Títol: La llista dels meus desitjos
Autor: Grégoire Delacourt
Editorial: Edicions 62, la
butxaca
Data de publicació: 04/03/2014
ISBN: 978-84-9930-841-8
Pàgines: 143
Traductora: Maria Llopis Freixas
Traductora: Maria Llopis Freixas
Resum (contraportada):
Jocelyne, més coneguda com a Jo, és la
propietària d'una merceria a la ciutat d'Arràs. Tot i que és més aviat
grassoneta, somia convertir-se en estilista de moda a París. Li agrada llegir,
escriu un bloc sobre costura molt visitat, té un marit a qui s'estima i dos
fills que ja són grans. Malgrat que el seu pare està malalt i que hi ha alguna
ombra en el seu passat, la Jo es diu que és prou feliç en la seva vida...
Fins que un bon dia, gràcies a les seves
simpàtiques veïnes perruqueres, la Jo té la gran sort i la gran desgràcia de
guanyar divuit milions d'euros a la loteria. Ara bé, aquell dia ella guanya
molt més que diners. O no? Per primera vegada té l'oportunitat de decidir la
seva vida. Abans, però, ha d'esbrinar què és el que importa de veritat.
La meva opinió:
Vaig triar aquest llibre perquè
el resum em va atraure força i perquè, investigant per la xarxa, vaig descobrir
que l´havien publicitat com un llibre optimista i anti-crisi, com ens diuen a
la web de labutxaca: «Una petita joia. Et sents increïblement feliç quan llegeixes aquesta història. Le Point.» A més, era molt curtet (143 pàgines) i vaig
pensar que una historieta curta amb aquest caire “optimista” m´aniria molt bé.
Res més lluny de la realitat... O sí?
La llista dels meus desitjos està narrat en primera persona
per la seva protagonista, la Jocelyne o Jo, com la coneix tothom. La seva vida
a Arràs transcorre entre casa seva, la vida amb el seu marit, la seva merceria
i manualitats, el seu bloc de costura, les xerrades amb les bessones
(propietàries de la perruqueria que hi ha al costat de la merceria), les visites
al seu pare malalt, les comptades vacances amb el seu marit i poc més. La Jo
diu sentir-se a gust amb la seva vida, còmode amb la seva rutina. Però el
lector hi descobreix monotonia, tristor, melangia, nostàlgia i frustració
davant dels seus somnis no aconseguits de joventut.
A poc a poc, anem esbrinant què
li ha passat a la vida perquè l´encari d´aquesta manera: la mort de la seva
mare quan ella tenia només disset anys, l´ictus del seu pare només un any
després, la pèrdua de la seva tercera filla, els problemes que ha travessat el
seu matrimoni... En aquest context, de cop i volta es troba amb més de divuit
milions i mig d´euros que ha guanyat a l´Euromilió. I què fa, ella? La Jo no
diu res a ningú, s´amaga el txec a una sabata i comença amb el seu llistat de
necessitats i desitjos, que varia constantment. La protagonista fa el seu
viatge interior particular, valorant cada cop més les petites coses del dia a
dia i agafant por a allò desconegut. Ens regala pensaments i reflexions tan
preciosos com aquests:
“A mi, en canvi, m´agraden les
paraules. M´agraden les frases llargues, els sospirs que s´eternitzen. M´agrada
quan les paraules de vegades amaguen el que diuen; o ho diuen d´una manera
nova.” (pàg. 26)
“La felicitat. Si més no, la meva
felicitat. La meva. Amb els seus defectes. Les seves banalitats. Les seves
petiteses. Però la meva. Immensa. Radiant. Única.” (pàg. 107)
Quasi al final del llibre, quan
el lector està pràcticament convençut que per fi l´entranyable i dolça Jo ha
trobat la felicitat i l´empatia que sentim per ella comença a dibuixar-nos un
somriure als llavis, llegim:
“M´estimen. Però jo ja no
estimo”. (pàg. 137)
Pam! A mi particularment, aquesta
frase m´ha fet mal, m´ha fet quedar amb una sensació de “mal rotllo” i tristor.
Per què? Suposo que perquè he arribat a connectar molt amb la protagonista i
volia que tingués un final rodó i bonic, com ens donaven a entendre amb la
publicitat. Però no tot són contes de fades. En les darreres pàgines de la
història, per mitjà de mails, sabem una mica més sobre la Jo i certes coses que
passaran, però això ja no us ho explico. Us animo que ho descobriu vosaltres
mateixos. Perquè tot i que per a mi a la història li ha faltat optimisme,
alegria i humor, és preciosa i molt intimista, i m´ha ajudat a pensar molt. Sé
que hi ha gent que li ha encantat el llibre i gent que l´ha odiat. No crec que
pugui parlar-se d´un terme mig en aquest cas. Però és de fàcil lectura i està
escrit en un llenguatge proper i senzill, així que doneu-li una oportunitat. Us
animo que feu una llistat amb els vostres desitjos. Què us sembla?
Una abraçada gegant i gràcies per
llegir-me!
*Gràcies a labutxaca per cedir-me aquest exemplar.