LA XOCOLATA, ESPESSA

A Antonio Balmón, alcalde de Cornellà però sobretot membre destacat de l'executiva del PSC de Pere Navarro, no li va agradar gaire l'entrevista d'ahir del president Mas, i reclama de bon matí a Catalunya Ràdio que el Molt Honorable doni ja la data de les properes eleccions catalanes: "Així tindrem tota la informació, de la A a la B!".

ENS HI SAP

El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.

El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.

I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano












MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)

TAZZA

LA LEVA CALCISTICA DEL '68

Sole sul tetto dei palazzi in costruzione,
sole che batte sul campo di pallone e terra
e polvere che tira vento e poi magari piove.
Nino cammina che sembra un uomo,
con le scarpette di gomma dura,
dodici anni e il cuore pieno di paura.
Ma Nino non aver paura a sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
E chissà quanti ne hai visti e quanti ne vedrai di giocatori
che non hanno vinto mai
ed hanno appeso le scarpe a qualche tipo di muro
e adesso ridono dentro a un bar,
e sono innamorati da dieci anni
con una donna che non hanno amato mai.
Chissà quanti ne hai veduti, chissà quanti ne vedrai.
Nino capì fin dal primo momento,
l'allenatore sembrava contento
e allora mise il cuore dentro alle scarpe
e corse più veloce del vento.
Prese un pallone che sembrava stregato,
accanto al piede rimaneva incollato,
entrò nell'area, tirò senza guardare
ed il portiere lo fece passare.
Ma Nino non aver paura di sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
Il ragazzo si farà, anche se ha le spalle strette,
questo altro anno giocherà con la maglia numero sette.

 Francesco De Gregori

ENTORN 1900

Dimecres al vespre, a les set, s'inaugura a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB, un molt bon equipament diria que no gaire conegut ni prou valorat) l'exposició "Entorn 1900", amb una esplèndida selecció d'imatges recuperades d'un parell de fotògrafs amateurs de fa dos tombants de segle (entorn de 1900), fotografies fetes en excursions de cap de setmana a la serra de Collserola, amb corriols i turons i atzavares, masies, ermites, aplecs, nens afaitats de cap i parelles ballant a només uns centenars de metres d'allà on la ciutat acabava, d'allà on ara alguns compren el diari, van al metge, posen benzina o porten els nanos a escola.

Una mirada (moltes mirades) a la muntanya que encara hi és, si ens deixem mirar-la amb ulls de llavors.

OMBRES

Un dels poemes més coneguts de Rosalía, musicat llavors per Xoán Montes Capón, i cent cops interpretat, entre d'altres per Maria del Mar Bonet (sí, també per Luz Casal) i, en una versió esplèndida que és la meva preferida però que no trobo a Internet, per Amancio Prada.

Bon cap de setmana.

[PD. En Jaume de Son Vives em recorda (i em sap greu no haver-hi pensat) aquesta altra versió de la cançó/poema a càrrec de Roger Mas (cantant a més en gallec) i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, certament excel·lent.]





NEGRA SOMBRA

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

 Rosalía de Castro (Follas novas, 1880)

LOU BONET BROWN

La primavera de 2007 l'Institut Ramon Llull va organitzar a Nova York un seguit d'activitats de presentació i promoció de la cultura catalana (en bona part concebudes per Emili Manzano, inaugurades per Josep Bargalló, coordinades per l'equip de Carles Torner). Una d'aquelles activitats va ser una lectura de poesia catalana moderna a càrrec de Laurie Anderson, Lou Reed i Patti Smith que va tenir lloc a Manhattan, al Baryshnikov Arts Center, els vespres del 23 i el 24 de març. L'enllaç amb els artistes havia estat Borja Sitjà, cap d'una de les àrees del Llull, i jo vaig tenir la sort que m'encarreguessin de preparar amb Xavier Albertí la selecció dels poemes (i de les versions) que s'hi havien de llegir. Escric "la sort" i hauria d'haver escrit el privilegi: escoltar Laurie Anderson llegint Maria Antònia Salvà i el "Manifest groc", Patti Smith interpretar "L'Elionor" de Martí i Pol o Lou Reed vacil·lar-nos dient "Al Brown" de Blai Bonet va ser una experiència que els presents a la sala, asseguts a les fosques en aquelles grades incòmodes, no oblidarem fàcilment.

El llibret de l'acte (accessible ara a Internet) contenia una breu presentació titulada "El tallapapers" que després vaig perdre en un dels cataclismes informàtics que ja formen part de les nostres vides, i que ara he pogut repescar. La transcric aquí en anglès, tal com va ser publicada, pensant en lectors que per primera vegada eren (o siguin) a punt d'escoltar Carner, Espriu, Ferrater o Marçal en la llengua de Yeats i Frost, de Dickinson i Thomas.

