultat és una fotocòpia desvergonyida dels Kinks, Who, Small Faces passant pels Jam? Doncs molt bé. Que, a més a més, tenen un toc de power pop? Doncs visca. I ara, vés a saber perquè, m’han vingut al cap els Len Price 3 passant fred en un balcó dublinès.

Česká republika

La meva enorme i gens desinteressada simpatia per Txèquia té la seva explicació: una cervesa excel·lent; Praga és una ciutat preciosa; han tingut alguns presidents cultes; es van separar dels seus veïns sense gaires escarafalls, i, per sobre de tot, és la terra on ha nascut una quantitat desproporcionadament alta dels meus escriptors preferits. Uns escriptors, la majoria dels quals comparteixen un sentit de l’humor del tot desencisat i alhora irresistible que funciona com a vàlvula d’escapament d’una realitat que acostumen a mostrar des del seu cantó més absurd. És clar que estic generalitzant i, per tant, vessant-la per tot arreu, però és més o menys així. I ara la llista (ho sento, però m’encanta fer llistes i com més inútils, millor): Franz Kafka (si no el poso el primer, la mala consciència em corsecaria per sempre més), Jaroslav Hašek (ja fa temps que hauria d’estar canonitzat), Karel Čapek, Franz Werfel, Jiří Weil, Jaroslav Seifert, Leo Perutz, Bohumil Hrabal (algun dia n’haurem de parlar seriosament), Jan Neruda, Egon Erwin Kisch, Milan Kundera (com a assagista), i Iván Klíma (de qui, si podeu, no us en perdeu res, incloent-hi la conferència Sobre la propaganda, publicada pel CCCB). Els catalans tenim la immensa sort que molts d’aquests escriptors els podem llegir gràcies a la tasca impagable de Monika Zgustova (gran escriptora, també) i jo, concretament, la inoblidable benedicció d'haver tingut Mihály Dés de professor, que em va parlar per primer cop de molts d'aquests ―i d'altres― grans autors.

I ara segur que no quedaré gaire bé, però què els passa als eslovacs?