Ahir vam anar a veure (bé, a escoltar) Kae Tempest a l'Aliança del Poblenou, en l'obertura del Barcelona Poesia. I, dins del "Traps and Lessons" (quaranta-cinc minuts d'una tacada) va dir això.
Bon cap de setmana a tothom, els sols i els acompanyats.
El mestre Weller treu cançó, prèvia del disc nou, hi vas i així d'entrada sona com si toquessin i cantessin els Style Council, ten stories high. Però amb el caseller del segle canviat.
Apa, bon cap de setmana de coses estranyes a tothom, canalla inclosa.
Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.
Fem lloc a les bones notícies, a règim com n'estem. Tracyanne Campbell té projecte musical nou entre mans, Tracyanne & Danny, i anuncia gira d'un mes pel Regne Unit i bona part dels Estats Units.
Per mostrar-nos que viatjar no l'espanta, s'ha marcat a més aquest vídeo que ens retorna la seva veu i l'aire dels vells bons temps dels Camera Obscura, temps que no fan gaire pinta de tornar després de la mort de Carey Lander. De moment, jo ja m'he enfilat a la furgo amb ella pels camins de Nova Anglaterra.
Si un aconsegueix embridar la ràbia i el desànim, val a dir que aquests dies van apareixent també textos periodístics d'interès per desar a la carpeta dels retalls per al futur, o per tornar-hi quan la distància ens permeti encaixar millor les peces. A més de l'excepcional editorial de The Times, "Spain Again" (excepcional en el sentit que apuntava Matthew Tree: "Mai no he vist tan enfadat el Times"), avui teniu a l'abast
- els "Imperios en la bruma" de Josep M. Fradera, catedràtic de la UPF i especialista en imperialisme, evocant "aquellos mundos crueles y violentos pero forjadores de cambio histórico";
- una citació del filòsof Charles Taylor en una conferència a UChicago amb un consell d'or que ara mateix no sabria com aplicar: "We have to find a language to talk to the people who have been mobilized against other groups. Just telling them 'you're horrible' won't work",
- o la peça del sotsdirector d'El Confidencial, Carlos Sánchez, "Cataluña y la presunta fortaleza del Estado", que inclou aquest paràgraf de bon subratllar: "Es por eso, que resulta, al menos chocante, que, a menudo, se diga que el Estado es fuerte porque mete a independentistas en la cárcel o porque desbarata aberrantes procesos soberanistas. El Estado español —que también es Cataluña— ha fracasado porque no ha sabido integrar a todos sus territorios. Como tampoco la Restauración supo integrar a los nuevos movimientos sociales emergentes, algo que explica algunas catástrofes posteriores".
Per anar espigolant brins de racionalitat informada com aquests, hi estiguis més o menys d'acord, us recomano seguir els comptes de twitter dels professors Alfons Aragoneses, Jorge Cagiao y Conde, Jaume Claret i Miguel Martínez, d'on jo he tret els enllaços anteriors i altres de semblants.
Apa, tornem a la cassola.
Un argument més a favor de la no aplicabilitat de la teoria postcolonial al cas català: això aquí simplement no passa.
"El poder per narrar, o per blocar que altres narratives es formin i emergeixin, és molt important per a la cultura i per a l'imperialisme, i constitueix una de les principals connexions entre tots dos. Més encara: al món colonial els grans relats d'emancipació i d'il·lustració van mobilitzar els pobles per alçar-se contra la subjecció a l'imperi i desprendre-se'n. Durant el procés, molts europeus i nord-americans, commoguts per aquests relats i pels seus protagonistes, lluitaren també pel sorgiment de noves històries sobre la igualtat i la comunitat entre els homes."
Una guitarra, un baix i unes veus que vénen de molt enrere, de lluny i de sempre. Avui m'ha agafat per aquí, potser per l'enèsima sirena dels bombers al carrer de casa, llevat molt d'hora en un matí fresc i clar:
A police car and a screaming siren
A pneumatic drill and ripped up concrete
A baby wailing and stray dog howling
The screech of brakes and lamp light blinking
That's entertainment, that's entertainment
Bon entreteniment, doncs, i millor cap de setmana.
Tal dia com avui de l'any 1821 va morir a Roma John Keats, aquell el nom del qual fou escrit en l'aigua. Aquesta és la seva làpida al cementiri protestant de la capital italiana, on l'enterraren.
Avui em sembla que tocava. En la veu de Paul Weller, venint dels temps dels Jam, quan molts apreníem a pronunciar anglès i Anglaterra.
I ara, bon dissabte a tothom i bona resta de la història sense ells.
L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin, High Windows (1974). Traducció de Marcel Riera (Finestrals, labreu, 2009)
Si us ve de gust una estona de Larkin, ara com el 1969 o el 1974 o el 2009, avui a dos quarts de nou del vespre a l'Horiginal (c. Ferlandina, 29, a Barcelona), August Garcia i el seu grup presenten el muntatge "Ran de les coses. Poemes de Philip Larkin a toc de música".
MÉS
Sobre High Windows.
Per comprar-ne la versió catalana.
"Té una mística que cap altre club no pot igualar", ha dit amb un somriure liofilitzat en la seva presentació davant d'un altaret de marques comercials, acabat de sortir del barber i amb el nus de la corbata mal fet. Mística. Un club de futbol. Visca la batedora postmoderna. I que sant Joan, santa Teresa, sant Francesc, Ibn Gabirol, els sants sufís i tota la colla ens agafin confessats.
"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".
Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".
(via @FrancescFreixa)
Pels que estem a favor de les bones veus, ni que vinguin de l'Àrtic, una mica d'immersió de cap de setmana. I bon ídem a totes i a tots.
Tomorrow I'll be quicker
I'll stare into the strobe light flicker
And afloat I'll stay
But I'm quite alright hiding today
Entrades
Comentaris