THE PAPER KNIFE

For those of us who love literature, the world can be contained in a study with a few shelves packed with books, a comfortable armchair, a desk to write on and a couple of windows through which the daylight filters in. Our world, the study, is full of sounds and smells and colors and objects, full of stimuli, each with its own story and relevance. But now let’s focus on one of them, just one, as Gabriel Ferrater, the poet, does:

   Among the objects of the world, among the few
   objects I have clung to, there is a paperknife:
   a short ivory blade,
   naked to my hand, which turns brown or pale
   according to the light of days and places.
                                           "El lector" (The Reader)

We are here today to propose to you that, among all the objects that fill the study of world literature, you let your eyes light for a few moments on this paper knife. Pick it up in your fingers; weigh it in your hand. It is not the largest object in the room, nor perhaps the first to catch your eye, nor perhaps the most valuable one, but its blade bears the memory of the gentle weight of centuries: the first treatise on verse in a Romance language; the first essays written in Europe in a language other than Latin by Blessed Ramon Llull, one of “God’s fools” who used words to try to convert infidels; the memory of the first translation in verse of the Divine Comedy; of Pope Alexander VI’s letters to his daughter Lucretia; of Tirant lo Blanc, the “finest novel in the world”, according to Miguel de Cervantes; of Catalan folk songs compiled in the Romantic period; of the first translation of Nietzsche in Spain; of Salvador Dalí’s postcards to his friends; of the many pages written, first from the trenches of the Spanish Civil War, and then later from exile. It is old, this paper knife. It is small, and sometimes gets lost among the great literatures stacked up on the desk in the study, or buried under canonical tomes but, somehow, it always finds its way back to our hand, settles in, and once again is of use to us. It is shaped like a knife, but what it tears open and pours into our hands are words: words in a language which, after eight long centuries, speaks of the world and all it contains, whether close up or far away. In his prologue to the poems of Gabriel Ferrater, Seamus Heaney suggests – in words applicable to Catalan poetry as a whole – that it is a poetry “in love with its own materiality but not altogether fulfilled by it. It is poetry convinced of its historical contingency but still insistent on its subjective rights”.

Let’s listen, just for a moment, to the paper knife. It will speak to us of painters and writers like Narcís Comadira, Perejaume and Miquel Barceló; of avant-garde pastry chefs like J.V. Foix or radicals like Joan Brossa; of Hellenists like Carles Riba; of contemporary troubadours like Enric Casasses; of exiled diplomats like Josep Carner; of unabashed Valencians like Vicent Andrés Estellés and visionary poets from the Balearic Islands like Blai Bonet. It speaks to us in the name of the prolific procession of Catalan poets over the last hundred years, of the multitude of Catalan writers today, of the stones on the peaks of the Pyrenees and the crystalline waters in the coves of Menorca; it speaks to us in the name of the sinuous shapes of Antoni Gaudí’s works and the vivid red in the paintings of Joan Miró; in the name of the ripening fruit on the trees in the Segrià region and of the first baby tooth lost by the young son of the latest Ecuadorian immigrant to arrive in Barcelona. The paper knife, all this poetry, is now in our hands, waiting to be heard. It beats in our ears with the ancient blood of verse. We don’t know exactly what it is trying to tell us, but we do know that it has something to say. Then we will turn back to the light of the days and the places and the other objects in the study, now with a small, yet palpable, new imprint of literature in the palm of our hand. Of Catalan literature, of literature belonging to all.

 Jaume Subirana
 (del programa de mà de Laurie Anderson, Lou Reed and Patti Smith reading Catalan poetry, Institut Ramon Llull, 2007)

GIRONA, PARÍS, LONDRES

No ho feu mai, de viatjar amb la imaginació? Jo aquesta setmana, a banda d'acompanyar l'Enric Bou de banda a banda de l'Atlàntic, seguiré amb enveja com si hi fos el cartell d'activitats de la Setmana que acompanya, a Girona, el 33è premi Just M. Casero, amb actes, entre d'altres, al voltant de Miquel Pairolí, Vicent Andrés Estellés i Juan Luis Panero, tres dels autors que (el dia que finalment m'hi posi) no gosaré esporgar de la biblioteca de casa.

