Menja, resa, estima d´Elizabeth Gilbert

Títol: Menja,resa, estima

Autora: Elizabeth Gilbert

Col·lecció LB; Data de publicació: 16/06/2011

464 pàgines; ISBN: 978-84-9930-338-3

Presentació: Rústega sense solapes

Traductors: Ferran Ràfols Gesa | Ainara Munt Ojanguren

“Menja, resa, estima proposa un viatge de revelació, equilibri i pau interior”

Sinopsi

Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit. Un bon dia, Elizabeth Gilbert, després d'un desengany amorós i un divorci traumàtic, va decidir començar de nou i emprendre un llarg viatge que la va dur successivament a Itàlia, l'Índia i Indonèsia, tres escales geogràfiques que es corresponen amb les etapes de la seva recerca interior. La novel·la autobiogràfica d'Elizabeth Gilbert mostra el que passa quan decidim agafar les regnes de la nostra vida. Menja, resa, estima proposa un viatge de revelació, equilibri i pau interior. Potser no ens canviarà la vida, però ens obrirà els ulls.

LA MEVA OPINIÓ

Jo no sóc gaire de llegir auto-biografies, i menys de persones que encara estan vives o són molt joves. Sincerament, hi ha temes que m´atrauen molt més i amb el poc temps que tinc per llegir, prefereixo gaudir d´altres tipus de lectures. Però aquest títol em cridava molt l´atenció des de feia temps i vaig pensar que ara era un moment perfecte com qualsevol altre, entre lectures conjuntes, novel·les de misteri, d´éssers fantàstics i contes siris. La veritat, em venia de gust llegir quelcom totalment diferent i aquesta novel.la me n´ha donat l´oportunitat. Ha estat una lectura per gaudir-ne lentament, pàgina a pàgina: no és d´aquells llibres que et llegeixes en dos moments perquè no el podràs fruir com es mereix i és possible que acabis tancant les seves pàgines abans d´hora.

Mentre intenta superar un difícil divorci i un posterior desengany amorós, la Liz Gilbert decideix que, per tal de mitigar el terrible dolor i la soledat que està suportant la seva ànima, el millor és sortir de Nova York i prendre´s un any sabàtic viatjant. El seu objectiu és trobar la pròpia felicitat mitjançant un equilibri entre cos i ment i la descoberta de Déu o la seva part més espiritual. Menja, resa, estima és la bitàcola escrita a posteriori per la pròpia autora per explicar-nos aquesta complexa recerca per tres països completament diferents, cadascun dels quals compleix un propòsit molt concret que se´ns explicarà a mesura que avancem en les seves pàgines: Itàlia, Índia i Indonèsia, i que divideixen la novel.la en les seves tres grans parts.

Així, el llibre està estructurat en petits capítols (un total de 108, que venen a simbolitzar les denes lligades d´un japa mala tradicional, com explica l´autora), que subdivideixen cada país en 36 “històries” lligades a la temàtica del país en qüestió.

Llibre primer: Itàlia o  “Digue-ho con si t´ho mengessis” o 36 històries sobre la recerca del plaer (Menja)

Amb el cor destrossat, la Liz deixa la seva feina, la seva família i els seus amics i fuig per quatre mesos al país mediterrani. Allí es dedicarà als plaers del bon menjar, aprendrà in situ la llengua que tant li agrada i gaudirà a plenitud de la “dolce vita” romana. Coneixerà gent nova amb personalitats molt diferents, farà nous amics i començarà a encabir-hi la tant enyorada soledat. Serà el principi del viatge que farà per descobrir-se a si mateixa.

“Se suposa que només consisteix a complir deures, la vida?” (pàg. 42) 

“Quan et perds en aquests boscos, a vegades trigues una mica a adonar-te que estàs perdut." (referint-se a la Depressió, pàg. 75.)

Llibre segon: Índia o “Felicitats de trobar-vos” o 36 històries sobre la recerca de la devoció (Resa)

Després de ser a Itàlia, la Liz decideix anar a recloure´s a un ashram indi per dedicar-se a la meditació. Al començament, la vida austera, afable i treballadora del lloc no coincideix amb la seva hiperactiva personalitat, així com la dificultat que li suposa la meditació en un entorn d´aquestes característiques, però sap que per aconseguir el seu darrer objectiu ha d´explorar el seu interior. I així ho fa, vencent la terrible actitud depressiva que l´ha acompanyat des del seu divorci. Ens adonem de la seva evolució i maduresa espiritual i personal. Aquesta part del seu viatge és sobre la pau interior, la meditació i la reconciliació amb Déu (i amb ella mateixa). 

