ELISABETH: UN PETIT HOMENATGE 2a part

     El seu marit, l’emperador, l’estima amb devoció i veneració, però no la compren. Són dues ànimes totalment diferents condemnades a no entendre’s mai. Francesc Josep es deixa guiar sempre per la raó i l’ordre. És una persona molt treballadora, que sempre anteposa els interessos de l’estat a la seva pròpia vida privada i creu fermament en l´Antic Règim i en el poder absolut de la monarquia. Té un caràcter senzill, no li agraden els canvis i la seva intel·lectualitat és més aviat limitada. Com pot llavors l´Elisabeth, que és fantasiosa, profundament intel·lectual i sensible i que odia qualsevol tipus d’imposició sentir-se una dona plena al costat del seu marit? Cal dir que ella el va estimar molt, va intentar fer-lo feliç i constantment el va protegir en els pitjors moments polítics que van viure, però tenien caràcters massa diferents per trobar la veritable felicitat conjugal.

L´Elisabeth mostra aviat símptomes d’una estranya malaltia que no es va saber diagnosticar al seu temps. Avui en dia, els seus detractors l’ataquen dient que va ser anorèxia, bulímia i bogeria. Els seus partidaris preferim parlar de depressió provocada per totes les desgràcies personals que va patir aquesta pobra dona i, per què no, potser d’un mal romàntic més profund que la va fer sempre ser una ànima turmentada i inconformista, a la recerca d’uns ideals tan elevats que no va saber trobar mai.

Aquesta “malaltia” troba alleujament i cures temporals en els esports i els viatges que fa l´Elisabeth. Els cortesans i el poble de Viena la consideren estranya i mala emperadriu perquè fa gimnàstica, munta a cavall, camina llargs kilòmetres, es banya cada dia i es preocupa per la seva bellesa. Haurien d’aixecar el cap avui en dia i veure on hem arribat les dones...

En el primer viatge que fa fora de la cort, a Madeira, es descobreix a ella mateixa, i des d’aquest moment ja res torna a ser igual. Ara comença a imposar les seves condicions, cada cop està menys a Àustria, té un paper fonamental en la formació de l’imperi austrohongarès, i la seva activitat intel·lectual creix de manera desbordant. S’ha convertit en una dona segura d´ella mateixa i del seu poder, i els comentaris de la cort ja no l’afecten ni l’interessen. Ha decidit viure la vida i gaudir de les petites coses que li poden portar una mica de felicitat.

Però aquesta etapa no dura gaire perquè l’ombra de la Dama Blanca, la mort, no ha deixat mai de perseguir la nostra protagonista. Se li ha emportat la seva petita, el seu cunyat Maximilià, el seu estimat cosí Lluís de Baviera, la seva germana Sofia... Però el pitjor està per arribar: la mort del seu nen, Rodolf, el 1889. A partir d’aquest moment, l´Elisabeth es tanca més en si mateixa i només troba cert consol en la soledat i en els continus viatges. Tota ella és un neguit constant que no pot estar parada en un mateix lloc molt de temps seguit.

El 10 de setembre del 1898 és assassinada per un home les idees del qual són realment molt semblants a les seves. Quines ironies del destí! Ella, sempre fugint de tot per ser lliure, perseguida pels seus propis fantasmes i obsessionada en seguir viatjant i corrent per intentar trobar una mica de pau, troba la mort en un dels seus viatges. Mor la dona, neix el mite.

Estimada Elisabeth: espero que hagis pogut trobar el repòs d’esperit que tant buscaves i que et mereixies. Jo et seguiré defensant sempre que es presenti l’ocasió, perquè si em donen a triar entre la Sissi de la meva infantesa i la verdadera, ho tinc més que clar: em quedo amb la última.

    

ELISABETH: UN PETIT HOMENATGE

Aquesta entrada i la següent m´agradaria dedicar-les a un personatge que em continua fascinant per molt que passin els anys. Espero que en gaudiu.

Vaig saber d´ella per primer cop quan jo era una nena de pocs anys en una pel·lícula que feien per televisió. La seva imatge ensucrada i la seva perfecta història d’amor amb el príncep dels seus somnis van arrelar en el meu jo romàntic i innocent d’aquella època i em van marcar per sempre.

Després, vaig anar creixent i aquesta imatge continuava amb mi. Sempre que pensava en aquest personatge em venia un somriure als llavis i una sensació de benestar, com una promesa futura del que em podria passar a mi quan m’arribés el moment... Aquesta imatge es va trencar quan, d’adolescent, vaig descobrir un llibre, una mena de diari, que intentava reflectir el seu jo real i autèntic, el silenciat i calumniat per aquelles pel·lícules de somiatruites. Aquell llibre em va impactar de tal manera que des d’aquell moment, en les meves estones lliures, em vaig dedicar a buscar biografies fiables que hi haguessin al mercat sobre ella i tota la informació relacionada que pogués trobar, especialment fotografies i retrats. Lamentablement, en llengua espanyola no hi havia massa cosa (i no cal dir en català), però a poc a poc he anat aconseguint fer una “petita llibreria” monogràfica i els meus coneixements sobre aquest personatge han anat creixent i enriquint-se fins arribar a una profunda admiració personal. Estic parlant de l´Elisabeth d´Àustria i Hongria, coneguda arreu com a “Sissi”. Aquest relat és el meu petit homenatge cap a la seva persona, la real, la humana, no la princesa inventada de conte de fades que ha alimentat falsament la imaginació de les nenes romàntiques durant anys.

L´Elisabeth neix el 24 de desembre de 1837 en una família de sang reial molt peculiar: els Wittelsbach. Ella i els seus set germans són criats en una casa al camp, apartats de les obligacions de la cort, i aprenen a estimar la natura, els animals, la llibertat, la vida senzilla, l’art, l’esport i el tracte directe i afectuós amb criats i fills de camperols. Com reaccionaríem nosaltres si ens arranquessin d’aquest món idíl·lic, conegut i estimat per tancar-nos a la cort de Viena, plena de normes rígides i absurdes, i ens prenguessin la llibertat, l’amor dels nostres familiars i les nostres il·lusions? Amb només 16 anys, la pobra Elisabeth és tancada dins d’una gàbia d’or envoltada de gent que no l’accepta i que la critica constantment. Ni tan sols pot gaudir de petites estones de soledat, com tant li agradava fer quan era a Possi. Només li queda el consol dels pocs moments que pot passar amb el seu marit, que són bastant escassos degut a les seves obligacions imperials. Aquí comença la vigilància i la “dictadura” de la seva sogra, la Sofia, i també la seva infelicitat i amargor.

Mentrestant, té una filla, també anomenada Sofia, però mor als seus braços quan la petita només té dos anyets. Ella es queda marcada per sempre i tota la vida es culpa de ser una mala mare. Després venen la Gisela i el Rudi, que li són arravatats immediatament per la seva sogra perquè aquesta considera que l´Elisabeth no està preparada per educar-los degut a la seva joventut. Ella, tan tocada per la mort de la seva petita, no s’hi oposa pas i l’espiral d’infelicitat i de dolor cada cop és més profunda. La pobra noia només se sentirà una mare plena amb el naixement de la seva quarta filla, la Maria Valeria, quan ja és una dona amb totes les lletres, i els seus patiments l’han portat a enfortir el seu caràcter i a defensar i reclamar allò que li pertany, l’educació, l’amor i la companyia de la seva filleta.

 

 

Continuarà...