Aquí teniu el programa complet de la Setmana:

Dilluns dia 28, a les 20 hores
Lectura dramatitzada
19 D'OCTUBRE
de Francesc Ten, basada en el dietari Octubre de Miquel Pairolí.
Interpretat per Cristina Cervià, Georgina Asín, Xicu Masó, David Planas, sota la direcció de Cristina Cervià.

Dimarts dia 29, a les 18 hores
Recital de poesia
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Pau Alabajos diu "Mural del País Valencià"
El cantautor torrentí ret homenatge a Vicent Andrés Estellés, en el vintè aniversari de la seva mort.

A les 20 hores
ESPRIU I ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conferència-presentació de Sebastià Alzamora, a l'entorn de la seva novel·la Dos amics de vint anys.

Dimecres dia 30, a les 20 hores
Acte de lliurament de 33 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Obertura de l'acte:
JUAN LUIS PANERO, en el record.
Amics i coneguts llegiran poemes i es projectaran imatges del poeta recitant a la Llibreria 22.

Dijous dia 31, a les 20 hores
Recital de poesia
MALEÏTS POETES (de Baudelaire a Bauçà)
amb Sílvia Bel. Tria realitzada per Andreu Gomila.

Divendres dia 1, a les 18 hores
Recital de poesia
JOSEP PREDALS
Recita els seus poemes.

Dissabte dia 2, a les 18 hores
Projecció del documental amb l'assistència dels seus realitzadors
Marc Faro, Miquel Àngel Navajas i Anna Teixidor
ELS ÚLTIMS DIES DE TOM SHARPE A LA COSTA BRAVA
(Premi Carles Rahola de comunicació).

Tots els actes (gratuïts) són a la Sala La Planeta.

AHIR ÉS DIUMENGE

Si cada dia és diumenge i quan convé fem moure els rellotges endavant o enrere i ell acaba d'entrar a la col·lecció de clàssics de Penguin i el que passi una tarda en una hectàrea d'herba pot durar dies i hores de prèvies i retransmissions i rodes de premsa i comentaris, doncs ara mateix (en l'ara sostingut de la lectura i l'evocació) és el dia que més de gust us vingui que sigui d'un estiu dilatat al parc a prop del mar d'un Manchester impossible i tan real com la Diagonal.

Que no se'ns apagui mai la llum del cap de setmana.

AUTORITAT METROPOLITANA

Què ho deu fer que el castellà de la part alta soni molt més assertiu que el català? És cosa de classe social, dels ministeris, dels tancs de la caserna del Bruc o de la història del segle XX? O potser una feliç combinació de tot plegat? Me les escolto amb delectació mentre dictaminen sobre la vida quotidiana, les minyones, els fills (bé, sobretot les filles) i els nous costums. El seu parlar, fins i tot aquí agafades a la barra de l'autobús, és efectivament imperatiu. El de ma mare, comparat, sonaria com a casa en família o com si demanés disculpes. Diria que el to de les llengües en contacte també és una roba social.

EL CAS CABRÉ

Fa unes setmanes un amic viatger m’avisava que al suplement literari de Le Monde hi havia tres pàgines sobre la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré, editada per Actes Sud. Ara sabem a més que la novel·la s’ha enfilat a les llistes dels més venuts al país de Claude Simon i que és candidata als premis Femina i Médicis (al costat d’obres de Marías o Carol Oates). És el moment de celebrar-ho i potser també d’intentar evitar, com a l’acudit, el repartiment de medalles als que no hi han tingut a veure.

Perquè aquest èxit europeu de Jaume Cabré d’ara se sosté en uns fonaments antics que podem llegir com una lliçó sobre literatura i promoció internacional. El primer fonament té a veure amb l’aposta convençuda (i arriscada) de Cabré per la literatura en un cert punt de la seva vida professional. Un segon fonament va ser trobar qui compartís i eixamplés aquesta aposta en la figura d’Isidor Cònsul, primer com a crític (el recordo insistint en el valor de Fra Junoy o L’agonia dels sons als dinars del PEN a l’Ateneu) i més tard com editor. Ve llavors el suport institucional sostingut, a través de l’Institut Ramon Llull, amb tot de tècnics i directius els noms dels quals queden en segon terme (com ha de ser) rere la professional perseverança de l’organisme, i la sort de ser al lloc i el moment adient (Frankfurt, el 2007) i trobar-hi agents i lectors qualificats, inclòs el ministre Joschka Fischer. A partir d’aquí, amb la combinació de bons llibres i guardons de relleu (per a Senyoria, per a Les veus del Pamano), i malgrat la dissensió puntual d’algun bon crític (Jordi Galves amb Jo confesso), el Cabré narrador i el seu salt al mercat estranger esdevenen “el cas Cabré”, un fenomen digne d'atenció i reflexió. I un cas que trenca tòpics, com ara el que deia que per als autors catalans el camí a les traduccions passa pel castellà (Cabré ven més i rep més atenció en alemany, francès o polonès que en castellà). Convenciment i treball, aposta editorial, suport públic i oportunitat. Així es pot aspirar a ser entre les altres literatures mitjanes del món.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 16-X-13
Versión en castellano



MÉS
"Camino sense brúixola". Un vídeo (de 2008 a la UOC) amb una llarga conversa amb Jaume Cabré.