“Els problemes tècnics inherents a la condició humana (...): incapacitat lacerant per mantenir la satisfacció.” (pàg. 173) 

“Al capdavall, ets el que penses. Les emocions són esclaves dels pensaments i tu ets esclau de les teves emocions.” (pàg. 187) 

“Aquesta tristesa és una de les proves més dures a què ens sotmet l´experiència humana. Que sapiguem, som l´única espècie que té el do- o la maledicció, potser- de ser conscient de la pròpia mortalitat.” (pàg. 213)

Llibre tercer: Indonèsia o “Em sento diferent fins i tot en calces” o 36 històries sobre la recerca de l´equilibri (Estima)

Bali és la darrera etapa del seu viatge. Hi va per trobar un xaman anomenat Ketut Liyer amb qui va tenir contacte dos anys enrere. Allí no només coneixerà què és la pobresa, la vida del camp o la vertadera vida en comunitat. No només aprendrà que els seus problemes són pràcticament insignificants al costat de tants d´altres que hi ha al món, sinó que a més trobarà algú que farà que el seu cor torni a bategar amb força, il·lusió i fe. 

Ketut li ensenya una nova manera de meditar i l´apropa a la cultura i rituals balinesos. A Bali se´ns parla de la maduresa i acceptació totals, de l´amor, l´amistat i de l´equilibri trobat entre cos i esperit.

“Pots cridar l´energia positiva amb un somriure.” (pàg. 317) 

“Si és per amor, perdre l´equilibri de tant en tant forma part de portar una vida equilibrada.”(pàg. 407)

La prosa de l´autora és informal i desinhibida, fet que permet una conversa directa amb el lector i una “intromissió” constant per part nostra a la filera dels seus pensaments, sempre explicats en primera persona. De la mateixa manera, el llenguatge que utilitza és senzill i directe. Així que considero que no s´hauria d´analitzar aquesta obra des del punt de vista estètic o narratiu, ja que el que pretén l´autora és arribar al lector a través de la seva història i experiències, no mitjançant la seva prosa. El seu estil no té cap altre pretensió. De tota manera, m´agradaria també apuntar que m´ha impressionat l´agilitat de l´Elizabeth Gilbert per passar d´un tema a un altre, d´unir els punts que volia explicar amb força soltesa i desimboltura, fent la lectura molt més amena del que podria haver estat.

En general, és un llibre que m´ha agradat. Hi ha hagut estones que l´exagerat victimisme de la protagonista es feia un pèl insuportable, però he gaudit molt amb forces reflexions que ens ha fet i amb l´apropament a les tres cultures on ha viatjat. És una lectura que recomano totalment.

·        Moltes gràcies a la butxaca per l´enviament de l´exemplar. :D

Cims borrascosos, d´Emily Brontë

Títol: Cims borrascosos 

Autora: Emily Brontë

Editorial: Grup 62, labutxaca

Data de publicació: 01/05/2008; ISBN: 978-84-96863-58-3

Pàgines: 400

Traductora: Montserrat De Gispert Brossa

Sinopsi

Cims borrascosos, una de les grans novel·les del segle XIX anglès, narra la història d'amor tèrbola i apassionada entre Heathcliff i Catherine. Amargat i pertorbat per un passat que no és capaç d'oblidar, Heathcliff malviu per la seva set de venjança i provoca la infelicitat de tots els que l'envolten. L'obra presenta, en un ambient misteriós i tràgic, l'esclat d'una passió violenta, però buida de sensualitat. El clima de puritanisme i la ingenuïtat en la visió d'alguns personatges fan encara més remarcable la intel·ligent concepció de la narració, efectiva i potent, que ha fet que sigui considerada una de les millors novel·les de tots els temps.

LA MEVA RESSENYA

A la universitat, una de les moltes lectures obligatòries que vaig tenir va ser la de Cims Borrascosos. La vam treballar en la seva llengua original, com a futurs filòlegs anglesos que seríem, i em va impactar d´una manera brutal. Recordo el sentiment contradictori d´atracció i repulsió que em van despertar les seves pàgines i la incapacitat d´abandonar la seva lectura. Em vaig dir que, amb el temps, la tornaria a llegir amb més calma. I amb labutxaca es va donar aquesta oportunitat i, a més, en català i amb una traducció magistral de la Montserrat De Gispert.

Aquesta novel.la misteriosa i enigmàtica va ser escrita per una de les tres germanes Brontë, l´Emily, qui va morir només un any després de publicar la seva obra i per la qual va rebre fortes crítiques, ja que no s´entenia que una dona pogués escriure una novel.la tan fosca, estranya i salvatge en la seva època (segle XIX).

