NANT-SE PREPARANT

La cançó de dissabte, avui. DEP.

DE VIATGE

Dalt de l'avió poso al trastet "Nuages" dels Gipsy Kings, tanco els ulls i, apa, a volar.

SINGS LIVE

Al fil de l'entrada d'ahir. Coses a ser en una altra vida: Colin Meloy, o el noi aquell que m'hi feia pensar a la cafeteria nova al centre de Hartford, amb els seus vinils i els exemplars de Poetry i el cotxe aparcat just al davant, a l'altra banda del vidre. I d'on em ve Meloy? No dels Decemberists, ve d'abans. Potser de la cover de "Everyday is like Sunday" o "Jack The Ripper", o de la fantasia d'aquell nen menut carrer Teodora Lamadrid avall d'agafar el mànec de la guitarra i saber fer-ne sortir alguna cosa que no fossin grinyols i que lligués amb una veu com la meva que ja no fos la meva, o perquè jo també vaig somiar ser arquitecte (i també desafino al final de la cançó), perquè ha anat a parar amb mitjans humans a un lloc discret i bo?

 

AQUEST REI SÍ

Coneixeu Ben Harper, amb sang afroamericana, cherokee i jueva, que diu que l'hivern és per als amants? 

Bon cap de setmana a tothom de la seva mà, i de la de la seva guitarra.

SIRENES

Una guitarra, un baix i unes veus que vénen de molt enrere, de lluny i de sempre. Avui m'ha agafat per aquí, potser per l'enèsima sirena dels bombers al carrer de casa, llevat molt d'hora en un matí fresc i clar:

A police car and a screaming siren
A pneumatic drill and ripped up concrete
A baby wailing and stray dog howling
The screech of brakes and lamp light blinking
That's entertainment, that's entertainment

Bon entreteniment, doncs, i millor cap de setmana.

ESPARDENYA I GALÀXIA

Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.

I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano

LLENGUA, RUMB I RUMBA

Quan surts un temps a voltar pel món, ara que és tan senzill endur-te’n la teva música a la butxaca, es produeixen curiosos moviments d’acostament i distància amb cantants i cançons. Lluny de casa, en les interminables esperes als aeroports, en els llargs viatges amb autobús, jo escolto sovint els Gipsy Kings, i en les seves guitarres em sento d’alguna manera retornat a alguna mena de territori familiar. Potser a algú li pot sonar estrany (algú, és clar, que no conegui "Soledad", "Tristesa", "Nuages", "Catalunya" o "Barcelona night"), però crec que l’assumpte no deixa de tenir la seva lògica. Conten per exemple que l’any 1964, a Arles, sentint tocar la guitarra a Ricardo Baliardo, Manitas de Plata, Picasso es va alçar de la cadira i li va dir, estenent la mà: «Gitano, a partir d’ara vull que em diguis ­Pare». I conten que ho va dir en ca­talà, perquè era de Catalunya que havien arribat fugint de la guerra civil les famílies dels Reyes i dels Baliardo, que llavors es van instal·lar amb els seus carros a la Camarga francesa.

No vull fer un joc d’apropiació: ni Picasso ni els Gipsy Kings (ni els pares d’aquests, Manitas de Plata i José Reyes) no són catalans es­trictes, com tampoc no ho eren d’altra banda August K. Damm, Hans Gamper o Joaquim Tor­res-García. I això no obstant tots els sentim vinculats d’alguna ma­nera a la nostra cultura, com tan bé han sabut fer-ho sempre (molt millor que nosaltres) els francesos. ¿Són catalans, avui, Pius Alibek, Mary Nash, Benedetta Tagliabue o Matthew Tree? En bona part tenim la sort que només depèn d’ells, del que vulguin; però, decideixin el que decideixin, en tots els casos la llengua ja exerceix a hores d’ara de vincle i de lloc de trobada. Entre catalans i no catalans, futurs ­catalans, filocatalans, simples estadants i passavolants. Perquè una llengua és un vincle que va més enllà de la identitat, tot i que la nostra hi arreli amb la força i la tossuderia que tots ­sabem.

És als vincles, a fer-los néixer i créixer i a celebrar-los i regalar-ne que estaria bé que ens dedi­quéssim. Perquè els Picasso, els Gipsy Kings, els Cruyff del futur ­puguin trobar en el català una manera de vincular-se amb aquest nostre tros de món i, des d’aquí, fer via.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 24-II-10
Versión en castellano

GUITARRA, HARMÒNICA I VEU

Us devia la cançó d'ahir, i un cert canvi de to.



Ep, i no us n'oblideu.

RIDÍCULS

En els intents d'anàlisi i reflexió sobre l'abstenció electoral rampant a Catalunya (recomanaria la llista d'enllaços sobre el tema que ofereix al seu bloc Miquel Iceta) no hi veig aparèixer per enlloc com una possible raó més la tendència imparable a fer fer l'ànec, el ruc o el pastanaga, segons convingui, al candidat de torn. Cada vegada més, els candidats no només han d'estar disposats a fer veure que saben parlar sobre qualsevol cosa sinó que ara també han d'acceptar amb resignació les idees brillants del guionista pervers que sembla obligatori a cada vegada més shows i magazines de tele, ràdio i diaris. Tots en tenim casos al cap, i a Tacet avui ens donen un bon exemple d'un figura del tema. Contra el tòpic suat de la poltrona, amb aquest panorama el que costa d'entendre és que els partits encara trobin candidats.

No sé si jo sóc raret, però no només no tinc cap interès a veure el meu futur alcalde o president remenant una paella, somrient sota un casc de paleta o botant en un llit elàstic, sinó que més que acostar-me'l com a persona aquestes imatges me'l mostren fora de lloc, vulnerable, tou, sovint ridícul. I si ja vas a votar amb dubtes, només cal que a més ho hagis de fer per algú de qui te'n reies fa quatre dies. Si com a ciutadans ja suportem amb un cert estoicisme el gavadal de promeses i d'inauguracions en temps de campanya, ¿de veritat hi ha algun candidat que es cregui el seu assessor quan li diu que una foto amb una samarreta d'un club de futbol damunt l'americana o donant la mà a un immigrant probablement il·legal amb cara de no entendre res pot fer guanyar ni una mil·lèsima d'intenció de vot? Diria que el primer (o la primera, Imma) que es planti i engegui les fotos ridícules, les visites buides i els muntatges idiotes farà una passa extraordinària cap a quelcom tan bàsic, tan evident, tan necessari que de vegades sembla invisible: la credibilitat.