VEJATS MIRACLE

"#45. Als homes els costa més creure en miracles que en tradicions de miracles, i alguns turcs, o jueus, etc., que es deixarien occir per la seua tradició, mantindrien la sang freda davant el miracle mateix, mentre ocorre; ja que, en l'instant d'ocórrer, no té cap altra autoritat més que la que li confereix el seu propi valor; explicar-lo materialment no és encara lliurepensament, com no és blasfèmia tenir-lo per un engany. Tot compte fet, negar un esdeveniment és en si una cosa prou innocent; només resulta perillós en la mesura que contradiu els que protegeixen la seua autenticitat. Una cosa que en si és poc important, ho esdevé quan la gent hi atorga crèdit en considerar-la important, sense que en sàpiga realment el perquè. Cal contemplar els miracles de lluny per considerar-los veritat, una mica com els núvols, per considerar-los sòlids."

 G.C. Lichtenberg, Quaderns de notes (traducció d'Amadeu Viana)

DE LEY A LEY

Una diputada del Partit Popular de Catalunya ens explica (en la llengua perseguida al país de José Manuel Lara) què és la memòria històrica i aclareix a tots els que ho teníem mal entès que el canvi de Régimen es va fer de la llei a la llei, "sin quiebra de la legalidad", amb reconciliación nacional, altura de miras y tolerancia.

"Precisamente la grandeza de la Transición fue poner a todos los españoles en plano de igualdad. Pasar página". Pues eso. I així ens va.




Via @RogerPala i @raf_jaime

BALEÀRIA

Amb mitja tuiterada ofesa pels regidors júniors alçabraços del PP, el ministre català opusdeístic o la patinada retòrica de Javier Cercas, no entenc que a algú com ell o als ministres de l'Espanya constitucional o a tota la colla d'experts hispànics en educació no els instem a pronunciar-se sobre el decret de Tractament Integral de les Llengües (TIL), la vaga general a l'ensenyament balear i el menyspreu sensacional de Bauzá i el seu govern (per dir-ne d'alguna manera) envers mestres, pares, nenes i nenes i fins i tot envers el Tribunal Superior de Justicia de las Islas Baleares. En aquests moments, és a les Illes on es juga de veritat el futur del català i de la nostra comunitat cultural i històrica, i això és molt més important que una sentència, un referèndum o un insult de més o de menys. És no sabent res, no volent saber res o no dient res sobre la manera de manar a les Illes i d'ofegar-hi la democràcia i la llengua pròpia per part de José Ramón Bauzá que els Cercas, Fainé, Fernández Díaz, García de la Concha, Juaristi, Lindo, Millo, Muñoz Molina, Navarro, Novell, Rivera, Rivière, Rubalcaba, Sánchez Camacho, Savater, Vargas Llosa, Wert i tants altres traeixen allò que abans se'n deia decència.

Si d'alguna manera no pangermànica sentiu també Mallorca com una cosa vostra i no heu vist en Toni Gomila a Acorar, podeu aprofitar l'actuació al Temporada Alta gironí. Segur que us impressionarà escoltar allò de "Primer callàrem, i oblidàrem ses cançons; després vàrem cloure els ulls i oblidàrem el paisatge, i ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra. I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil, dins aquest ermàs... I, si el trobam, haurem de cremar batzers i romaguers i totes les definicions conegudes de LO NOS TRO".

AL PASO ALEGRE DE LA PAZ

És veritat: no hi ha res pitjor que el nacionalisme i les seves banderes ficats en una escola.


Polémica en fin de curso Via el compte de tuiter de @QuimMonzo

"NO LISTEN THE ASK"

Una alcaldessa i un president de Comunitat Autònoma no escollits pels ciutadans i un president del Comité Olímpico Español plagiari visiten la capital d'una antiga colònia i hi protagonitzen una roda de premsa multinacional al·lucinatòria.

Demà sabrem si Madrid hostatja o no els Jocs Olímpics de 2020, però veient aquest vídeo ja es pot avançar que si aquesta és finalment la candidatura escollida l'assumpte haurà tingut molt de mèrit.