(Retrat de l´Emily fet pel seu germà, Branwell)

La figura d´aquestes tres germanes sempre m´ha fascinat. Sóc una enamorada de les seves novel·les: Cims borrascosos, Jane Eyre, Agnes Grey... També van escriure poesia, però no ha arribat a ser mai tan famosa com les històries de les seves heroïnes. Sobre la vida de les Brontë s´ha escrit sempre molt, perquè es volia donar resposta al fet de com va ser possible que, al viure suposadament tan aïllades i al ser filles d´un pastor, poguessin crear aquestes meravelles. He llegit molt sobre aquest tema i no crec que sigui tan senzill de resoldre, i menys en una ressenya. Per això no vull fer el meu anàlisi dels Cims basant-me en una “simple” comparació amb la vida de l´Emily, cosa que fan força crítics literaris i no em sembla del tot correcte perquè sóc de l´opinió que va tenir una vida molt més rica (espiritualment parlant) que la que ens volen donar a entendre. D´altra banda, comentar un clàssic sempre és difícil i fa por d´entrada, així que m´agradaria que llegíssiu la meva ressenya com el granet de sorra d´una enamorada de la literatura, amb tot el meu respecte vers aquesta obra d´art i sabent que n´hi ha més i millors que la d´El meu raconet. ;D

(Emily, Charlotte i Anne)

 (La casa parroquial de Haworth)

Cims borrascosos pertany al Romanticisme anglès i, com a tal, presenta les característiques principals del mateix i, fins i tot, va més enllà, enriquint-lo i destacant d´entre les novel·les de l´època. Bàsicament, hi podem trobar: predomini de la imaginació sobre la raó; personatges marginals i rebels; aparició d´una naturalesa misteriosa que reflexa els sentiments dels personatges; expressió dels sentiments i emocions de forma apassionada; originalitat artística; tractament del tema de l´amor com una força destructiva que va més enllà de la mort...

Tota l´obra gira al voltant del Heathcliff i la Catherine, els dos personatges principals. Es coneixen de petits quan el pare de la noia, el senyor Earnshaw, rescata Heathcliff dels carrers de Liverpool per portar-lo a casa seva i donar-li una llar. El petit orfe i la filla del benefactor es fan inseparables des del primer moment, i això és la seva salvació... i destrucció. Ben aviat el lector se n´adona que Heathcliff no és capaç de covar bons sentiments dins seu i s´omple de ressentiment i d´un desig poderós de venjança davant del món que l´ha rescatat de la pobresa i l´orfandat. Heathcliff és cruel i sinistre, un diable (com l´anomenen els seus contemporanis) però la seva relació amb la Catherine el va refrenant. Ella se´ns presenta com a frívola, capriciosa i mimada. El seu lligam és indestructible, però també malaltís, fosc i incontrolable com el paisatge que envolta la localització principal de la novel.la i que dóna nom a l´obra. Per a mi, la resta de personatges són secundaris i només tenen sentit respecte a la seva relació amb aquesta parella tan destructiva. En Heathcliff es trenca per dins i deixa alliberar del tot la seva negra ànima en el moment en que la Catherine mor.

Des de llavors, aquest personatge serà un mort en vida, un desesperat que no para de ferir els que l´envolten i és turmentat contínuament pels seus records i la creença que l´esperit de la seva estimada el persegueix per allà on va, sense deixar-lo descansar ni un instant.

A banda dels dos personatges principals, n´hi ha molts d´altres que van entrant i sortint de la història englobant les dues generacions de famílies enfrontades: el Sr. Earnshaw, Hindley, Edgar, Isabella, Linton, Joseph... De la segona generació, em vull quedar amb la Cathy i el Hareton, que aporten llum i esperança a tota la decadència, odi i venjança que es respiren entre les pàgines de la novel.la.

Pel que fa a la narració, ens trobem amb dos personatges que ens expliquen tota la història: la Nelly (minyona) i el Lockwood (llogater). Té pes especialment la primera, i més en el fet que no és gens imparcial i decanta el lector cap a les seves pròpies opinions i conclusions. A vegades he tingut la sensació que era un pèl massa omniscient...

La novel.la està plena de dicotomies que comencen pels dos escenaris on transcorre la història. Si el principal, com he comentat, és la granja dels Cims Borrascosos (on succeeixen la majoria d´accions violentes), no podem oblidar la Granja dels Tords, associada a moments més plàcids i tranquils. A la narració trobem constants al·lusions al límit entre la vida i la mort, entre allò terrenal i allò fantasmal, entre Linton i Earnshaw, la bondat i la maldat, la riquesa i la pobresa, l´educació i l´analfabetisme, la netedat i la brutícia...

També m´agradaria destacar el fet que el temps ambiental va clarament lligat als sentiments i emocions dels personatges que els experimenten. És un dels punts més bons i forts de la novel.la, on l´Emily sobresurt sobre manera pel seu talent narratiu. Per exemple:

“El rostre de Catherine estava exactament igual que el paisatge: el sol i les ombres s´alternaven en ràpida successió; però les ombres hi restaven més estona i el sol era més fugaç.” (pàg. 309) 

 (Erms de Yorkshire)

Hi hauria més coses a dir, moltíssimes, perquè en unes poques línies no es pot resumir tot el potencial i la genialitat d´aquesta novel.la i la seva autora però és impossible fer-ho en una ressenya sense ocupar pàgines i pàgines, i aquest no és l´objectiu del meu modest bloc. Si no ho heu fet, si us plau, llegiu-la. Si mentre ho feu us angoixeu (la redacció és molt intensa, plena d´explosions emocional i ansietat), aparqueu-la fins al dia següent, però no la deixeu perquè és meravellosa. Els sentiments que us despertarà a dins vostre no els podreu oblidar mai...

I no voldria acabar sense unes cites que ja a la universitat em van marcar, i molt:

“Actualment seria degradant per a mi casar-me amb Heathcliff, per això ell no sabrà mai com l´estimo; i no perquè sigui ben plantat, Nelly, sinó perquè és més que jo mateixa. No sé de què estan fetes les nostres ànimes, però, sigui del que sigui, la seva i la meva són la mateixa, mentre que la de Linton és tan diferent de les nostres com un raig de lluna d´un llampec, o com la gebrada del foc.” (CATHERINE, pàg. 99)

“(...) ell és la meva raó de viure. Si tothom morís i ell restés, jo continuaria vivint; i si tots els altres restessin i ell fos anorreat, l´univers esdevindria completament estrany per a mi, em semblaria que jo no en formo part. El meu amor per Linton és com el fullatge dels boscos. El temps el canviarà, en sóc conscient, com l´hivern canvia els arbres. El meu amor per Heahtcliff és com les roques eternes (...). Nelly, jo sóc Heathcliff (...)” (CATHERINE, pàg. 101)

“(...) jo mai no reposaré fins que tu siguis amb mi... Mai!” (CATHERINE a HEATHCLIFF, pàg. 151)

“Tu mateixa t´has matat. (...) Tu m´estimaves; quin dret tenies, doncs, a deixar-me? (...) Perquè ni la misèria, ni la degradació, ni la mort, ni cap desgràcia enviada per Déu o Satanàs no ens hauria separat; tu, per la teva voluntat, ho vas fer. Jo no he destrossat el teu cor, tu l´has destrossat i, en destrossar-lo, has destrossat el meu. (...) Voldries, tu, viure amb la teva ànima a la tomba?” (HEATHCLIFF a CATHERINE, pàg. 192)

“Catherine Earnshaw, espero que no trobis el descans mentre jo continuï vivint! Vas dir que jo t´he matat; persegueix-me, doncs! La víctima ha de perseguir els assassins. (...) Tan sols et demano que no em deixis sol en aquest abisme, on no et puc trobar! Oh Déu meu! No es pot explicar! No puc viure sense la meva vida! No puc viure sense la meva ànima!” (HEATHCLIFF, QUAN LA CATHERINE MOR, pàg. 199)

“Tregui´m els llibres i cauré en la desesperació més absoluta.” (Lockwood, pàg. 349)

“(...) perquè... per a mi, què hi pot haver que no estigui relacionat amb ella? I què hi pot haver que no me la recordi? Ni tan sols no puc mirar aquesta terra, perquè els seus trets estan gravats a les lloses! En cada núvol, en cada arbre... omplint l´aire, a la nit, i reflectint-se en cadascun dels objectes, de dia, estic envoltat per la seva imatge!” (HEATHCLIFF sobre CATHERINE, pàg. 376)

Així acaba Cims Borrascosos:

“Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet.” (Lockwood, pàg. 392)

Extraordinari. Sense paraules.

...

NOTA: Moltíssimes gràcies a la meva estimada Editorial labutxaca per fer-me tornar a gaudir d´aquest inoblidable clàssic. 

El retrat de l´Emily, la Charlotte i l´Anne està extret del següent fòrum i les fotos dels erms de Yorkshire d´aquí.