SEAMUS

Noms d'agost al F l u x: Seamus Heaney.

SENSE PARAULA

Em moc per casa a poc a poc i en silenci, encara trasbalsat i admirat per la lectura de La hora violeta de Sergio del Molino, aquest "diccionario de una sola entrada", a la recerca (elegant, crua, digníssima recerca) d'una paraula que ni el castellà ni el català no tenen: la que hauríem de fer servir per referir-nos als pares d'un fill mort. Hi ha vidus i orfes, però no tenim un mot específic per referir-nos a aquests, com diu l'autor, pares per sempre, "padres de un fantasma que no crece, al que nunca vamos a recoger al colegio, que no conocerá jamás a una chica, que no irá a la universidad y no se marchará de casa". Tinc el llibre a sobre d'una taula i hi passo distret la mà. La mà que avui la Bet no deu haver entès per què li premia la seva una mica més fort de l'habitual, a la porta de l'escola.














MÉS
"La importancia de lo urgente" (hasta elena, 28-V-13)

BARCELONABC

Acabat d'estampar. I sembla que ja és –o és a punt d'arribar– a les llibreries.

Aquella tremolor a les mans. Sospesar-lo. No gosar obrir-lo, encara no. I llavors deixar que s'obri sol, i passar-ne les pàgines de pressa, com d'amagat encara que no hi hagi ningú a prop. Tant de temps a les mans. La ciutat a les mans. La teva, les teves. L'alfabet d'una ciutat. Cent quilòmetres quadrats d'espai d'enunciació, que diu aquell. Tu, d'alguna manera.

MÉS
Un bon tros del llibre, fullejable
La fitxa a Barcelona Llibres
"El diccionari de Barcelona" (El Periódico, 10-VI-13)
Josep M. Fonalleras, "BArCelona" (El Periódico, 24-VI-13)
Al blog de José Luis Regojo (4-VII-13)
"BarcelonABC: alfabet d'una ciutat" (Bereshit, 15-VII-13)

CORRIDA FLAMENCA

Del 7 a l’11 de març la Fira del Llibre de Brussel·les tindrà com a país convidat Espanya per mostrar “els grans noms i les joves esperances de la literatura espanyola”. Vist el programa, finançat per l’Instituto Cervantes i l’Ambaixada d’Espanya, espero de fa dies la reacció dels columnistes de la premsa constitucionalista indignats perquè la tria d’autors se salti per la cara l’article 3.3, el que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Perquè entre els escriptors que representaran la literatura espanyola no n’hi ha ni un que no escrigui en espanyol. Hi van, això sí, l’uruguaiana Carmen Posadas, l’argentí Carlos Salem i el basc Fernando Savater (convidat a un debat sobre l’ètica de les corridas de toros). Què comparteixen aquests tres autors? La llengua: el seu ús literari del castellà. Què se suposa que és, doncs, la literatura espanyola? La que s’escriu en espanyol. Benvinguts a la conclusió a què altres vam arribar ja fa temps, i que tants van impugnar per terra, mar i aire amb ocasió de la invitació catalana a Frankfurt el 2007.

Però hi ha un altre detall a subratllar, donat que a Brussel·les sí que formen part de l’expedició escriptors catalans i “aclimatats” com Javier Calvo, Víctor del Árbol, Javier Cercas o Alicia Giménez Bartlett. Novament: què tenen en comú? Tots escriuen en castellà. El missatge és prou clar: “Si vols sortir a representar-nos escull la llengua correcta”. S’equivoquen autors com Bernardo Atxaga, Xuan Bello o Manuel Rivas si es creuen part de les literatures espanyoles o d'Espanya. Què som, llavors, els espanyols que escrivim en una altra llengua? Li deixo a vostè, amable lector, la conclusió.

A Brussel·les, Josep Carner, príncep de la poesia catalana i diplomàtic de la República espanyola, hi va viure un quart de segle d’exili perquè als anys trenta del segle XX aquestes coses no s’entenien. Vuitanta anys després l’Espanya democràtica va a la capital de Bèlgica i d'Europa a oferir converses sobre caravel·les, toros, nazis i extraterrestres en la llengua única del Estado. ¡Ea!

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-III-13
Versión en castellano.

A PUNT

CULLERA

Una cullera vella,
mossegada,
neta de llepar-la,

repolida fins
a una brillantor
d'ull diabòlic,

t'està mirant
des de la taula
a punt per ratllar

la data d'avui
i el teu nom
a la paret nua.

 Charles Simic, Dismantling the silence (1971)
 Versió de JS